Crítica al document “Nova Estratègia Socialista” del Mugimendu Sozialista: és el camí a seguir?

A mitjans del passat mes de desembre, 1.500 revolucionaris es van reunir a Eibar (Guipúscoa) per a presentar l’Euskal Herriko Kontseilu Sozialista (Consell Socialista d’Euskal Herria), una nova organització del Moviment Socialista. Aquesta té com a objectiu unir al Moviment Socialista per a “poder afrontar majors reptes”. Des del Corrent Marxista Internacional donem la benvinguda a aquesta nova organització i li desitgem sort.

A més de la presentació pública, també es va publicar un nou document que marca la línia política d’aquesta nova organització: Nova Estratègia Socialista. L’esforç de produir aquest tipus de documents contribueix enormement a la clarificació política i al necessari debat en les files del comunisme. Amb aquestes intencions en ment, passarem a analitzar el document.

Punts en comú

Hi ha una sèrie de punts en els quals coincidim i que ens semblen molt importants. En primer lloc, coincidim en l’anàlisi de l’actual època històrica, caracteritzada per una crisi orgànica del capitalisme, amb perspectives d’un creixement raquític en el millor dels casos, o d’estancament i recessió.

Com bé plantegen els camarades, aquesta crisi porta a una “ofensiva de classe del capital global contra les poblacions treballadores, en forma de saqueig de totes les modalitats de salari i en forma de destrucció dels drets civils i polítics conquistats”. Els exemples s’acumulen a escala mundial, amb Milei a l’Argentina, un dels més recents.

Aquestes contradiccions a tots els nivells empenyen cap a “l’escalada bèl·lica entre les principals potències econòmiques a escala global, la multiplicació de les guerres per delegació i la cada vegada més descarada carnisseria proletària organitzada pels magnats imperialistes”. Els companys afegeixen que aquest procés cap a la barbàrie no es limita tan sols a la societat humana, sinó que es plasma també en “la crisi climàtica i la destrucció global d’ecosistemes”, i que “torna les forces productives en forces destructives i salvatges”.

Quant a les tasques i com a conclusió principal, el document assenyala que “l’actualització del programa comunista, juntament amb la unificació dels fragments del moviment comunista i l’articulació de nous i grans partits comunistes és una necessitat objectiva del proletariat com a classe universal i de l’espècie humana per a la seva pròpia supervivència”. Tenim reserves sobre el primer punt, que plantejarem més detalladament en aquest text, però coincidim plenament en la necessitat històrica de construir el Partit Comunista de masses.

A més de tot això, que flueix de la correcta anàlisi general de la situació actual de crisi orgànica del capitalisme, estem igualment d’acord en el caràcter internacional del proletariat i la seva lluita, i per tant del seu partit, a més de la necessitat de prendre el poder i destruir, no reformar ni gestionar, l’Estat burgès a escala mundial.

Creiem a més que és un pas important que els camarades plantegin la presentació d’aquesta nova organització sota el concepte “de partit del marxisme-bolxevisme”, ja que en les seves paraules “representa la culminació històrica del procés d’edificació conceptual del partit marxista revolucionari”.

A més a més, coincidim amb els companys en la seva aproximació a les qüestions d’opressió i identitat “perquè desarticulen la consciència unitària de classe, esborrant a la classe i fragmentant la seva unitat en diverses identitats polítiques artificials i interclassistes, lligant aquestes lluites a la reforma estèril i al programa burgès i eliminant del camp de visió l’arrel històrica actual que reprodueix les opressions, que no és una altra que la societat de classes”. Davant d’aquestes idees, cal “desmuntar les identitats interclassistes, trencant el nexe de falsa consciència dels col·lectius oprimits amb el programa burgès de reforma, i generant la consciència unitària socialista del proletariat revolucionari”.

La crisi econòmica del capitalisme

Amb l’ànim de contribuir al debat, passarem a explicar les diferències que tenim amb diverses idees centrals dels camarades.

En primer lloc, sobre el motiu de la crisi capitalista, el document indica:

“El seu fonament, que es gesta des de fa ja almenys mig segle, està en el fet que el treball ha perdut, i ho està fent ara de forma accelerada, el lloc central en l’estructura de la producció social.” (cursiva nostra)

Aquesta premissa, tal com està plantejada, es perfila com a fonament de les altres idees exposades en el document. Així doncs, cal preguntar-se, és això realment així?

En el mateix document trobem que en la societat actual hi ha “un nou proletariat massiu”. Això es correspon amb la realitat: a escala mundial, el nombre de treballadors en serveis és de 1.650 milions, en agricultura de 873 milions i en indústria de 758 milions. En poques paraules, la classe obrera és l’aclaparadora majoria de la població mundial. Aquestes xifres per si soles ens mostren que el treball no ha perdut “el lloc central en l’estructura de la producció social.” Al contrari, això significa que la correlació de forces a favor de la classe obrera és més forta que mai en la història.

