La derrota de Trump a l’Iran i les seves conseqüències a escala mundial

Article publicat originàriament el 17 d’abril a marxist.com

La guerra a l’Iran, que va començar com una aposta temerària per part de Trump, s’està convertint en una derrota significativa per a l’imperialisme estatunidenc que pot tenir importants conseqüències per a l’economia mundial, la posició dels Estats Units com a potència mundial i les relacions internacionals en general.

Ens trobem ja a la setena setmana de la guerra d’agressió dels Estats Units i Israel contra l’Iran. Els Estats Units no ha assolit cap dels seus objectius i, de fet, ha quedat clar que no està en condicions d’assolir-los.

Els objectius declarats d’aquesta guerra, tal com els va detallar el president Trump des del primer dia, eren: obligar l’Iran a parar el seu programa d’enriquiment nuclear i renunciar a les seves reserves d’urani enriquit; acabar amb el seu programa de míssils balístics; finalitzar el seu suport als grups i forces proiranianes de la regió; i, sobretot, realitzar un canvi de règim. És a dir, la instauració a Teheran, novament, d’un règim dòcil amb els Estats Units. Ho va deixar clar el mateix Trump: «He de participar en el nomenament», va declarar a Axios el 5 de març, «com amb la Delcy [Rodríguez] a Veneçuela».

Des del 27 de febrer, els Estats Units i Israel han realitzat més de 24.000 atacs contra objectius militars, civils i d’infraestructura a l’Iran. Així i tot, l’Iran no s’ha vist obligat a abandonar el seu programa d’enriquiment nuclear. Encara és capaç de llançar míssils i drons i de fer blanc a Israel i els països del Golf. Ha mantingut estrets vincles amb els seus aliats a la regió, principalment Hezbol·là al Líban i les milícies xiïtes a l’Iraq. I el règim no només continua dret, sinó que sembla més fort i capaç de comptar amb un suport popular molt més gran que al principi de la guerra.

De fet, l’Iran no només ha demostrat ser resistent i capaç de suportar el dolor –per a Teheran, es tracta d’una guerra existencial–, sinó que també ha demostrat la seva capacitat de fer mal als seus enemics i els aliats que l’acompanyen, tant a través d’atacs contra objectius militars com contra infraestructures.

Durant els primers dies de la guerra, va destruir equips de radar estatunidencs clau per un valor d’entre 2.000 i 3.000 milions de dòlars. En total, ha destruït o danyat més de 50 aeronaus estatunidenques (la meitat d’elles drons i la resta avions i helicòpters militars tripulats) per un valor de 41.400 milions de dòlars, i ha tornat inhabitables 13 bases militars estatunidenques de la regió .

En resposta als atacs contra les infraestructures de petroli, gas i indústria iranianes, ha atacat i danyat instal·lacions de petroli, gas i indústria a Israel i als països del Golf.

Per sobre de tot, ha demostrat la seva capacitat per a causar un enorme perjudici a l’economia mundial i tancar primer i controlar després el pas dels vaixells pel vital estret d’Ormuz. Aquesta estreta via navegable transporta entre el 20 i el 30% del petroli i gas que es transporten pel mar de tot el món, i també quantitats de fertilitzants i altres derivats del petroli i el gas que juguen un paper fonamental en les cadenes de subministrament mundial decisives.

Pel que fa a la capacitat dels Estats Units i Israel per  atacar a l’Iran i protegir-se a si mateixos i als països del Golf de possibles represàlies, el temps juga a favor de l’Iran, que compta amb una reserva de drons econòmics i míssils sofisticats. El ritme d’esgotament dels míssils interceptors ha reduït l’eficiència de la defensa aèria israeliana del 95% al 65%, cosa que significa que estan aconseguint penetrar la defensa molts més míssils i drons iranians.

Tot i que l’Iran està venent el seu petroli a preus molt més elevats, és l’economia mundial –començant per Àsia i estenent-se a poc a poc a Europa i Estats Units– la que pateix les conseqüències de l’augment dels preus d’un petroli i gas cada cop més escassos.

Alhora, l’augment dels preus de l’energia i els fertilitzants, i la seva escassa disponibilitat, ja estan impactant significativament a tot el món. Una de les principals promeses electorals de Trump va ser fer front a la inflació i finalitzar les «guerres inacabables». La guerra a l’Iran està erosionant greument la seva base electoral de cara a les eleccions de mig mandat, a més d’haver provocat una escissió monumental dins del moviment MAGA. La guerra mai ha estat popular als EUA. Però ara, només el 24% de la població estatunidenca creu que la guerra a l’Iran «valia la pena».

