Estem realment davant d’un auge reaccionari? Contribució al debat

La mobilització convocada pels companys de l’OJS a Badalona el passat 7 de juny va ser tot un èxit, amb la participació d’uns 1.500 comunistes plantant ben alta la bandera del socialisme. Sense cap mena de dubte que la iniciativa i capacitat de mobilització va tenir un eco en el moviment i més enllà, amb diversos mitjans de comunicació, com ara TV3, recollint la manifestació. Des de l’Organització Comunista Revolucionària vam donar suport a la convocatòria i vam participar-hi. Felicitem els companys per l’esforç en la preparació abans i durant la jornada, i per l’èxit de la convocatòria.

Creiem que ara és una bona ocasió per profunditzar en l’anàlisi sobre la situació actual i les perspectives que se’n deriven d’aquesta, amb la intenció d’aportar al debat, esmolar les nostres eines teòriques i extreure’n tasques concretes.

La crisi capitalista i la reacció

Per a comprendre l’actual estat de la lluita de classes, els companys de l’OJS plantegen com a punt de partida la crisi històrica del capitalisme. Altadill, en el seu article Contra la reacció i el feixisme, diu: “L’element fonamental per a comprendre el perquè de l’auge reaccionari és la crisi històrica del capitalisme.” Continua explicant com la classe dominant europea ja no disposa del marge econòmic i polític per mantenir l’estat del benestar, veient-se així abocada a atacar les condicions de vida i els drets democràtics conquerits per la classe treballadora en les dècades anteriors.

Tot això és correcte, i a més a més és el procés que s’està donant a gran escala arreu del món. La propietat privada i l’estat nació xoquen cada vegada més amb les relacions socials de producció, senyal inequívoca del declivi senil del capitalisme de la nostra època.

Per a justificar els atacs i contaminar la consciència de la nostra classe, Altadill explica que la burgesia fa ús de la clàssica estratègia de tota classe dominant a la història, el divideix i venceràs: en la nostra època, contra el migrant pobre.

Tots aquests arguments són de summa importància, perquè formen els pilars bàsics de la posició que hem de defensar els comunistes: és el capitalisme i la classe burgesa la responsable de la crisi i la degeneració de la civilització cap a la barbàrie.

Prenguem l’exemple dels Estats Units, el país imperialista més reaccionari del planeta. Des de la Segona Guerra Mundial que ha dominat el món capitalista, imposant els seus interessos allà on volia. La burgesia americana va sortir victoriosa de la carnisseria i va imposar el seu segell a l’aparell d’estat ianqui, a les institucions burgeses mundials que han anat sorgint (FMI, Banc mundial, OTAN, etc.) i a les relacions mundials entre capitalistes. En “defensa de la democràcia”, “dels drets humans”, “de la llei internacional”, “de la sobirania nacional”, etc. han impulsat les guerres del Vietnam, Iugoslàvia, Iraq, Afganistan, Ucraïna, etc., recolzat un nombre incomptable de dictadures o cops d’estat reaccionaris, i en general arruïnat i destruït les vides de milions i milions d’éssers humans.

És precisament aquesta burgesia, juntament amb els seus lacais dins de l’aparell estatal —el Partit Demòcrata (i, abans de Trump, també el Republicà)— i els mitjans de comunicació “respectables”, els que constitueixen l’establishment que ha actuat com a bastió de la reacció a escala global. És aquesta capa, dominada pel “liberalisme”, la que ara mateix alça la veu histèricament contra Trump i l’extrema dreta “en defensa de la democràcia”. La seva hipocresia i cinisme no té límits.

El mateix procés s’està donant arreu del món. A la UE, la burgesia ja no pot dominar com abans, perdent cada vegada més el control econòmic, polític i social. Això s’ha traduït en un col·lapse del centre i la crisi dels partits tradicionals de la burgesia (tant els de dretes, com els d’“esquerres”), que s’anaven alternant al poder els uns als altres per a preservar millor l’statu quo. Tanmateix, es resisteixen amb dents i ungles a perdre el domini de la situació.

Així, en nom de la “democràcia” i “la separació de poders”, l’establishment ianqui va fer tot el possible per evitar que Trump tornés a presentar-se a les últimes eleccions, tractant-lo de criminal – però, quan no ha sigut un criminal el president dels Estats Units? Biden, sense anar més lluny, té les mans plenes de sang innocent, d’ucraïnesos i palestins. La burgesia europea i romanesa va prohibir i detenir al candidat Georgescu perquè no guanyés les eleccions a Romania, perquè aquest no era del seu gust; a França, la “Justícia” ha prohibit a Le Pen presentar-se a les pròximes eleccions presidencials, per un cas de corrupció que, en els millors dels casos, no és pas l’excepció en un partit burgès.

Entrarem més endavant en com combatre als Trumps, Georgescus, Le Pens i altres reaccionaris de la seva mena. Ara, el que cal emfatitzar és que continua essent l’establishment econòmic i polític capitalista el principal baluard de la reacció – qui està impulsant l’auge militar i el nombre de guerres? Qui recolza el genocidi a Palestina i la guerra a Ucraïna? Qui ha reprimit els que protesten contra el genocidi a Palestina? El cas del racisme i els atacs als migrants pobres és paradigmàtic en aquest sentit. Qui ha provocat que desenes de milers de persones desesperades, incloses dones embarassades i nens, hagin perdut la vida al Mediterrani? No han sigut pas els demagogs de dreta, encara que molts d’ells defensen les mateixes polítiques: ha sigut l’establishment “liberal”. Biden, el polític “progressista” que havia de parar els peus al reaccionari Trump, va deportar a molta més gent durant el seu mandat que no pas Trump! El mateix va fer Obama, el president més progressista de tots els progressistes… Encara més, en política migratòria Biden va mantenir el gruix de les mesures que havia introduït Trump anteriorment, fins i tot ampliant-ne algunes.

En l’essencial no hi ha diferències entre l’establishment i la dreta demagògica: tots dos són ferms defensors del capitalisme, i per tant d’atacs a la classe obrera i els pobres. La principal distinció entre ambdues faccions del capital és que la primera fa dècades que refina el seu domini de classe, encobrint-lo rere una gruixuda teranyina de mentides, falsedat, hipocresia i cinisme per enganyar millor les masses. L’ús de les polítiques d’identitat ha sigut una arma emprada eficaçment per aquesta capa de la burgesia i els seus agents, amagant-se rere la qüestió identitària per encobrir millor la seva defensa del capitalisme. Sota aquest mantell, amb una vicepresidenta negra, Kamala Harris, què va fer Biden contra el racisme, l’opressió i els assassinats de persones negres de la classe obrera nord-americana en mans de la policia? Les dades parlen per si soles: la mitjana d’assassinats policials anuals durant el primer mandat de Trump va ser de 236, mentre que amb Biden, 254.