És més, el treball, única font de valor en el capitalisme com va explicar Marx, sempre és central en la producció social. Sense treball humà no es podria generar plusvàlua i el capitalisme no podria existir.

Dit això, sí que estem d’acord que el desenvolupament de les forces productives sota el capitalisme porta a un augment de la composició orgànica del capital, és a dir, augmenta la part de capital constant (fàbriques, oficines, maquinària, matèries primeres, IT, etc.) a costa de la part de capital variable (força de treball). Marx ja va explicar a El Capital les lleis del capitalisme que guien aquest moviment, arribant a la conclusió que aquest canvi en la composició orgànica del capital és una tendència, i que hi ha tot un seguit de factors neutralitzadors que resisteixen, o fins i tot reverteixen, aquesta tendència a la caiguda de la taxa de guanys (El Capital, Tom III, secció 3).

No hi ha res nou en això en l’època actual. És més, els beneficis (generats pel treball humà) dels grans burgesos a escala mundial mai han estat tan espectaculars. Fins i tot més, la tendència en cada branca de producció a incrementar la part «constant» del capital a costa del treball «viu» és progressista i prepara el futur alliberament de la classe obrera de gran part del treball sota el socialisme. La qüestió no és rebel·lar-se contra les màquines sinó derrocar el sistema. Ara bé, contínuament sorgeixen nous productes i mercaderies que comencen amb una composició orgànica relativament baixa fins que l’automatització aconsegueix una certa maduresa (fa 50 anys no existien els telèfons mòbils, ni els ordinadors a gran escala, ni el patinet elèctric, ni els CD’s, de la mateixa manera que han desaparegut productes com els cassets, telèfons analògics, etc.). Això continuarà succeint. De fet, què són les innovacions en productes establerts sinó una manera d’afegir nou valor per a contrarestar la «pèrdua» de valor gràcies a l’automatització?

Anant més al fons de la qüestió, com és possible que el treball viu, única font de la plusvàlua burgesa, deixi d’estar en el centre del sistema capitalista? El fet objectiu que el capitalisme hagi augmentat enormement la productivitat del treball no significa que aquest últim hagi perdut el seu paper central. El que significa és que la productivitat de la força de treball actual és molt superior a la del passat; que un obrer modern és capaç de produir el que en el passat realitzaven 100 obrers, per exemple. Només fa falta pensar en els treballadors de sectors estratègics, “pocs” numèricament, però molt poderosos políticament: els estibadors, indústria pesant, extracció de matèries primeres, etc.

És més, el treball viu no desapareixerà fins i tot sota un règim de democràcia obrera. Continuarà jugant un paper central en la producció, ja que sense el treball viu el treball mort (fàbrica, maquinària, etc.) és, precisament això, un cos sense vida. Una vegada pres el poder, la principal batalla se centrarà en augmentar la productivitat de la força de treball a nivells superiors a la productivitat capitalista del país burgès més avançat. Aquesta és, precisament, la justificació històrica del comunisme, és a dir, la capacitat de produir més, millors i més barats valors d’ús que qualsevol país capitalista.

La nova societat heretarà, almenys en un primer moment, lleis burgeses, una de les quals serà la llei del valor, ja que aquesta es fonamenta en la incapacitat inicial de la nova societat d’aplicar la màxima de Marx “de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats”. Un món on la tecnologia ho produeix i ho gestiona tot sense la necessitat del treball humà és encara una categoria novel·lística, la ciència-ficció.

Seguint les conclusions de Marx, per a nosaltres la principal contradicció del sistema que ha derivat en aquesta crisi orgànica del capital resideix en la contradicció irresoluble entre el caràcter social de la producció i la seva apropiació privada. Aquesta contradicció, en última instància, condueix a la inevitable situació de sobreproducció, és a dir, el mercat és incapaç d’absorbir totes les mercaderies produïdes. Això porta al que Marx i Engels van escriure al Manifest Comunista:

“…la societat posseeix massa civilització, massa recursos, massa indústria, massa comerç. Les forces productives de què disposa no serveixen ja per a fomentar el règim burgès de la propietat; són ja massa poderoses per a servir a aquest règim, que embarassa el seu desenvolupament.”

El fracàs del “segon cicle revolucionari”

Per a desenvolupar els arguments en defensa de la seva estratègia, els companys plantegen que “el segon cicle revolucionari” (segons els companys, període de la Segona i la Tercera Internacional) va fracassar a conseqüència de la “immaduresa de les forces productives socials” i perquè “la forma social privada del treball i l’organització de la producció mitjançant la llei del valor no havien esgotat la seva validesa històrica”. Més enllà que els camarades no expliquen per què això és així, creiem que és fals.