No hi ha opcions vàlides

A conseqüència de la combinació d’aquests tres factors –la impossibilitat d’assolir els objectius de guerra per mitjans militars, l’impacte sobre l’economia mundial i les repercussions polítiques tant a escala nacional com internacional–, Donald Trump és ara en una situació insostenible en la qual qualsevol mesura que adopti resultarà errònia.

Si admet ara la derrota i es retira sense haver aconseguit res, serà una derrota humiliant, cosa que no pot ni plantejar-se, perquè és un narcisista megalòman, però també per l’enorme cost polític que això suposaria per ell. Cal assenyalar, a més, que tant l’ala neoconservadora com la liberal de la classe dirigent estatunidenca creuen que els Estats Units és una potència hegemònica mundial absolutament dominant, capaç d’imposar-se allà on vulgui. Són incapaces de comprendre qualsevol resultat en el qual no siguin els vencedors, en el qual hagin de negociar els termes de la seva pròpia derrota, i encara menys a aquesta escala.

L’única altra opció que li queda seria intensificar el conflicte. Això es va debatre clarament al llarg de les setmanes prèvies a l’anunci de l’actual alto el foc de dues setmanes. Es va parlar d’enviar tropes terrestres per ocupar l’illa de Kharg o diverses illes petites situades a la costa nord de l’estret d’Ormuz. Fins i tot es va elaborar un pla per enviar un gran nombre de tropes d’operacions especials amb la finalitat de prendre el control de l’urani enriquit de l’Iran, que actualment es troba enterrat a gran profunditat.

Aquestes opcions també s’han descartat, almenys per ara. Els responsables de la planificació militar deuen haver-li dit a Trump que els riscs que implicaven eren enormes, inclosa una gran pèrdua de vides entre les tropes estatunidenques. Fins i tot si s’aconseguís la presa efectiva d’una o diverses illes gràcies a la superioritat militar dels EUA, aquestes es convertirien en blancs fàcils per als míssils i drons iranians, cosa que donaria lloc a un maldecap d’escenari.

A més, la fallida operació de rescat dels dos pilots estatunidencs del caça F-15 abatut per l’Iran hauria servit d’element dissuasiu. Segons ens han informat, l’operació va concloure amb el rescat sense incidents dels dos pilots. Ara bé, en el transcurs d’aquest cap de setmana, els Estats Units van perdre 12 avions.

Els iranians han especulat sobre si tota l’operació va ser una tapadora per intentar fer-se amb l’urani enriquit d’unes instal·lacions properes, a Esfahan. Els Estats Units sí que va prendre el control d’un petit aeròdrom i va desplegar a centenars de soldats. Potser mai arribem a saber si l’objectiu era únicament el rescat del segon pilot o si l’operació tenia altres objectius.

Una cosa és clara: la destrucció d’avions per valor de centenars de milions de dòlars durant l’operació hauria dissuadit fins i tot als més obstinats a Washington de seguir per aquesta via, almenys per ara.

També han plantejat la idea de «bombardejar l’Iran fins a tornar-lo a l’edat de pedra», mitjançant una campanya massiva de destrucció d’infraestructures civils (ponts, dipòsits de petroli, plantes dessalinitzadores). Aquesta idea també es va descartar, donat que l’Iran va demostrar que era capaç de prendre represàlies de la mateixa manera, amenaçant amb atacar els mateixos objectius als països del Golf.

Els intents de Washington per convèncer a les potències europees per que reobrissin l’estret d’Ormuz mitjançant la força militar també van fracassar. Alemanya i França no estaven disposats a dur a terme el que hauria estat una missió suïcida. Sobretot en nom d’un «aliat» que s’hauria esforçat per humiliar-les uns mesos abans quan va amenaçar a fer-se amb Groenlàndia. Ni tan sols el primer ministre britànic, generalment tan servil, estava disposat a estendre-li una mà a Trump.

Negociacions

Aquest és el context de l’actual alto el foc i de la primera ronda de negociacions fallides a Islamabad. Quan Trump va llançar les seves forassenyades amenaces d’esborrar del mapa tota la civilització iraniana, sense cap dubte ja estava involucrat, entre bastidors, en frenètics intents per posar en marxa les negociacions, i aquestes amenaces van ser un intent de construir un discurs del tipus «les meves amenaces han obligat els iranians a seure a la taula de negociacions».