La segona fracció és l’expressió més crua i oberta del caràcter reaccionari del sistema i la seva decadència senil. Aquesta amaga el seu caràcter de classe burgès rere una demagògia antiestablishment, que troba un ressò en un sector de les masses.

En aquests moments, la primera s’oposa a la segona no perquè defensi l’oprimit davant “la deriva reaccionària” del trumpisme i els seus acòlits, sinó perquè no té el control sobre aquests elements, perquè li preocupa que aquests exposin la realitat del sistema i que a més a més provoquin una intensificació de la lluita de classes. L’ala dominant de la burgesia que busca desesperadament estabilitzar el seu ordre mundial per a mantenir els seus interessos i beneficis, ara per ara, troba en els reformistes i buròcrates sindicals les mans més segures per defensar-se, i estan en oposició als demagogs de dreta.

El que estem veient és en realitat el resultat de la impossibilitat de la classe capitalista de dominar com abans, i per tant de profundes divisions en el seu si. Aquesta divisió per dalt ens indica un procés de maduració de la lluita de classes i la perspectiva d’explosions socials i processos prerevolucionaris i revolucionaris.

Cal tenir una idea clara de tot això per a resistir i contraatacar l’allau de propaganda per part de la classe dominant, que s’omple la boca d’auge de la reacció i el “feixisme”. En aquest sentit, pensem que l’anàlisi de l’OJS no és prou clar. Quan fan referència a “l’auge reaccionari”, es refereixen als atacs constants i en augment de la burgesia a la classe obrera, producte de la decadència del capitalisme, o al sorgiment i enfortiment del trumpisme i els seus amics? Entenem que és més aviat al primer, perquè correctament emfatitzen sobre el perill del “mal menor”. Si és així, per què, doncs, convocar una manifestació i fer agitació sobre l’auge de la reacció i el feixisme amb les fotos només de Trump, Meloni, Milei, Albiol, Abascal i Orriols?

Nosaltres entenem “l’auge de la reacció” com el producte del capitalisme en crisi i la manca d’una direcció revolucionària conseqüent en la defensa dels interessos de la classe obrera; és per això que creiem que és més adient plantejar aquest procés com el resultat de les lleis del capitalisme i la lluita de classes que engendra i, a partir d’aquí, explicar què són i què representen realment Trump, Meloni, Le Pen, etc. És necessari partir d’una anàlisi concreta d’aquest fenomen per extreure’n les conclusions correctes.

El paper del reformisme i el sorgiment dels demagogs de dreta

La crisi del 2008 va portar a la superfície, i accelerar enormement, el descontentament de milions de persones d’arreu del món que buscaven una sortida a l’atzucac del sistema. En general, en aquesta fase inicial de la lluita de classes, les masses van orientar-se cap a l’esquerra, a través de Syriza a Grècia, Podemos a l’Estat Espanyol, Corbyn a la Gran Bretanya, Sanders als EUA, etc. També vam presenciar la revolució àrab, que va sacsejar la regió i el món amb la caiguda de règims que semblaven invencibles, posant sobre la taula la qüestió del poder.

Com apunta Miquel Ramos en el programa 72dies Auge reaccionari, feixisme i alternativa comunista, igual que els companys del MS en l’apartat final del mateix vídeo, la fallida del reformisme durant aquest procés explica, i molt, el sorgiment i desenvolupament dels demagogs de dreta.

La crisi del capitalisme equival a la crisi del reformisme. Certament, la socialdemocràcia tradicional s’ha transformat en un pilar del règim capitalista des de la traïció a la Primera Guerra Mundial. En el darrer període, el seu descrèdit en un país rere l’altre, els ha portat a la irrellevància, a perdre molt suport o a sobreviure gràcies a l’especial i excepcional correlació de forces entre els partits, com a l’Estat espanyol amb el PSOE.

Però més important que això és el paper que han jugat, i que continuen exercint (si és que mantenen una mica de rellevància), les noves direccions d’esquerra suposadament “radical” que van sorgir a conseqüència de la gran recessió del 2008 i de l’onada de protestes contra l’austeritat que la van seguir.

Als Estats Units, Sanders es va acabar plegant al Partit Demòcrata a les eleccions del 2016 i de Biden després, malgrat l’entusiasme i la mobilització que va despertar en milions de joves i obrers. Podria haver fet servir aquesta situació més que prometedora per lluitar contra tot l’establishment, incloent-hi els Demòcrates, i també contra Trump, tallant així la demagògia obrerista d’aquest últim. La seva capitulació va jugar un paper molt important a facilitar que la demagògia trumpista penetrés més entre capes de la classe obrera, igual que la capitulació davant els Demòcrates i, per tant, l’establishment, d’Alexandra Ocasio Cortez, una altra referent de l’esquerra.

A la Gran Bretanya, Jeremy Corbyn va ser inclòs de manera accidental el 2015 a la candidatura per triar el nou líder del partit, per donar un vernís d’esquerra a la llista. Tot i això, les seves idees i consignes van connectar amb el fervent desig de canvi d’àmplies capes de la població, començant pels joves. Va acabar guanyant, sorprenent a tothom. De la nit al dia el Partit Laborista va incrementar la seva militància en centenars de milers i es va convertir en el partit d’esquerres més gran d’Europa. Però Corbyn no es va atrevir a enfrontar-se a la dreta dins del partit ni a la burgesia i els seus lacais. La seva falta de coratge i els seus dubtes no van frenar els agents de la burgesia dins del partit, que van atacar, sabotejar i calumniar sense parar a Corbyn i la militància que el defensava. Arraconat i derrotat, va acabar dimitint del lideratge i expulsat del partit.

A Grècia, probablement el cas més destacat de traïció de les noves direccions de la classe obrera, Syriza va claudicar davant l’imperialisme europeu malgrat la voluntat de la majoria, que s’havia expressat rotundament contra l’austeritat… en el referèndum que Syriza havia impulsat! Això va tenir un efecte de desmoralització i desmobilització terrible, obrint la porta per als subsegüents atacs als drets i condicions de vida de la classe obrera, i el retorn posterior de la dreta al govern.

A l’Estat espanyol, Podemos va irrompre a l’escena amb un missatge verbalment radical contra el règim del 78, trencant el bipartidisme que havia dominat des de la Transició. Seguint el mateix curs, va acabar per capitular davant del règim del 78 incorporant-se de manera subordinada al govern de gestió de la crisi capitalista del PSOE. En el procés va anar abandonant tots els punts forts del seu programa i consignes, arribant fins i tot a defensar la Constitució com una cosa progressista, reforçant així la pota esquerra del règim i obrint el camp per a la demagògia reaccionària de la dreta.