A principis del segle XX, es pot dir amb total seguretat que el capitalisme havia creat les condicions materials per a la seva superació a escala global. Una expressió d’això és el mateix imperialisme, o com va dir Lenin, la fase superior del capitalisme. En aquesta època, les forces productives combinades amb el capital financer es van convertir en poderosíssimes palanques econòmiques que van conquistar el món sencer. En altres paraules, el sistema capitalista es va convertir en hegemònic, desenvolupant tremendament les forces productives i, amb això, engendrant per tot el món a la classe obrera, el seu botxí històric.

En aquest procés es va arribar a la 1a GM, que va ser en si mateix una expressió que el capitalisme havia esgotat el seu paper històric progressista i començava a conduir la humanitat a la barbàrie. A més, la “immaduresa de les forces productives socials” era la posició de tots els reformistes i centristes (tipus Kautsky). Davant els aixecaments obrers contra la barbàrie, hauríem d’haver-nos unit als reformistes a predicar-los que tornessin al treball, ja que era un error en aquestes condicions històriques lluitar per la revolució?

Plantejar les derrotes d’aquella època sota la “immaduresa de les forces productives socials” és perillós: la derrota de la revolució alemanya, italiana, hongaresa, etc. no es va deure llavors al paper jugat per les direccions obreres sinó a la classe, que era immadura per a fer una revolució socialista. Es descarrega de responsabilitat a les direccions oficials i es culpa al proletariat, en particular a la seva avantguarda, per haver volgut anar massa lluny. Això ens sembla així fins i tot si els companys compensen la seva posició dient que aquests processos revolucionaris no van ser un fracàs absolut.

Seguint la lògica del plantejament dels companys fins a les seves conclusions, si encara en els anys 20, 30 i 40 del segle passat la lluita pel socialisme no estava madura, llavors el capitalisme continuava jugant un paper relativament progressista, com en l’època de Marx, i per tant tenien raó els socialdemòcrates i estalinistes quan deien que hi havia una fracció de la burgesia que jugava un paper progressista. En conseqüència, era correcte oposar-se a la revolució durant la Guerra Civil Espanyola, a la guerrilla comunista grega que no va acceptar lliurar el poder a la burgesia col·laboracionista grega al final de la 2a GM, etc. Però llavors, per què va guanyar el feixisme a Itàlia, Alemanya, Espanya? És a dir, com pot ser que s’imposessin els règims més reaccionaris de la burgesia, del règim capitalista, si les condicions per al seu derrocament no estaven madures?

Tot el període de 1914 a 1939 va ser un període de regressió, crisi, revolució i contrarevolució. No demostra això que el sistema havia esgotat les seves possibilitats i que el socialisme estava a l’ordre del dia? El gran auge econòmic posterior a la 2a GM no tenia a veure amb el potencial creador del capitalisme, sinó que es va donar per una sèrie de concatenacions històriques fortuïtes que no eren inevitables i que probablement no tornaran a donar-se: derrota o avortament de processos revolucionaris a Europa (Itàlia, França, Grècia, etc. per la traïció de socialdemòcrates i dirigents estalinistes), victòria de l’URSS en tot l’Est d’Europa i vencedora d’Alemanya, por al comunisme, formació de governs de col·laboració de classes a Europa occidental amb participació dels Partits estalinistes, inversions milionàries dels EUA a Europa per a reconstruir els països, eliminació de gran part d’aranzels al comerç mundial, nacionalització parcial de sectors productius a l’occident capitalista que va introduir elements de planificació en l’economia de mercat (transport, siderúrgia, telecomunicacions, mineria, química, etc.), noves àrees de producció (plàstics, radar, aviació comercial, etc.). Tot això, i més, es va combinar per a crear les condicions d’un ressorgiment econòmic sense precedents que, com bé apunten els camarades, es va esgotar a mitjans dels anys 70.

Pel que concerneix a la llei del valor, ja hem plantejat la nostra posició. Només cal emfatitzar que fins i tot durant el període de transició al comunisme, el socialisme estarà igualment subjecte a aquesta llei, però s’expressarà sobre formes socials diferents. En altres paraules, no serà el mercat la forma de la seva expressió, sinó la planificació i coordinació de la producció.

Com ja plantegem extensament en un altre article, continuem pensant que els companys no han tret totes les conclusions necessàries de l’anàlisi històrica del període en qüestió. La degeneració burocràtica de l’URSS, esdeveniment determinant en la lluita de classes del segle XX, va ser el producte de dos factors fonamentals.