Res més lluny de la realitat, i això queda clarament demostrat pel fet que Trump acceptés la proposta de deu punts de l’Iran com a mar per a les negociacions. És probable que ni tan sols hagués llegit la proposta abans d’anunciar-la a les xarxes socials. Això no és cap altra cosa que un reflex de la seva desesperació per aconseguir un alto el foc en un moment en què la campanya militar estava resultant un fracàs estrepitós.

Les negociacions van fracassar després de vint hores de converses ininterrompudes, tal com era d’esperar. No existeix absolutament cap punt en comú entre les propostes del document de deu punts de l’Iran i els quinze punts dels Estats Units, que equivalen a exigir la capitulació de l’Iran. L’imperialisme ianqui s’enfronta a una derrota estratègica al camp de batalla, però fingeix haver aconseguit tots els seus objectius a la taula de negociacions!

El fet que Trump hagués d’enviar a Vance a Islamabad també va ser significatiu. És l’única figura del govern de Trump que mai es va mostrar convençuda de la guerra contra l’Iran, havent-se mantingut al marge des que aquesta va començar. Els iranians havien donat a entendre que consideraven a Witkoff i a Kushner uns pallassos, a jutjar per la seva actuació a les negociacions prèvies a l’agressió estatunidenca, i, qui pot culpar-los?

És evident que Netanyahu no estava satisfet ni amb l’alto el foc ni amb les converses. Segons s’ha informat, Vance mantenia informats no només a Trump, sinó també a Bibi, a intervals regulars durant les converses a Islamabad. Sense cap mena de dubte, Netanyahu hauria exercit una enorme pressió per finalitzar les negociacions.

El llançament de 160 bombes per part d’Israel sobre el Líban en tan sols 10 minuts el dia que va entrar en vigor l’alto el foc tenia clarament com a objectiu aturar les negociacions i reiniciar la guerra des del primer moment. Però per ara han fracassat, donat que els iranians continuen respectant l’alto el foc malgrat els constants bombardejos israelians sobre el Líban.

Tump imposa el seu propi bloqueig

Tot i que les negociacions directes a Islamabad van fracassar, entre bastidors es continuen intercanviant missatges. L’última iniciativa sense cap ni peus de Trump és la idea de bloquejar l’estret d’Ormuz… amb la finalitat d’obligar l’Iran a reobrir-lo. A primera vista, tota la idea sembla una farsa. Una de les raons per les quals Trump s’ha vist obligat a donar marxa enrere és el dany infligit a l’economia mundial i l’impacte sobre els preus de l’energia que tindria el tancament de l’estret. Per què voldria empitjorar la situació?

La situació era tal que l’Iran avançava cap a reobrir gradualment el tràfic sota el seu propi control cobrant peatges que, segons es deia, ascendien a uns 2 milions de dòlars per buc cisterna. Ja s’havia arribat a acords amb una sèrie de països i d’altres estaven en procés d’arribar a un acord, entre ells l’Índia, la Xina, etc. Lògicament, l’Iran donava a entendre que no es permetria el pas a qui els ataqués o col·laborés en l’atac, però que a d’altres se’ls podria concedir permís, sota control iranià i previ pagament d’una taxa de pas. Una taxa que, a més, es pagaria en iuans xinesos.

Trump calcula que, en impedir que l’Iran exerceixi el seu control sobre el trànsit marítim de l’estret, s’obligaria a Teheran a suavitzar algunes de les seves exigències a les negociacions, o s’obligaria la Xina a pressionar a l’Iran perquè ho fes.

Trump, que de fet havia aixecat les sancions estatunidenques contra l’Iran al començament de la guerra amb la finalitat d’augmentar l’oferta mundial i fer baixar els preus, ara ha reimposat les sancions. La Xina és el principal comprador de petroli iranià i, presumiblement, seria el principal objectiu del bloqueig. Mentrestant, fa tan sols uns dies, es va deixar que expirés l’exempció de les sancions al petroli rus, cosa que significa que tornaran a entrar en vigor.

El més probable és que aquest últim intent desesperat dels Estats Units tampoc doni resultat. Les sancions econòmiques contra Rússia han fracassat, i si els estatunidencs intenten parar als bucs xinesos, aquests podrien respondre suspenent novament les exportacions de terres rares. I això en un moment en el qual la demanda de terres rares per part dels Estats Units, a causa de la seva necessitat de reposar les seves minvants reserves d’armament, està pels núvols.