A França, la França Insubmisa (FI) de Mélenchon encara no ha estat posada a prova seriosament, però ja acumula una llarga llista d’errors. El més recent, i que té molt a veure amb el contingut d’aquest article, va ser la formació de la coalició Nou Front Popular (NFP) per a les eleccions de 2024 amb el Partit Socialista (PS) i el Partit Comunista (PC), dues organitzacions totalment desacreditades i amb molta menys influència real que la FI, amb l’objectiu suposat de frenar l’extrema dreta de Le Pen. Això només va contribuir a atorgar al PS i PC un pes polític que no tenien, a empènyer la FI a la dreta, i a posar bastons a les rodes sempre que era necessari. Aquesta política totalment incorrecta els va conduir a cometre un altre error, a la formació d’un bloc amb el macronisme, el mal anomenat “front republicà”, per tornar a “frenar” l’extrema dreta. Quins han estat els resultats? En primer lloc, el ‘Front republicà’ a la segona volta va significar la retirada de candidats del NFP a favor de candidats macronistes, amb l’argument, fals, que així s’aturava l’extrema dreta. Tot i que el NFP va quedar com la primera força a la nova Assemblea Nacional, el primer govern que es va formar a designi de Macron va ser de dretes, i després que aquest caigués, Macron va formar un nou govern… també de dretes. A més, aquest darrer ha aprovat un pressupost que conté forts atacs a la classe obrera, amb el suport del PS i – sorpresa! – de RN de Le Pen.

El que veiem, doncs, és que el vell ordre és destruït en els seus fonaments. Com més profunda és la crisi, els capitalistes més es veuen obligats a atacar sense pietat la classe obrera i eliminar les conquestes del passat. El sistema capitalista ja no es pot permetre els “luxes” d’una sanitat decent, educació, pensions i el benestar de la classe treballadora i de les seves famílies. Això provoca ressentiment i ràbia contra l’ordre establert, actituds polítiques anti establishment. El fracàs del reformisme, el vell i el nou, en donar una sortida a la crisi del sistema, la seva fallida total, aplana el terreny per als demagogs de dreta “radicals”. Aquests són els processos generals que expliquen el desenvolupament d’aquests partits i moviments.

Amb un buit a l’esquerra, i amb la crisi del sistema accelerant-se, les idees dels demagogs de dreta han pogut penetrar en capes de la població, fins i tot en capes de la classe obrera. Trump n’és el millor exemple, amb una base social que va de grans bilionaris a obrers organitzats sindicalment. Le Pen té una base social semblant. Vox i Aliança Catalana, tot i que tenen trets en comú amb aquestes forces, també tenen diferències importants, essencialment que el seu caràcter de classe burgès és més marcat, com veurem. Del que es tracta és d’analitzar concretament el desenvolupament particular de les tendències generals, de la seva expressió específica en cada partit i país.

Pel que fa a Trump, el personatge més important d’aquesta amalgama de reaccionaris, representa un desig de fer girar enrere la roda de la història. El seu programa té com a objectiu intentar tornar a les polítiques de Roosevelt – no de Franklin Delano Roosevelt, l’autor del New Deal, sinó de Theodore Roosevelt, president abans de la Primera Guerra Mundial. Lluny de desitjar un Estat fort, l’ideal de Donald Trump és el del capitalisme de lliure mercat, on l’Estat té un paper escàs o inexistent. Per intentar assolir els seus objectius, busca alinear la seva política amb la situació real de l’imperialisme americà, que ja no pot exercir com a potència hegemònica al món. Això s’expressa mitjançant les polítiques proteccionistes, el trencament de les “amistats” i les aliances del passat que s’han tornat un llast, i l’intent de reforçar per als interessos imperialistes ianquis la seva àrea d’influència més propera: Canadà, Mèxic i Groenlàndia.

En la seva particular defensa del capitalisme americà, es recolza sobre una demagògia adreçada a la classe obrera, prometent millors condicions de vida davant la fallida dels Demòcrates, els Republicans tradicionals, els buròcrates, en definitiva, contra l’establishment. Promet tornar a crear llocs de treball, augmentar els salaris, millorar les condicions de vida en general: tornar a “fer els EUA gran” un altre cop. Que la seva demagògia antiestablishment i la seva falsa defensa de qüestions de classe a favor de la classe treballadora ha estat allò decisiu, ho corrobora l’anàlisi de les eleccions del 2024: tot i l’oposició de l’establishment, que el titllava de reaccionari, “dictador”, “feixista” i un munt d’altres coses, una majoria dels qui van votar per Trump ho van fer en relació a qüestions econòmiques: la inflació, el cost de la vida, l’estancament dels sous, etc. Sens dubte que el seu verí racista juga un paper, i no el minimitzem pas, però, en primer lloc, hem de partir d’una anàlisi científica de la situació que tenim davant, per combatre’l millor. Si no, com s’explica que Trump augmentés el seu suport entre votants llatins i negres en les últimes eleccions?

Tot i això, Trump és un polític burgès reaccionari, que defensa el sistema i, per tant, totes les seves contradiccions, opressió i explotació. El proteccionisme, lluny de generar millors condicions de vida per a la classe obrera, portarà a l’encariment dels productes, acomiadaments i més turbulències a l’economia mundial, cosa que tindrà el seu efecte també a l’economia dels EUA. Tard o d’hora, davant l’aprofundiment de la crisi del sistema, l’auge de la lluita de classes i la impossibilitat de Trump de millorar les condicions de la classe obrera, les contradiccions de classe al si del trumpisme, entre els bilionaris i les capes de la classe obrera que li donen suport, saltaran pels aires.

Vegem l’exemple de Meloni. Itàlia fa anys que arrossega grans problemes econòmics, amb una productivitat estancada i un deute desorbitat. En el front polític, la classe obrera i la joventut han estat òrfenes de direcció durant molts anys. L’últim experiment va ser el Moviment 5 Estrelles, una organització heterogènia, però que forma part del mateix fenomen que Podemos, Mélenchon, Corbyn i Syriza, i que tan ràpidament com va assolir el poder va perdre tota credibilitat, passant d’una crisi a una altra.

El govern que el va seguir va ser un d’unitat nacional sense base social real, sostingut per gairebé tots els partits principals: des del Partit Democràtic, el Moviment 5 Estrelles, fins a Forza Italia de Berlusconi i la Lliga de Matteo Salvini. Davant d’aquest panorama, Meloni, que va ser l’única que va romandre a l’oposició, es va erigir com a alternativa.