En primer lloc, de l’esgarrifós endarreriment econòmic de Rússia, que es va veure a més devastada per la 1a GM i sobretot per la guerra civil. Els bolxevics, una vegada assegurada la defensa de la revolució, es van veure enfrontats a enormes dificultats per a simplement mantenir a flotació el país, començant per assegurar suficient menjar per a alimentar la població.

En segon lloc, el seu aïllament a conseqüència del fracàs de l’onada revolucionària dels anys 20 i 30, la qual cosa va reforçar la correlació de forces mundial a favor de la burgesia i de les tendències burgeses en el si de l’URSS. Davant aquest escenari, les capes dirigents proletàries es van veure cada vegada més arraconades per una burocràcia en ascens, que omplia el buit creat per la devastació econòmica, l’aïllament i la mort de desenes de milers dels obrers més avançats, i que amb el pas dels anys creixia en dimensió, poder i confiança en si mateixa.

La direcció dels esdeveniments a l’URSS va infectar de burocratització tot el cos de la Tercera Internacional, transformant el seu caràcter inicial de partit d’avantguarda pel d’enterrador conscient de la revolució mundial. La degeneració del moviment comunista mundial només es pot entendre com a resultat d’una batalla viva entre diferents grups, enfrontats sota un escenari mundial i intern a l’URSS favorable al conservadorisme, la mediocritat, mesquinesa, engany, falsedat i el crim. En una paraula, favorable a les camarilles de gàngsters, que Stalin va personificar com a buròcrata en cap. Milers de comunistes honestos van perdre la vida defensant el marxisme genuí, no perquè les forces productives eren immadures o perquè la llei del valor era encara vàlida, sinó perquè en el transcurs viu dels esdeveniments la lluita entre les classes va passar d’una ofensiva revolucionària en un país rere l’altre a la contrarevolució, tant burgesa arreu del món com termidoriana a l’URSS.

Aquesta explicació és el producte d’aplicar el materialisme històric a aquesta època. Seguint els ensenyaments de Marx, els individus, capes, grups i classes no fan la història segons la seva lliure voluntat, sinó que la història la fan els humans sota condicions materials donades. La història està regida, igual que la naturalesa, per lleis que guien el moviment de la societat humana; per tant, som deterministes. És precisament per això que emfatitzem les condicions econòmiques de l’URSS, en última instància la base de qualsevol societat humana, i la necessitat objectiva de la revolució mundial. En absència d’aquestes condicions, d’una banda, una economia avançada en què basar la construcció del socialisme, i de l’altra, crucial, l’extensió de la revolució, es pot dir que era inevitable la degeneració de l’URSS.

Arguments dels camarades en defensa de l’estratègia del “control socialista”

Ens centrarem en un parell de qüestions sobre aquest punt. Els arguments plantejats per a justificar “la doble estructura de consells socialistes en producció i distribució”, en l’apartat I. Producció i distribució: la doble estructura centralitzada de consells socialistes, es resumeixen en què existeix una separació social entre la classe obrera i els aturats, i que la burgesia ha estructurat el seu règim en dues branques, la producció i la distribució. Però els preguntem als companys, com ha canviat això des del desenvolupament històric del comunisme i de les seves organitzacions?

La veritat és que no ha canviat res essencialment. El centre de la societat capitalista continua i sempre serà la producció, ja que és on es genera la plusvàlua. Tot flueix d’això. És més, la principal diferència entre els revolucionaris i els reformistes es desenvolupa entorn d’aquesta qüestió. D’una banda, els primers plantegen la necessitat de transformar les relacions de producció, mentre que els segons les relacions de distribució; els primers, van a l’arrel de l’opressió i explotació entre les classes, els segons busquen minimitzar tant com els sigui possible aquesta opressió i explotació mitjançant una distribució més igualitària de la riquesa produïda.

Més enllà d’això, no hem estat capaços de trobar (o entendre), els arguments en defensa d’aquesta concepció d’una societat burgesa rígidament estructurada al voltant d’aquesta divisió entre les esferes de la producció i de la distribució.