Encara que el bloqueig estatunidenc ha estat en gran mesura eficaç, hi ha informes que indiquen que no és totalment hermètic, ja que diversos vaixells l’han travessat fent servir tàctiques de sigil. És més probable que el dany que això causarà a Trump i als Estats Units, per l’impacte que tindrà en l’economia mundial, resulti insuportable per ells abans que obligui l’Iran a fer concessions.

Mentrestant, l’Iran continua disposant de mitjans per infligir dolor als Estats Units que encara no ha fet servir. Per exemple, si els houthis del Iemen entressin a l’escena, podrien bloquejar l’estret de Bab el-Màndeb, que dona accés al mar Roig, un altre punt estratègic clau per a l’economia mundial.

I ara cap on anem?

En aquests moments, els Estats Units estan desplegant més tropes a la regió, entre elles 6.000 efectius a bord del portaavions USS George H.W. Bush i el seu grup d’atac, i uns altres 4.200 del Grup Amfibi de Resposta «Boxer» de l’11a Unitat Expedicionària de Marins. Val la pena dir que l’USS Bush està realitzant un llarg recorregut, rodejant l’Àfrica, en lloc de travessar el canal de Suez, on podria ser atacat pels houthis. Fins i tot un cop aquestes tropes addicionals siguin desplegades, els Estats Units no disposaria ni de lluny de prou forces per realitzar una invasió terrestre en condicions de l’Iran.

Tard o d’hora, aquesta guerra acabarà amb alguna mena d’acord, sigui mitjançant un tractat firmat o un acord de facto.

Cada cop està més clar que el resultat serà molt més favorable per a l’Iran que per als Estats Units. Les condicions tan raonables que l’Iran va oferir a les negociacions prèvies a la guerra ja no són sobre la taula.

Aquesta guerra, la primera pròpiament dita de Trump, tindrà conseqüències importants. Suposarà una gran derrota per Trump, cosa que debilitarà enormement la posició de l’imperialisme ianqui al món, a més de debilitar-lo políticament al seu propi país. Aquesta és la raó per la qual es mostra cada cop més erràtic, frenètic i frustrat a les seves publicacions a les xarxes socials: arremetent contra els influencers de MAGA, contra el papa, i tornant-se cada cop més imprevisible d’un dia per l’altre.

Es parla molt de la salut mental de Trump. Però hem de tenir clar que, encara que pugui semblar trastocat, Trump no és tant una anomalia com un símptoma: una manifestació especialment violenta d’un sistema en crisi i en declivi terminal. És cert que les seves característiques personals agreugen la crisi i li aporten un fort element d’incertesa, però no són la causa de la crisi.

Una derrota a l’Iran podria fer que l’administració Trump es mostrés més disposada a emprendre una altra aventura exterior en un escenari en el qual creguin poder obtenir una victòria ràpida abans de les eleccions de mig mandat, amb la finalitat de desviar l’atenció del fracàs a l’Orient Mitjà. Cuba ocupa un dels primers llocs a la llista. Això suposaria una altra aposta arriscada, el resultat favorable de la qual per a l’imperialisme estatunidenc no està garantit.

Una derrota humiliant per als Estats Units en aquesta guerra suposaria també una victòria per a l’Iran, cosa que reforçaria la seva posició a la regió després d’haver patit un important contratemps a Síria.

És probable que aquesta guerra també suposi una gran derrota per als interessos d’Israel a la regió i, potser, el principi del final per Netanyahu. Al Líban, és clar que no va assolir els seus objectius l’última vegada i tampoc els ha assolit ara. Si es veu obligat a finalitzar aquesta guerra, podria decidir llançar una altra campanya d’extermini contra els palestins, amb l’annexió formal de Cisjordània. Faci el que faci, Israel sortirà debilitada del nou reequilibri de poder a la regió i això posarà de manifest les contradiccions, ja de per si agudes, dins la societat israeliana.

La imatge d’Israel al món també s’ha vist greument danyada, tant davant l’opinió pública com, en conseqüència, davant dels governs. Als Estats Units la valoració neta d’Israel entre els menors de 50 anys, que era de -3 l’any 2022, es va desplomar fins -22 el 2024 i ara se situa en un sorprenent -47.

Els països del Golf ja s’estan plantejant què els hi ofereix el futur ara que l’aliança amb els Estats Units ha resultat ser tan cara. Estan allargant la mà a Rússia i la Xina, i es veuran obligats a replantejar-se la seva relació amb l’Iran.