Meloni és la dirigent de Fratelli d’Italia (Germans d’Itàlia), una organització d’origen feixista, amb un nucli dur que enyora els temps de Mussolini. Abans de la seva arribada al poder, els mateixos elements que vociferen sobre el “feixista Trump” deien el mateix de Meloni. Tot i això, en un procés similar al que ha patit Le Pen i el seu partit, Meloni va moderar considerablement el seu discurs com més a prop del poder es trobava, volent ser vista com a política “responsable” i “respectable” per la burgesia. Davant d’això, el gruix de la burgesia italiana i europea va acceptar de bones maneres la seva elecció, malgrat totes les seves posicions reaccionàries, que són en realitat molt semblants a les que defensa Trump i d’altres demagogs de dretes.

Amb aquest exemple veiem doncs la repugnant hipocresia de la classe dominant. La principal diferència en la seva actitud davant de Trump i Meloni és que no controlen el primer, que aquest no s’ha transformat en un polític burgès “responsable” i que, per tant, exposa cruament la realitat de l’imperialisme, el capitalisme i la falsa democràcia burgesa. Se’l volen treure de sobre per què estan preocupats per l’impacte que té en l’economia i la política mundial, i el consegüent augment de la lluita de classes; res té a veure amb el racisme o d’altres idees reaccionàries que defensa.

Tornant al govern de Meloni, el programa que ha aplicat és el que defensa la burgesia italiana. Això s’ha traduït en un col·lapse del suport al seu govern. La carrera armamentística, que Meloni ha donat suport amb entusiasme, pesa com una llosa sobre les espatlles de la classe treballadora. Mentre els treballadors s’enfronten a crisis, acomiadaments, inflació i retallades a la despesa social, Meloni s’ha tret de la màniga 25.000 milions d’euros per a armes i soldats. El caràcter de classe del seu govern està quedant a la vista de tothom, per molt que intenti desviar l’atenció amb el racisme i el nacionalisme.

El més fonamental a entendre és que aquests processos no representen un gir a la dreta de la població, o que la perspectiva és d’una època de reacció, sinó que són una expressió distorsionada de la putrefacció del capitalisme, la fallida de “l’esquerra” i l’acumulació de ràbia i frustració en cada cop més capes de la població, que busquen una sortida a la creixent misèria i barbàrie. El que expresen per sobre de tot és un rebuig a l’status quo.

Pel que fa a Vox i AC, com ja hem apuntat, tot i tenir punts en comú amb Trump i Meloni, la seva base social de classe és diferent. Aquests dos partits han sorgit com a expressions de dreta del Procés, l’un representant el més ranci i reaccionari de l’espanyolisme (cosa ja de per si difícil), l’altre del nacionalisme català. El primer va guanyar força gràcies a la seva embogida defensa de la infrangible unitat d’Espanya dins del bloc de tot el règim del 78. Sense cap mena d’oposició, ja que Podemos va capitular a l’hora de la veritat, l’ambient es va veure contaminat pels pestilents fums del nacionalisme espanyolista, afavorint l’ala més extrema. VOX té el nucli de la seva base social en l’aparell de l’Estat, en la petita burgesia del camp, en capes dels elements més endarrerits de la classe obrera i en el lumpen proletariat. Tanmateix, pel seu caràcter caspós i el seu programa obertament burgès, el seu enyorament obert del franquisme, fins al moment ha penetrat molt poc en les files de la classe obrera. A més a més, ara per ara el seu “antiestablishment” no passa de bordar contra els polítics professionals i la corrupció d’aquests, combinant-ho amb una oposició embogida contra Sánchez i el “socialcomunisme” del seu govern.

AC és el producte, per una part, del fet que els atacs terroristes de l’agost de 2017 tenien vincles amb Ripoll, i per l’altre, de la fallida dels partits independentistes. La combinació d’una retòrica demagògica antiimmigració amb perfilar-se com un partit independentista conseqüent, que critica amb duresa la covardia de la direcció d’ERC i Junts, ha aconseguit un ressò entre les capes petit burgeses més desesperades per la crisi capitalista i la traïció del moviment independentista. Aquestes capes més reaccionàries es van veure ofegades durant el moviment de masses, però amb el seu reflux s’han vist embravides. El seu antiestablishment és el producte de la defensa de l’independentisme i la crítica als polítics burgesos, però el gruix del seu programa és netament petitburgès, de retallades d’impostos, ajudes al petit empresari català, reduir la despesa social i la burocràcia “perquè els diners estiguin en la butxaca dels ciutadans”, etc. Ara per ara la seva base social és la petita burgesia de l’interior del país, atraient també a capes del votant independentista frustrat amb els dirigents, però amb poca projecció cap a la classe obrera a través d’una demagògia a l’estil trumpista.

Els límits d’aquests elements demagogs de dreta no només són la impossibilitat de sanar el capitalisme en crisi, també ho són la força de la classe obrera i la feblesa de la petita burgesia. Els seus valors morals i de classe també tenen els seus límits: l’apel·lació individual, l’egoisme, el desinterès pel patiment i l’opressió dels altres, l’individu esqueixat de la classe. Això pot incidir en la petita burgesia, però els valors de la classe treballadora són col·lectius: la solidaritat i el suport mutu, la sensibilitat envers la injustícia i l’opressió, les relacions personals desinteressades; sobretot, les mobilitzacions de masses arraconen aquestes tendències individualistes i irracionals que encarnen els demagogs de dreta. Les condicions materials, tard o d’hora, condicionen els valors morals i ideològics; els valors d’aquests elements (valors capitalistes extrems) xocaran inevitablement amb les condicions de vida de les famílies obreres, i generaran una reacció en sentit contrari.

Això no vol dir que hàgim d’adoptar una posició conformista, restant importància als avenços temporals d’aquests elements o anunciant-ne el fracàs inevitable. Fins i tot l’enemic més feble pot vèncer si no se li oposa una resistència. Del que es tracta és de comprendre exactament els processos que tenim davant per combatre’ls correctament.

A la pràctica això vol dir que hi haurà capes sota la influència momentània d’aquests elements que podem guanyar a la nostra bandera. No són ara per ara el nostre principal objectiu. Actualment, els comunistes ens hem de dirigir, en primer lloc, a la capa més avançada, a la capa que ha trencat o està trencant amb el capitalisme, començant per la joventut, per construir el partit revolucionari.

Tanmateix, cal marcar una clara i ferma oposició a l’establishment, criticant la seva histèria sobre una deriva reaccionària com a pura hipocresia i cinisme. Per exemple, als EUA, els comunistes ens oposem als atacs de Trump a la població migrant participant en el moviment i plantejant un programa per escalar la lluita, mentre que a la vegada ens oposem i critiquem els Demòcrates, que “s’oposen” a Trump no perquè estiguin en contra de les deportacions, sinó perquè no volen perdre el control de la situació.