No obstant això, el document afirma el següent:

“De no existir una línia definida d’estratègia per al control de totes dues dimensions de la societat burgesa, és impossible plantejar la possibilitat d’un estat socialista que prengui el control del procés social, en lloc d’acabar subordinat a la dinàmica econòmica burgesa. La qüestió de la “presa de poder” només podrà ser resolta quan el procés d’edificació de totes les condicions polítiques en tots dos fronts estiguin donades, i no abans. És a dir, quan el proletariat estigui en posició, pel seu grau de desenvolupament polític, organitzatiu i històric, de prendre el poder de les dues grans esferes de la societat burgesa i d’unificar-les sota un nou model històric.” (cursives nostres)

Com s’ha d’arribar a aquest escenari? Els companys plantegen que s’ha de conquistar de manera gradualista. En tot el text es fa referència explícita a això. Citem algunes frases que ho il·lustren:

“L’edificació progressiva d’una democràcia proletària dins del procés de treball de cada branca de la producció”. “La transformació progressiva del treball i del producte de la seva forma capitalista (de poder burgès) a una forma socialista (de poder proletari)”. “Augmentar mitjançant la lluita de classes la quota de control del procés productiu per a fer-lo progressivament efectiu a l’estratègia socialista en si mateix, econòmicament parlant”. (cursives nostres)

Nosaltres estem plenament a favor de Consells obrers que controlin la producció i la distribució. És més, aquest va ser el model inicial de la Revolució d’Octubre abans que fos revertit pel règim burocràtic. No obstant això, és possible plantejar el desenvolupament progressiu del poder proletari mitjançant la construcció de consells sota el capitalisme? Nosaltres responem en negatiu, i creiem que l’experiència històrica així ho corrobora.

Els companys parlen de la Comuna de París en el seu document. Ens sembla un bon exemple, que a més aborda una altra qüestió plantejada, l’Estat. Parlarem d’això últim més tard.

Com va sorgir la Comuna de París, el que vindria a ser un Consell? Mitjançant una estratègia progressiva, d’edificació de poder proletari dins del procés de treball, com plantegen els companys? O mitjançant una explosió insurreccional? No és el lloc per a una explicació detallada de la Comuna (hem escrit sobre això aquí); només dir que va ser el producte de l’aixecament espontani i l’audàcia de les masses com a resposta a la capitulació dels dirigents burgesos francesos davant l’invasor alemany Bismarck. La Comuna va ser el producte de condicions materials concretes que van empènyer a les masses a expressar els seus interessos de classe. L’audàcia, sacrifici i coratge de les masses, és a dir, elements subjectius, es van combinar amb la situació objectiva per a crear el primer Estat obrer.

I què dir sobre les col·lectivitzacions i comitès d’aprovisionament que van sorgir a Catalunya i Aragó durant la Guerra Civil Espanyola: van ser el producte de la “transformació progressiva del treball i del producte de la seva forma capitalista (de poder burgès) a una forma socialista (de poder proletari)”, o, més aviat, producte de l’aixafament del cop feixista, en qüestió de dies, mitjançant l’acció revolucionària de les més àmplies masses? És més, no s’assembla el panorama de comitès i consells que va sorgir en els primers mesos després de l’aixecament franquista amb el que venen a plantejar els companys?

És innegable que en el cas de la Comuna, la classe obrera va tenir el poder a les seves mans, i en el cas de 1936 en l’Estat espanyol, es va generar una situació de doble poder. Aquests són tan sols alguns exemples històrics que plantegen serioses preguntes a l’estratègia de construir control proletari sota el capitalisme en absència de condicions prerevolucionàries o revolucionàries, i fins i tot preguntes més serioses per a la seva aplicació progressiva.

Moments històrics de control i gestió obrera poden sorgir i sorgeixen com a resultat de crisis revolucionàries o lluites avançades, però no es poden mantenir en el temps, ni molt menys avançar progressivament, fins que la classe obrera controli el procés productiu i, per tant, el poder polític. Tota l’experiència històrica sobre el control obrer demostra que aquest es produeix de manera excepcional sota el capitalisme i que, o avança a la presa del poder polític, o inevitablement és derrotat. No pot existir “democràcia proletària dins del procés de treball” mentre la classe capitalista mantingui la propietat i el control dels mitjans de producció.

[Recomanem aquest text extens de Rob Lyon sobre el control obrer, escrit arran de l’experiència de control obrer en la revolució bolivariana, que abasta tant aspectes teòrics com anàlisis de les experiències històriques: Control obrer i nacionalització]

Veiem aquí com d’una explicació incorrecta de les limitacions de la Revolució Russa s’extreuen conclusions incorrectes sobre què fer ara. Ja vam escriure més sobre aquest punt en aquesta aportació al debat.

Però a més, no és contradictori aplicar de manera progressiva un model basat en “l’expropiació d’aquests mecanismes de la distribució a la burgesia” si, en el mateix document, es diu que la classe dominant està atacant les conquestes del passat, reforçant el seu aparell repressor, etc.? Si, en condicions objectives més favorables a la causa del socialisme, l’aplicació d’una estratègia progressiva de presa de control socialista no té exemples històrics, pensem que l’actual situació és fins i tot més desfavorable.