A més, reforçarà la posició de Rússia i la Xina al món, així com la seva col·laboració amb l’Iran. Una derrota dels Estats Units allunyarà a diversos països d’aquest país i els acostarà als seus adversaris. Ja veiem els primers indicis d’això en el viatge del president del Govern espanyol a la Xina, en les iroses declaracions de Corea del Sud sobre Israel i en la visita de líder de l’oposició de Taiwan a la Xina.

La guerra també ha ampliat la bretxa entre els Estats Units i Europa. Sembla haver-hi un creixent ànim entre els líders europeus de plantar-li cara a Trump. No se’ls va consultar sobre la guerra. En un grau o altre, es van negar a involucrar-se directament, tot i que alguns oferissin un important suport logístic. I ara que Trump s’ha vist debilitat, han recuperat una mica de dignitat.

Hi ha límits a la capacitat d’Europa per traçar el seu propi rumb de forma independent i en oposició al dels Estats Units. En primer lloc, això es deu a la prolongada crisi de les potències capitalistes europees, que manquen el poder econòmic necessari per valer-se elles soles. Europa continua estretament vinculada als Estats Units pel que fa a les exportacions, importacions (inclosos els centres de dades i la intel·ligència artificial), els mercats de capitals i l’equipament militar i d’intel·ligència, motius pels quals depèn en gran manera d’aquest país.

L’intent dels països europeus de rearmar-se – davant l’abandonament del seu soci principal a l’altre cantó de l’Atlàntic, amb qui feia dècades que col·laboraven – conduirà inevitablement a un reinici de la lluita de classes. La despesa militar, en un període d’estancament econòmic, només pot incrementar-se a costa de retallades massives en les pensions, la sanitat, l’educació, etc.; cosa que donarà pas a importants enfrontaments de classe.

La posició de la Gran Bretanya és especialment fràgil. Després de la Segona Guerra Mundial, el seu paper va passar a ser el d’un soci subordinat i dependent dels Estats Units, encarregat de promoure els interessos de Washington a Europa. Ara que els Estats Units i Europa s’estan distanciant, la Gran Bretanya es troba davant un buit enorme. Sectors importants de la classe dirigent britànica, fins i tot alguns dels quals fa uns mesos miraven cap a Trump, afirmen ara que l’únic camí a seguir per al Regne Unit és tornar a la Unió Europea.

Una derrota de Trump a l’Iran també debilitarà a aquelles forces de la dreta populista a Europa i altres llocs on van sorgir arran del seu auge. Orbán ha estat derrotat a Hongria. A la Gran Bretanya, el partit Reform registra un 30% a les enquestes i ara ha baixat lleugerament, uns 5 punts percentuals.

Malgrat tot, les raons subjacents al seu auge – la crisi de legitimitat de la classe dirigent liberal, la manca d’una alternativa radical seriosa a l’esquerra, l’acumulació del ressentiment per part de sectors de la classe treballadora – no van ser provocades per Trump i no desapareixeran amb ell. És possible que aquestes figures i partits populistes de dreta hagin de replantejar-se el seu suport a Trump i adoptar un enfocament més nacionalista, però, com als Estats Units, quedaran desacreditats un cop hagin estat posats a prova al poder.

Finalment, no hem d’oblidar que, encara que la crisi de l’Iran es resolgui demà al matí – cosa molt improbable –, les repercussions econòmiques serien de llarga durada.

L’onada expansiva provocada pel tancament de l’estret d’Ormuz i la retirada física de milions de barrils de petroli i gas del mercat tot just ara és que s’està sentint en tota la seva intensitat a l’Àsia. Encara passaran unes setmanes abans que l’impacte total arribi a Europa i els Estats Units. Els alts preus de l’energia han arribat per quedar-se, almenys durant tot aquest any. El preu futur del petroli supera els 80 dòlars per barril per a les entregues de Desembre de l’índex de referència Brent, 15 dòlars més que el seu preu abans de la guerra.

Queda per veure si aquesta crisi per si sola provocarà una recessió mundial. Ara bé, l’impacte polític de l’augment dels preus a les gasolineres ja s’està sentint en forma de descontent contra Trump als Estats Units i de bloquejos de carreteres per part d’agricultors i transportistes a Irlanda.

El que va començar com una aposta arriscada per part de Trump – ebri per l’èxit immediat de la seva incursió a Veneçuela i prou ingenu per creure en les desassenyades afirmacions de Netanyahu sobre una victòria ràpida i transcendental en una guerra de tres dies – es considerarà, en retrospectiva, no només com un punt d’inflexió crucial en l’ensorrament de la presidència de Trump, sinó també com un esdeveniment clau en el declivi de l’imperialisme estatunidenc.