Això cal combinar-ho amb l’explicació de la crisi històrica del capitalisme i la perspectiva d’increment de la barbàrie, mentre exposem el reformisme sense reformes i el paper que juga en el moviment obrer.

Igualment, oposar-nos i lluitar contra totes les idees i programa reaccionari de la dreta demagògica amb una anàlisi i programa de classe, que exposi les seves contradiccions, idees reaccionàries i la incapacitat de fer front a la crisi realment. Quan les condicions objectives posin a prova a aquests elements i fracassin, si hem aconseguit construir les nostres forces, podrem ser vistos per aquells qui avui els fan suport com a dirigents amb idees clares i un programa per assolir allò que desitgen: una vida digna.

Existeix l’amenaça de Bonapartisme?

El company del MS Seijo Boado, en el seu article L’avantguarda de l’auge reaccionari: la Dreta Radical i el seu projecte polític, diu el següent:

“El projecte de la Dreta Radical [Trump, Meloni, Bukele, etc., nota de l’editor] cerca una reordenació dels poders de l’Estat en un sentit antidemocràtic. Si bé, com a mínim fins ara, no planteja acabar amb els mecanismes d’elecció popular, la Dreta Radical promou anul·lar el poder del legislatiu i reforçar el poder executiu. En aquest sentit, la Dreta Radical planteja “independitzar” al poder executiu i investir d’amplis poders al primer ministre, tot limitant fins a fer-ho superflu, al parlament. La proposta de reforma constitucional de Meloni camina en aquest sentit. La Dreta Radical, així, pretén mostrar-se com un govern fort per sobre de les divisions socials que actua en l’interès suprem de la nació en un context de crisi. Malgrat això, com va dir Marx del govern de Luis Bonaparte, “el poder de l’Estat no flota en l’aire”: la Dreta Radical representa els interessos del capital mobilitzant les classes mitjanes com a suport popular. La seva proposta és, també, un cas de bonapartisme.”

Com veiem, el company avança la idea que el sorgiment i creixement d’aquestes forces equival a una amenaça bonapartista. Nosaltres pensem que això no és així, i que plantejar el caràcter contradictori d’aquest fenomen d’aquesta manera contribueix a confondre l’anàlisi, més que aclarir-lo.

L’essència del bonapartisme, que pot aparèixer sota diferents disfresses, és sempre la mateixa: una dictadura militar. Trotski, citat pels companys a l’episodi de 72dies mencionat anteriorment, diu sobre el bonapartisme:

“Però un govern que s’eleva per sobre de la nació no es troba suspès en l’aire. L’eix real del govern actual passa per la policia, la burocràcia i el cercle militar. Som enfrontats a una dictadura militar-policial gairebé gens dissimulada rere el decorat del parlamentarisme. Un govern de l’espasa com a jutge-àrbitre de la nació: precisament això s’anomena bonapartisme.” (Bonapartisme i feixisme, 1934) (Cursives nostres)

El bonapartisme és el producte d’un cert tipus de relació de forces entre les classes socials, però també entre l’aparell de l’Estat (els homes armats) i la classe dominant mateixa. Totes dues coses estan estretament relacionades. Sorgeix en moments d’esgotament mutu entre les classes en pugna, quan l’una és incapaç d’imposar-se decisivament sobre l’altre.

Un règim bonapartista es presenta com un àrbitre entre les classes i governa essencialment per l’espasa, és a dir, mitjançant els homes armats (la policia i l’exèrcit). Reprimeix el moviment obrer, però també obliga la burgesia a fer certes concessions. Aquest règim, però, no deixa de defensar els interessos fonamentals de la classe capitalista. Aquesta ja no controla directament el poder, però continua sent la classe dominant a la societat. En aquest sentit, es pot dir que un règim bonapartista s’emancipa del control de la burgesia amb l’objectiu de consolidar el domini de la mateixa burgesia, que per aquesta raó ho accepta amb més o menys entusiasme.

Per exemple, el govern de Trump, que es caracteritzat com a Bonapartista o com a mínim com a bonapartista en embrió per certes organitzacions, és evident que està utilitzant la repressió contra els migrants indocumentats i contra els activistes pro palestins. També està en peu de guerra enfrontant-se obertament a diferents sectors de l’aparell estatal i intentant ampliar els límits del poder presidencial. Però res d’això fa que Trump sigui qualitativament diferent d’altres governs dels Estats Units o d’altres governs capitalistes d’Europa. Res d’això representa la característica principal de la seva administració.

L’amenaça de bonpartartisme no és el que veiem en la situació actual. En realitat, el que estem presenciant és el pànic, la ràbia i la por dels elements capitalistes que han dominat fins ara i que estan perdent el control de la situació.

El primer a preguntar és: realment hi ha diferències substancials entre l’establishment i la Dreta Radical en el sentit que proposa el company? Qui va reprimir amb la força i la repressió al moviment independentista “en un sentit antidemocràtic” no va ser la Dreta Radical, sinó el règim del 78; qui va aprovar la llei mordassa va ser el PP, etc; a França, la deriva autoritària contra les protestes l’ha dirigit Macron, a Alemanya, contra el moviment per Palestina, Scholz; als EUA, Biden. Com ja hem dit, qui va suspendre les eleccions a Romania i detenir al candidat amb les majors opcions de vèncer va ser l’establishment liberal europeu i romanès, no la Dreta Radical. Hi ha una infinitat d’exemples més d’aquest tipus.

La diferència rau en el fet que l’enfrontament entre aquestes dues faccions de la burgesia s’està duent a terme en un terreny desigual, amb l’establishment liberal al seient de control, recolzant-se i utilitzant els pilars que defensen el seu poder en l’aparell de l’Estat (exèrcit, policia, jutges), els polítics i la premsa, mentre que Trump i els seus amics es recolzen sobre la demagògia i el descrèdit de totes aquestes institucions per a arrabassar-li a l’establishment el control d’aquests punts de suport de la seva dominació.

A més d’això, creiem que és erroni teòricament parlar de bonapartisme en l’anàlisi d’aquest fenomen. El fet de contenir certs elements d’un fenomen no implica encara l’aparició real d’aquest fenomen com a tal.