Cal preguntar, de quines premisses sorgeix aquesta aplicació progressiva de l’estratègia dels companys? En la nostra opinió, és el producte d’una concepció errònia del procés de desenvolupament de la consciència revolucionària de la classe obrera i la seva hegemonització. Per als camarades del MS, la consciència revolucionària ve des de fora, és a dir, és el producte de la teoria revolucionària i de l’enquadrament en l’organització comunista. Veiem així com una idea encaixa amb l’altre. Analitzem més detalladament aquesta qüestió en aquest article.

Per a nosaltres, per contra, el desenvolupament d’una consciència revolucionària en milers de milions d’obrers i capes oprimides de tot el món no és, ni serà mai, el producte exclusiu del Partit Comunista. Aquest ha de jugar un paper important en el seu desenvolupament, igual que en la seva concreció en un programa, estratègia i tàctica. Però, per sobre de tot, són els grans esdeveniments, i en particular les guerres, les crisis i els processos revolucionaris, els que sacsegen la consciència de les masses. Resumidament, és la interacció dialèctica entre les condicions objectives i el paper del factor subjectiu.

Dit això, compartim la crítica a l’insurreccionalisme i a l’anarquisme que plantegen els companys. Seguint la lògica plantejada a dalt, només les masses poden i han de fer la revolució, igual que la transformació socialista de la societat. Tota organització  “d’avantguarda” apartada de les masses, que es dedica a aconsellar i fins i tot dictaminar a la classe obrera des dels marges, no és una organització seriosa, sinó més aviat una secta.

El bolxevisme genuí, és a dir, el partit d’avantguarda, és el producte de la combinació correcta de la teoria i la pràctica revolucionàries. Precisament per això, Lenin va defensar fermament que la tasca central durant l’any crucial de 1917 era guanyar a la majoria, explicant pacientment la necessitat de la presa del poder a través de la participació activa en la lluita. La superioritat del marxisme davant totes les altres tendències del moviment obrer, i la seva aplicació brillant en els esdeveniments, són l’herència històrica del partit bolxevic dirigit per Lenin.

No obstant això, l’oposició a l’insurreccionalisme, és a dir la idea que un petit grup de revolucionaris pot substituir a les masses i prendre el poder en el seu nom, no ens pot portar a la conclusió incorrecta que és necessari descartar la insurrecció, ni tampoc que el camí a la presa del poder consisteix simplement en l’acumulació progressiva i lineal de forces. El 1917, els bolxevics, una vegada que van haver guanyat la majoria als soviets que representaven a obrers, soldats i camperols, van dur a terme la presa del poder mitjançant una insurrecció, que després va ser ratificada pel congrés dels soviets.

Resumint aquest apartat, en una societat capitalista les idees dominants són les idees de la classe dominant. La consciència de masses avança no sobre la base de la lluita cultural, sinó que és sacsejada sobre la base dels grans esdeveniments, de l’experiència i conclusions que treuen d’aquests. La tasca del partit, com a memòria històrica de la classe, és la de fer conscient el procés inconscient de presa de consciència de la classe.

L’Estat

Els camarades, en la nostra opinió de forma massa resumida per la vital importància de la qüestió, plantegen també una crítica a la teoria marxista de l’Estat. Diuen que és insuficient, i que cal actualitzar-la de la manera següent:

“El que necessitem és un concepte dialèctic de poder i de la concepció estratègica de la “presa del poder”, que ho entengui com a totalitat social configurada i en contradicció en ple desenvolupament mitjançant la lluita de classes, de manera que la presa del poder estatal consisteix exclusivament en un moment (necessari i qualitatiu) del procés global de transformació del poder social, de la seva forma capitalista i de classe, a una forma socialista i universal.” (cursives nostres)

Més enllà que el llenguatge utilitzat (una mica rebuscat i abstracte) dificulta la comprensió del que es diu, ens sembla que es vol aixecar un home de palla, com tractarem d’explicar.

En el següent paràgraf, es planteja precisament això:

“El segon problema, en connexió amb el primer, és que al no conceptualitzar el poder com a “poder social” unit a la totalitat (poder que en la seva execució és, al cap i a la fi, capacitat tècnica), el leninisme ha relegat a la insurrecció la qüestió que el proletariat revolucionari tingui les seves pròpies capacitats tècniques a posar al servei del procés revolucionari i l’estratègia socialista, més enllà d’un petit nombre d’habilitats teòriques, propagandístiques i militars. De tal manera que el model de militància s’ha bolcat exclusivament a la idea del quadre polític professional, excloent la idea d’un partit compost també per tota mena de quadres tècnics.” (cursives nostres)

Però, què volen dir els companys amb quadres tècnics? Volen dir que els bolxevics, una vegada en el poder, van haver de recórrer a membres del vell Estat tsarista i tècnics capitalistes per a dirigir empreses, oficines, etc.? Si és això el que plantegen, pensem que seria positiu, per al moviment en general i la seva militància en particular, plantejar-ho el més clarament possible.