Com explicava el marxista Ted Grant el 1946, els règims democràtics burgesos “…tots tenen certs trets específics comuns. Aquests trets són decisius a l’hora de determinar la classificació marxista. Tenen organitzacions obreres independents: sindicats, partits, associacions, etc., amb drets. El dret a la vaga, organització, vot, llibertat d’expressió, etc., i els altres drets aconseguits amb la lluita de classes del proletariat en el passat. (Aquí hauríem d’afegir que la pèrdua d’un dret o un altre, per si mateix, no és decisiu en la nostra anàlisi d’un règim. El factor determinant és la totalitat de les relacions).”

És obvi que davant la crisi del capitalisme veiem un augment de les lleis repressives i les mesures antidemocràtiques. Però aquesta mena de mesures les apliquen tota mena de governs burgesos, de dreta, “d’esquerra” i de “dreta radical”. Per tant, no són la característica distintiva dels governs dels demagogs de dreta, sinó que són comunes a tots els governs burgesos d’aquest període.

Tot Estat és un Estat de classe que consisteix, en darrer terme, en “destacaments especials d’homes armats”, segons la fórmula d’Engels. La seva funció és defensar la dominació de la classe dominant. Sota el capitalisme, l’Estat sempre defensa la dominació de la burgesia. I quan cal, fins i tot el règim burgès més “democràtic”, recorre a mitjans “excepcionals”, sigui la llei marcial o la repressió violenta. En cert sentit, aquests mitjans representen elements de bonapartisme, però només elements: per si mateixos no són suficients per determinar el caràcter polític d’un règim. De fet, hi ha elements de bonapartisme –més o menys desenvolupats– en tota democràcia burgesa.

Ara per ara, la burgesia és conscient del perill que suposaria intentar establir un règim bonapartista. Només cal veure l’exemple de Corea del Sud, amb un moviment de masses que va aturar el cop d’estat de Yoon Suk-yeol només començar. A través d’aquesta lluita, Corea del Sud ha sigut sacsejada de dalt a baix, amb les masses en ferment.

Com hem explicat en altres articles, la classe obrera és més poderosa que mai, tan numèricament com socialment. Fins i tot quan només mou el dit petit fa sentir la seva força, com va demostrar la classe obrera i la joventut anglesa en la manera que va esclafar el moviment reaccionari a Anglaterra l’any passat, un moviment que buscava disputar els carrers per a dur a terme pogroms i atacs contra migrants, musulmans, etc. Els estrategs mig intel·ligents del capital en són ben conscients d’això.

En aquests moments, les mans més segures i fiables pel gran capital són els reformistes i buròcrates sindicals. Ted Grant afegia una observació important en el seu article: “On hi ha aquestes organitzacions [obreres], juguen un paper molt important (a França i Itàlia són ara més forts que mai), ja que la burgesia governa a través dels seus dirigents i capes superiors d’aquestes organitzacions.”

El cas a l’Estat espanyol és molt clar en aquest sentit. L’episodi més recent és a València, amb el PSOE valencià fent malabars per a evitar un esclat social que pugui desbordar-los mentre “exerceix” d’oposició a Mazón, i amb els dirigents de CCOO i UGT desmarcant-se de la vaga general del 26 de maig.

El que extraiem, sobretot de l’article de Seijo Boado, però, en general, de la posició dels companys sobre aquestes qüestions, és que la seva posició de fons no es basa en la correlació de forces favorables a la classe obrera ni en les tendències generals de la lluita de classes, de la cerca d’una sortida a l’atzucac capitalista, sinó més aviat en una imatge estàtica i en la superfície de la situació actual. És legítim preguntar-se si no és que la histèria de la classe dominant davant “l’amenaça de l’extrema dreta” hagi pogut penetrar en l’anàlisi i posició dels companys.

En les seves conclusions, el company diu que “en general, s’experimenta una dretanització del sentit comú que, en última instància, alimenta el creixement de la Dreta Radical”; és la mateixa idea que plantegen els militants del MS a l’episodi ja citat del 72dies. La conclusió de l’article és que “la tasca per a la classe treballadora no es limita a evitar que la Dreta Radical arribi al poder, encara que això és clau, sinó que ha d’aixecar un projecte alternatiu al capital que trenqui amb les condicions de possibilitat de la reacció en totes les seves formes, ha d’aixecar la bandera del socialisme.” (cursives nostres)

Com hem tractat d’explicar, no estem d’acord a dir simplement que l’enfortiment dels demagogs de dreta vingui a significar un gir a la dreta a la societat. Creiem que és més precís, i que contribueix a aclarir i comprendre el procés contradictori, convuls i caòtic de la nostra època històrica, partir de la idea d’una creixent polarització de la societat i que una majoria cada vegada més gran està buscant una sortida a la profunda crisi del sistema. Certament, el seu verí racista i xovinista té un impacte en la situació, que els comunistes hem de combatre de front. Però de nou, hi ha diferències substancials amb l’establishment? Sense anar més lluny, qui estava al poder durant la massacre a Melilla era el PSOE, i qui va arribar a un acord amb la monarquia reaccionària del Marroc perquè aquesta actuï de frontera dura i presó pels migrants també va ser el PSOE, a canvi del… Sàhara Occidental!

La idea d’una amenaça bonapartista està lligada a la idea d’un gir a la dreta, i, encara més important, de la tasca que posa sobre la taula el company. Tot i que diu correctament que el que fa falta és “aixecar la bandera del socialisme” davant “la reacció en totes les seves formes”, un cop es planteja que la perspectiva que tenim davant és el bonapartisme i una suposada amenaça a la democràcia, es comença a entrar en un pendent relliscós que pot portar-te —fins i tot inconscientment— a la posició del mal menor.

Derivat d’aquesta idea, la mateixa lògica s’aplica a la lluita “per evitar que la Dreta Radical arribi al poder”, una tasca “clau”. Altadill comet el mateix error quan, en “la tasca de proporcionar les eines més efectives perquè el proletariat pugui estar a l’altura dels combats del moment” (èmfasi nostre) comença per l’oposició a “l’extrema dreta” i el feixisme. A Anglaterra, portant aquesta idea a les seves conclusions pràctiques, el Socialist Workers Party va llançar una campanya en les recents eleccions municipals posant al centre de la qüestió la lluita contra el racisme de Reform UK, “declarant que era ‘molt important’ etiquetar Reform UK com un partit racista i fer campanya contra els mites sobre la immigració.” Per aquest motiu demanaven “No votar a Reform”, però això va traduir-se, en la pràctica, a demanar el vot al Partit Laborista d’Starmer (o a qualsevol menys Reform UK); tanmateix, Starmer està al govern i portant a terme atacs frontals contra la classe obrera, els pobres i els migrants, és a dir, aplicant una política obertament reaccionària! De la lluita contra “l’extrema dreta” de Reform UK, al mal menor del Partit Laborista. Aquest és el perill.

La tasca “clau” dels comunistes no és “evitar que la Dreta Radical arribi al poder”, és exposar, en primer lloc, la fallida del capitalisme, i a partir d’aquí, la hipocresia, el cinisme i la putefracció de l’establishment, principal baluard de la reacció. Orientats en aquest sentit, cal explicar la complicitat del reformisme amb la decadència capitalista, la falsa demagògia de la Dreta Radical i el seu veritable caràcter de classe, i, com molt correctament diuen els companys de l’OJS, plantejar l’única alternativa, el comunisme. Perquè no hi hagi lloc per a la confusió: és evident que ens oposem al trumpisme i les seves altres formes, que no volem que arribin al poder perquè suposarà atacs a la classe obrera. Però això ho defensem des de la necessitat d’acabar amb el capitalisme en conjunt. Ens oposem a l’establishment al poder, i a la Dreta Radical perquè en els fons representen el mateix.

Per a nosaltres, la perspectiva no és d’auge de la reacció, de batalles defensives del proletariat, sinó d’explosions de la lluita de classes i d’enormes oportunitats pels comunistes. Aquesta època no ha fet més que començar. Estarà caracteritzada per avenços i retrocessos en els interessos de la classe obrera, però la profunda crisi del sistema, la perspectiva del militarisme i de més guerres, i la impossibilitat dels demagogs de dreta de solucionar res, contribuirà encara més a crear les condicions per a explosions socials arreu del món i lluites revolucionàries.

Auge del feixisme?

Creiem que és necessari discutir sobre la qüestió del feixisme, pel context actual i el frenesí dels liberals i petit burgesos, que veuen feixisme per tot arreu, com també perquè l’OJS va plantejar la lluita contra el feixisme com a part de la consigna pel 7J i per l’ús que fan d’aquest terme.

Els companys són molt clars en explicar que ara mateix el feixisme no és una amenaça. Altadill diu:

“En quin sentit diem que l’amenaça feixista no és imminent? Si observem històricament com van ascendir el feixisme italià o el nazisme alemany, veurem que en ambdós casos va coincidir una crisi de tal magnitud que la burgesia els va convidar a ocupar els aparells de l’Estat.”

Hi estem d’acord. A més a més, en el seu programa ja citat de 72dies, empren la definició de Trotski sobre el feixisme, i expliquen que no estem davant d’aquesta amenaça. Llavors la pregunta que se’n deriva és: per què convocar una manifestació sota la consigna “Contra l’auge de la reacció i el feixisme”? Per què plantejar la necessitat de combatre el feixisme? No creuen els companys que això pot provocar confusió en les seves files i en el moviment?

Nosaltres no menyspreem que els grupuscles feixistes estan creixent, tot i que encara són petits, que cada vegada tenen més confiança en sortir de les seves coves, i que cal enfrontar-los directament a través de la mobilització de masses per esclafar-los. Però això és una cosa i l’altre és agitar sobre el perill del feixisme, perquè tot i que els companys s’han esforçat a aclarir que aquesta no és la seva posició, la percepció és que sí que la posen sobre la taula.

Aquesta manca de claredat es veu reflectida en la discussió dels militants del MS en el vídeo del 72dies. Els companys diuen coses com que la “crisi del capitalisme es tradueix en atacs de l’establishment i podríem anomenar un procés de feixistització”, o que els “partits d’extrema dreta es podrien concebre com a partits feixistes adaptats a les condicions actuals”, com també que “aquest procés de feixistització podria anar mutant en un feixisme molt més descarnat.” És o no és feixisme la Dreta Radical? No ajuden tampoc les contribucions d’Enzo Traverso, convidat al programa, parlant sobre “post feixisme” i d’altres qüestions que beuen de l’academisme superficial i eclèctic: en la seva postura es veuen bastant clarament reflectides les pressions de les idees de la classe capitalista, d’un alarmisme desbocat.

Aquesta qüestió no és menor. Els comunistes requerim claredat ideològica, en els anàlisis i les perspectives, per orientar-nos, plantejar les tasques i consignes correctament. El nostre mètode i les nostres idees són científiques, perquè es basen en la comprensió objectiva de la naturalesa, de les seves lleis, i del seu moviment constant.

Així doncs, el terme feixisme té un contingut científic per a nosaltres. Encara més, compartim la definició que empren els companys: el feixisme és un moviment contrarevolucionari, un moviment de masses compost principalment pel lumpenproletariat i la petita burgesia enrabiada, que busca destruir físicament les organitzacions del proletariat i, en general, qualsevol forma d’organització independent de la classe obrera. S’utilitza com un ariet per aixafar i atomitzar la classe obrera i establir un estat totalitari en què la burgesia sacrifica el poder de l’Estat en mans d’una burocràcia feixista.

El que estem presenciant en l’actualitat no té a veure amb això, com també diuen des de l’OJS. Llavors, per què explicar el creixement de la Dreta Radical com a “procés de feixistització”, per què especular que l’actual dreta conté la llavor d’un moviment feixista? Per què agitar i convocar una manifestació contra el feixisme? La nostra obligació és seguir els esdeveniments tal com es desenvolupen davant nostre, mirant d’evitar especular o caure en una comprensió massa abstracta, pel perill que pot suposar en generar confusió i fins i tot alarmisme.

També ens ha semblat confús el que planteja la companya Anna en el programa 72dies: en un moment, planteja correctament que “el feixisme no és un element extern de la dinàmica interna del capital, si el feixisme naix no és al marge d’aquestes dinàmiques sinó d’aquestes mateixes capitalisme”, però en un altre diu “aquestes concepcions que redueixen el feixisme a una contingència històrica o a un fenomen que es lliga a unes circumstàncies històriques concretes, és problemàtica”. El sorgiment del feixisme als anys 30 es va desenvolupar com a producte de “la dinàmica interna del capital”, però “sota unes circumstàncies històriques concretes”: la barbàrie del sistema, el fracàs de la classe obrera de prendre el poder tot i tenir les oportunitats per fer-ho, l’embogiment de la petita burgesia esclafada per tots cantons i arruïnada, que a més a més representava una porció significativa de la població a diferència d’ara mateix, i que la burgesia només veia la possibilitat de mantenir la propietat privada i els seus beneficis entregant-li el poder als llunàtics feixistes. La relació entre ambdues qüestions és dialèctica, del general amb el concret i a l’inrevés, de la dinàmica capitalista amb les contradiccions i lluita de classes donada històricament.