De totes maneres, volem deixar en clar la nostra posició sobre aquest període de l’URSS: la necessitat de recórrer a membres del vell Estat i tècnics capitalistes va ser degut parcialment a l’enorme endarreriment de l’economia russa (70% d’analfabetisme, país camperol immens, mètodes agraris endarrerits, etc.). Aquest no és el cas de cap país avui rellevant, ni tan sols al món colonial.

La situació històrica actual planteja un altre escenari. En la societat capitalista moderna, amb el seu enorme desenvolupament de les forces productives, la classe obrera té la capacitat i el coneixement tècnic per a gestionar tots els processos de la producció i distribució. Això es veu en cada experiència de control obrer. Posem un exemple: durant la lluita contra el sabotatge patronal petroler a Veneçuela el desembre de 2002, els treballadors de PDVSA van prendre el control de les instal·lacions i les van fer funcionar sota control obrer, amb processos tècnics extremadament complexos, tecnològicament avançats, etc. Aquest fenomen es va donar durant el transcurs d’una revolució sense l’existència d’un partit comunista amb “quadres tècnics”, sinó simplement mitjançant l’aplicació de coneixements adquirits en l’experiència diària de treball dels obrers en qüestió.

Tornant a la qüestió de l’Estat, i seguint l’argument dels companys sobre el tema dels quadres tècnics, vegem la conclusió que treuen:

“Aquest és un dels greus inconvenients del model leninista de partit, que, d’una banda, ha impossibilitat la conquesta del poder polític allí on la societat burgesa estava industrialment desenvolupada…”

Creiem que els companys fan una crítica d’aquesta importantíssima qüestió sobre bases organitzatives, és a dir, que per falta de “quadres tècnics”, el “model leninista de partit”, “ha impossibilitat la conquesta del poder polític allà on la societat burgesa estava industrialment desenvolupada”. Però aquesta explicació és, en la nostra opinió, simplista.

Marx, Engels i Lenin, sobre la base del materialisme dialèctic, van desenvolupar les tesis marxistes sobre l’Estat. Com van arribar a aquestes conclusions? Marx va plantejar que l’Estat burgès és “un comitè per a administrar els assumptes comuns de tota la burgesia”. Sobre quina base se sustenta? Sobre la propietat privada, que està en les fermes mans de la burgesia. Engels va explicar, en el seu llibre L’Origen de la família, la propietat privada i l’Estat, que l’Estat és el producte històric del sorgiment de la societat de classes, que s’estableix sobre la base de les desigualtats i la baixa productivitat, i que juga un paper decisiu com a àrbitre per a evitar una constant lluita oberta entre les classes i la destrucció de la societat. La seva base és econòmica. No consideren els companys això “la totalitat social configurada”?

En estudiar la Comuna de París, Marx va arribar a la conclusió que l’Estat burgès ha de destruir-se, i que en el seu lloc cal substituir-lo per un Estat obrer. En altres paraules, va arribar a la conclusió que per a expropiar a la burgesia, era necessari prendre el poder polític. No tenia Marx a la seva ment “una concepció social del poder unida a la totalitat” quan va expressar això? Pensem que sí, si entenem que plantejava com el proletariat ha de complir la seva missió històrica.

De nou, més enllà de les abstraccions teòriques, creiem necessari argumentar també sobre la base dels fets històrics. En aquest sentit, vegem l’exemple una vegada més de la revolució social de 1936 a Catalunya. No és el lloc per a una explicació detallada dels esdeveniments. Hem escrit sobre això extensament aquí. Com ja s’ha dit abans, la classe obrera va prendre el poder a les seves mans. Va sorgir el que en termes marxistes diem una situació de doble poder: d’una banda, la classe obrera amb les armes a les mans i una expropiació massiva de la producció (es calcula que va arribar a ser del 70% de l’economia catalana), i per l’altra, les restes esbocinades, però no destruides, de l’Estat burgès.

Què van demostrar els esdeveniments? Precisament la fallida de l’anarquisme, amb els dirigents de la CNT negant-se inicialment a edificar un Estat obrer sobre la base del poder obrer ja existent, coordinant i generalitzant els comitès, per a després contribuir dins del mateix Estat burgès (amb ministres) a reconstruir la seva restauració a costa de la classe obrera i els seus interessos. Dit d’una altra manera, com que no es va reemplaçar a l’Estat burgès amb l’Estat obrer, el buit de poder va ser omplert pels elements més conscients i determinats, els estalinistes, que es van llançar sense escrúpols a reconstituir l’Estat burgès mitjançant els mètodes més vils: la falsificació, la calúmnia, el xantatge, la tortura física, els assassinats. Els enterradors de la revolució tenien raó en una cosa, i és que la situació objectiva imposava la necessitat d’un Estat, d’una centralització de tots els aspectes de la vida, en defensa dels interessos d’una o l’altra classe.