La matèria, en condicions semblants, produeix resultats semblants. Ara bé, la qüestió és que les lleis del capitalisme ens estan portant a una època històrica amb forts paral·lelismes amb els anys 30, però també amb diferències importants. Una d’aquestes, decisiva, és que la classe obrera en realitat encara no s’ha mogut, els seus destacaments estan practicant intactes, i les seves forces són molt més poderoses que als anys 30: la majoria de la població és treballadora. Això fa que la correlació de forces sigui molt més favorable a la classe obrera. A més a més, els estudiants que en aquella època eren forces de xoc del feixisme ara estan del cantó del proletariat, la petita burgesia s’ha vist reduïda dràsticament, començant al camp, professions com mestres, metges, advocats, cada vegada estan sent més proletaritzats. En poques paraules, les bases per a la reacció feixista són considerablement més petites que en aquella època. És això el que explica l’oposició del gruix de la burgesia als grups feixistes en aquest moment. El cas de l’Alba Daurada grega, que ha sigut il·legalitzada, n’és un clar exemple d’això.

Ara per ara la burgesia no té ús per als feixistes com a força social, pel perill que això suposaria per a la seva supervivència com a classe, ja que una amenaça així seria una declaració de guerra a la classe obrera. Això pot canviar en el futur, principalment com a producte de fortes derrotes del proletariat i d’intents fallits de prendre el poder. Tanmateix, queden molts esdeveniments, i més encara, oportunitats, per acabar amb el capitalisme i el feixisme d’una vegada per totes.

El futur és nostre!

Els períodes de transició, com el que vivim ara, donaran lloc invariablement a confusions. Amb freqüència ens enfrontem a tota mena de fenòmens nous i complicats que no tenen precedents evidents en la història.

Per no perdre l’equilibri, és necessari mantenir en tot moment la mà ferma en les qüestions fonamentals i no deixar-se portar per aquest o aquell esdeveniment accidental. La característica principal de la situació actual és que la situació objectiva demana a crits una solució revolucionària.

El potencial hi és. Però actualment no existeix una força prou poderosa per fer-lo realitat. Per tant, de moment, continua sent només això: un simple potencial.

Les masses s’esforcen per trobar una sortida a la crisi. Posen a prova un líder de partit darrere l’altre, però aviat s’adonen de les deficiències de totes les organitzacions existents. Això explica la inestabilitat política general que es manifesta en violents vaivens electorals, d’esquerra a dreta i viceversa.

Davant la bancarrota total de l’anomenada esquerra, el camí és obert per a tota mena d’aberracions peculiars i demagogs de la varietat de Trump.

Poden pujar ràpidament, donant expressió a la ira i la insatisfacció de les masses. Però el contacte amb la realitat acaba provocant decepció, preparant una nova oscil·lació del pèndol en sentit contrari.

Presenciar aquests esdeveniments en termes purament negatius seria malinterpretar completament la situació. Les masses estan desesperades i necessiten solucions urgents als seus problemes. Persones com Trump sembla que ofereixen el que busquen.

Hem d’entendre això i no limitar-nos a descartar aquests moviments com a aberracions “d’extrema dreta” (una etiqueta que no aclareix res, en tot cas). Per descomptat, en aquests moviments hi ha elements reaccionaris. Però el seu caràcter massiu indica que tenen una base contradictòria a la societat.

Encara més, en el període recent, als Estats Units hem presenciat la mobilització més gran de la seva història amb la lluita Black Lives Matter; és on van començar les acampades en solidaritat amb el poble palestí, el nombre de treballadors sindicats està creixent, igual que el nombre de vagues; a França hem presenciat també moviments de masses, l’últim contra els atacs a les pensions que va posar contra les cordes a Macron, essent salvat pels buròcrates sindicals; a Grècia, després de la terrible derrota, només fa un parell de mesos va haver-hi la major mobilització de la seva història; a Sèrbia, també s’ha donat un moviment de masses, amb potencial revolucionari; a Bangladesh, gràcies al moviment de masses es va assolir la caiguda de l’odiat règim de Hassina. El nombre de moviments de masses que qüestionen l’statu quo només fa que augmentar. És necessari partir del procés dialèctic, contradictori, dels esdeveniments, per no caure en l’empirisme del moment.

En aquest sentit, cal afegir el fenomen Mandani als EUA. Com s’explica que només uns mesos després de l’elecció de Trump i del suposat gir a la dreta dels americans, de cop i volta un candidat desconegut agrupa a 40.000 persones per a dur a terme una campanya sota idees d’esquerra, amb el candidat presentat-se com a socialista, tot a Nova York, un dels principals sinó el principal epicentre del món capitalista? Al Regne Unit, Corbyn i la mensy coneguda política Sultana van anunciar el llançament d’un nou partit d’esquerres; en 3 dies, unes 700.000 persones s’hi van apuntar per participar en la seva construcció. Com es pot explicar això quan el panorama polític sembla que ha girat a la dreta, amb un partit Laborista defensant obertament l’imperialisme britànic a l’extranger i els capitalistes a casa, i un partit de la Dreta Radical com és Reform de Farage avançant?

Ho tornem a dir, s’explica perquè el que estem presenciant no és un auge de la reacció i el feixisme, sinó una crisi de legitimitat de les institucions burgeses que, de moment, s’expressa principalment de manera distorsionada a través dels demagogs de dreta. El principal problema en tota la situació és la manca d’un partit comunista que pugui connectar amb la consciència de les masses, organitzar-la, i dirigir-la cap a la presa del poder i la seva defensa.

És necessari oposar-se al pessimisme i l’alarmisme que impregna el moviment. El que es prepara no és un futur de reacció negra, sinó un augment de la lluita de classes i una radicalització cap a l’esquerra, com ja és perceptible en àmplies capes de la joventut. El Moviment Socialista n’és un gran exemple d’això, encara més, l’èxit del 7J amb 1.500 comunistes sortint als carrers i plantant la bandera vermella ben amunt.

La tasca més imperant de totes és construir el partit comunista de masses capaç d’oferir una sortida a la nostra classe, tallant pel mig tota demagògia amb un programa de classe revolucionari, i basant-se en la unitat de la classe obrera i l’internacionalisme proletari. El període que s’obre serà d’enormes convulsions socials, d’àmplies oportunitats per a construir el partit que requereix la història.

Aquest optimisme de classe neix del fet constatable que, mentre hi hagi capitalisme, hi haurà treball assalariat; que els treballadors s’ajunten per defensar-se, que inevitablement desenvolupen una consciència d’oposició al patró i que, per tant, desenvoluparan la seva consciència de classe, que s’aixecaran i lluitaran. Del que es tracta és d’imbuir-nos de l’optimisme que neix de la consciència de combatre al costat correcte de la història, l’optimisme que la nostra lluita i la nostra classe són invencibles, l’optimisme que combatrem i vencerem.