El problema central de la revolució espanyola va ser la falta d’una direcció revolucionària a l’alçada dels esdeveniments, d’una direcció bolxevic. La presa del poder es va cristal·litzar fonamentalment en el problema de la construcció de l’Estat obrer mitjançant els Consells obrers. Aquest fet demostra mitjançant la pràctica històrica la correcció de la teoria marxista de l’Estat, que com a filosofia parteix dels fets concrets per a treure conclusions abstractes, i no a l’inrevés. La qüestió de la necessitat dels “quadres tècnics” és, en el millor dels casos, una qüestió secundària, que a més es planteja no abans de la presa del poder, sinó després.

Resumint, la teoria marxista de l’Estat continua sent totalment vigent tal com la van exposar Marx, Engels i Lenin. Certament, tot coneixement científic està subjecte a ser desenvolupat, perfeccionat i fins i tot superat. Però és igual de cert que si una idea científica és capaç d’explicar correctament la vida real, per què modificar-la? La roda fa milers d’anys que es va inventar, però de moment continua sent igual de vàlida que en els seus inicis.

Conclusions

Per a acabar, estem d’acord que cal “trencar amb la cultura de debat dogmàtic, irracional i corporatiu del marxisme-leninisme contemporani i posar la nova base d’un autèntic debat racional d’unificació de partit, més concorde al bolxevisme clàssic”. Aquests són passos importants i necessaris, ja que l’època actual de profunda crisi capitalista presentarà oportunitats revolucionàries per a transformar la societat. El debat honest entre tendències del moviment comunista contribuirà significativament a preparar-nos tan bé com sigui possible per a prendre amb les dues mans aquestes oportunitats revolucionàries.

Igualment, saludem la crida a “la tasca inexcusable de formar-se teòricament en la teoria revolucionària, de conèixer els cicles revolucionaris anteriors, d’estudiar el marxisme i de donar forma a les seves intuïcions polítiques a través de la consciència socialista heretada mitjançant l’estudi sistemàtic del moviment revolucionari”.

Sobre això volem cridar l’atenció sobre una omissió que creiem molt important quan els companys diuen que “la teoria revolucionària marxista es compon, d’una banda, de la crítica de l’economia política i la concepció materialista de la història”… sense esmentar el materialisme dialèctic, la filosofia del marxisme. En realitat, la filosofia marxista és el pilar fonamental de la seva doctrina, ja que sense aquesta, Marx i Engels no haguessin desenvolupat les seves idees tal com ho van fer. En altres paraules, són les grans idees que impregnen tot el teixit de la ideologia marxista.

Tant Marx com Engels van desenvolupar les seves idees, en primer lloc, des del camp de la filosofia, basant-se sobre les idees de Hegel i la seva dialèctica idealista. Mitjançant la crítica a Hegel, Marx i Engels van absorbir el millor de la seva filosofia mentre que li van donar una base materialista, científica. Lenin va ser molt ferm en la defensa de la dialèctica materialista. Després de la derrota de la revolució de 1905-07, davant enormes dificultats, va prioritzar escriure un llibre filosòfic, Materialisme i empiriocriticisme, com a dic de contenció davant el reflux ideològic en les seves pròpies files. Sabia perfectament que sense els sòlids fonaments que edifica la dialèctica materialista, el partit revolucionari és susceptible a idees de classe aliena i a tota mena de confusions i errors.

No plantegem aquesta qüestió com una cosa secundària, sinó com una cosa decisiva. La dialèctica ens ensenya que tota abstracció humana, per molt allunyada que sembli de la realitat, en última instància té la seva base en la naturalesa material. Lenin va explicar que el mètode de la dialèctica consisteix en la relació constant entre el concret i l’abstracte, i va plantejar que un ha de partir del concret per a extreure idees abstractes, i amb aquestes tornar al terreny del concret. La veritat és concreta; les idees es corroboren mitjançant la pràctica. Per aquestes raons pensem que els companys haurien d’argumentar les seves teories també amb exemples concrets, dades i fets, ja siguin històrics, econòmics, etc.

Dit tot això, pensem que els debats que els companys han obert són molt importants i necessaris. Partint del que ens uneix – la comprensió de la crisi orgànica del capitalisme i la necessitat del comunisme – estem segurs que ens trobarem en el terreny comú de la lluita per a la superació de la barbàrie capitalista i la creació d’un món sense opressió ni explotació.

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí