Davant el preacord d’USTEC i Aspepc: quin és el potencial de la vaga educativa?

La lluita de la comunitat educativa durant les darreres setmanes és d’una importància històrica. Aquesta va tenir com a punt d’inflexió el fals acord arribat el març pel departament amb les grans centrals sindicals de CCOO i UGT, minoritàries al sector educatiu, que pretenia, com tants altres cops, desactivar la lluita oferint unes mínimes millores salarials. Aquest cop, però, l’efecte va ser el contrari, en ser rebut com una completa burla, marcant el tret a un cicle mobilitzatori de setmanes de vagues territorials i a nivell nacional. 

Aquesta lluita no només ha representat un salt endavant respectea lluites anteriors pel seu grau de participació i determinació, sinó també per la constitució d’una unitat sindical entre els sindicats anomenats “combatius” (USTEC, Aspepc, CGT), amb la participació també de la Intersindical i COS; la unió dels diferents sectors de la comunitat educativa (docents, PAE, PAS, 0-3, vetlladores, lleure) i, sobretot, la recuperació de tradicions de lluita, amb la creació i extensió de les assemblees de centre com a òrgan d’organització i decisió des de la base. En si mateix, això constitueix una gran conquesta i una valuosa experiència de cara a combats futurs.

Finalment, el passat divendres 29, encara amb una setmana de vagues territorials per davant que pretenia culminar el proper dia 5 amb una nova vaga de tot Catalunya, els sindicats USTEC i Aspepc (Professors de Secundària) van anunciar un preacord amb el departament i la desconvocatòria de les vagues territorials de l’1-4 de juny, mantenint la de divendres 5, a l’espera de la consulta a la comunitat educativa, oberta des de dilluns 1 fins el proper dijous a les 12h. Aquest preacord va presentar-se per part dels sindicats signants com “el millor dels possibles”. És aquest realment el cas?

 

El preacord

En primer lloc, ell preacord va assolir-se trencant la unitat sindical sostinguda fins ara, després que la consellera Niubó cités a cada sindicat per separat fent servir la tradicional tàctica del “divideix i venceràs”. En línies generals, aquest es diferencia de l’acord del març amb CCOO i UGT per ampliar el complement salarial amb 173€ respecte l’augment de 200€ acordats el març, a assolir en els propers 4 anys. El preacord també incloure la creació de 5.000 noves càtedres a secundària, que implica una major retribució salarial, però aplica únicament a una part dels professors de secundària, mentre exclou la resta de la comunitat educativa, deixant fora al PAE, PAS, 0-3 o el lleure, que s’han estat mobilitzant els darrers mesos però han quedat fora del preacord, introduint així una divisió a la unitat que s’havia sostingut fins ara. En matèria d’inclusiva, l’acord parla de 6.143 noves places però en realitat, aquestes es trobaven implícites en l’acord de març i la novetat es limita realment a la seva concreció i calendarització. El mateix aplica al retorn del deute dels estadis.

Així, malgrat aquests avenços en el terreny salarial, el preacord deixa fora les altres demandes centrals del moviment, que fan referència a la situació d’emergència educativa, les condicions de treball i la qualitat de l’educació. En relació a les ràtios, un dels principals punts, no existeix cap millora respecte l’acord de març, totalment insuficient. Com s’ha plantejat, pràcticament no suposa cap novetat en relació a la inclusiva, i tampoc hi ha avenços substancials en la democratització dels centres ni es deroga el decret de plantilles, no s’atura el tancament de línies, ni planteja l’assoliment del 6% del PIB destinat a educació, tal i com planteja la LEC, aprovada el 2009 i incomplerta sistemàticament des de llavors.

També cal dir que els avenços en termes salarials, no recuperen tot el poder adquisitiu perdut, a més la seva implementació escalonada, permet que aquesta recuperació sigui sigui encara menor, al no estar vinculades a l’IPC. Això és encara més important en un context d’inestabilitat en l’economia mundial i amb la previsió d’una nova onada inflacionària derivada de la guerra per part de l’imperialisme americà i sionista contra l’Iran, les conseqüències de la qual, fins i tot si acabés en un futur immediat, es faran notar sobretot a partir de la tardor i durant 2027. Fins i tot, degut a la seva calendarització, es pot dubtar si els compromisos aconseguits, s’acabaran fent efectius. És significatiu que el desplegament del complement salarial es concentra al final del període de 4 anys (2026: 50,€; 2027: 52,25€; 2028: 103,30€ i 2029: 173,30€), i el mateix succeeix amb les noves dotacions de personal (1.088+1.651+1.651+2.023). És a dir, el 40% del complement salarial i el 33% de les noves dotacions s’haurien d’implementar el 2029, quan l’actual legislatura acaba el juny de 2028! Això hauria ser un altre element de cautela a l’hora de valorar l’acord.

 

El caràcter de la lluita educativa

Com s’ha explicat, les demandes centrals en relació a les condicions i la qualitat de l’educació queden en la seva majoria fora d’aquest preacord. Són precisament tots aquests aspectes els que aquest cicle mobilitzatori ha permès posar sobre la taula, i no només les reivindiacions salarials. Com alguns docents plantejaven en les vagues territorials d’aquesta setmana, mantingudes per CGT, Intersindical i COS, “de què ens serveix cobrar 173€ més si seguim sense tenir els recursos per fer la nostra feina i hem de seguir marxant a casa sense haver pogut atendre a les necessitats de l’alumnat?”. 

Aquest focus en els recursos, les condicions i la qualitat de l’educació no només ha estat un aspecte central de les mobilitzacions, sinó també allò que també ha permès l’involucrament de moltes famílies i el que constitueix un major potencial per a extendre la lluita més enllà del personal educatiu. No per casualitat, durant aquestes setmanes de lluita, hem estat testimonis d’una campanya propagandística per part del govern, presentant les reivindicacions salarials com l’única motivació de les vagues, i tractant donar la imatge d’una lluita “egoista”, d’un sector ja “prou privilegiat” per “tenir més vacances”, etc. Això ha constituït un clar intent de frenar qualsevol simpatia o mostra de solidaritat, i aillar la lluita de la comunitat educativa, en un intent d’oposar-la a la resta de la societat, qui es veuria “entorpida en el seu dia a dia” per causa de les mobilitzacions. Fins i tot s’ha arribat a plantejar que aquesta va en detriment de les famílies i els alumnes, “qui no poden acabar el curs en normalitat”.

L’acceptació d’aquest preacord, a part d’aplanar el terreny per al manteniment d’una major pau social durant els propers 4 anys, fa el joc a la propaganda del govern en aquest sentit, al traslladar la idea que tot es tractava de les condicions salarials d’un sector particular de docents, esborrant així el contingut i l’abast real de la lluita: la defensa de l’educació pública i el seu finançament, o, en altres paraules, la qualitat de l’educació dels fills de la classe treballadora en el seu conjunt. És sobre aquesta base, que la lluita pot connectar-se en el context de l’ofensiva general contra els serveis públics (sanitat, educació, transport), això és, el salari indirecte de la classe treballadora, així com la crisi del cost de la vida en general (inflació, habitatge, etc). És a dir, passar de presentar-se com una lluita econòmica de caràcter corporatiu a una lluita de classe.

 

Niubó i el govern d’Illa

Les darreres setmanes, el govern ha estat lliurant un pols a la comunitat educativa. Malgrat les paraules boniques sobre “justícia social”, “defensa dels serveis públics” per part del PSC, en el terreny dels fets, el govern ha tractat de resistir sense fer cap concessió en un intent que la lluita apaivagués. Enmig del conflicte, de manera totalment provocativa, hem tingut l’inici del pla pilot “EDUSEG”, que planteja el desplegament de Mossos d’Esquadra a instituts de secundària “conflictius” al mateix temps que s’han reduït el nombre d’integradors socials de 420 el curs passat a 300 aquest curs. Això cal sumar-hi el cas d’infiltració policial en una assemblea de docents, un cas clar de vulneració dels drets sindicals i de protesta.

Això és encara més escandalós quan es mira el context més ampli a nivell estatal, en un moment en què la classe dominant, a través de l’aparell de l’Estat i la dreta política i mediàtica, està lliurant una campanya d’assetjament contra el govern “progressista” de Pedro Sánchez a través del “cas Zapatero”, amb l’intenció de fer-lo caure sense necessitat d’esperar a les properes eleccions. Fins i tot en aquesta situació, mentre Illa parla de “no doblegar-se” davant aquests atacs, el seu govern anteposa a tota costa mostrar-se com el millor garant de l’estabilitat social i del domini de classe d’aquells qui estan demanant el seu cap, abans que satisfer les demandes de la comunitat educativa i la seva pròpia base social, que l’ha portat al poder. Tal és el grau de servitud i el compromís infrangible del PSC amb la classe capitalista!

 

El potencial de la lluita educativa

En el context d’aquest pols, en que el govern estava sent incapaç de resoldre la situació, és també rellevant consultar quina és la posició de la consellera i el govern. Per la seva part, Niubó va “va mostrar-se molt satisfeta” d’haver assolit un preacord i haver “desbloquejat el conflicte eduactiu”, definint l’acord com “molt generós” i agraint “l’esforç, la responsabilitat i la generositat” dels sindicats signants. I afegia que “”Els bons acords són aquells en què al final ningú està del tot content, però tots guanyem“. Illa també va celebrar el preacord, qualificant-lo d’històric, i agraint “la feina i l’actitud de diàleg” dels sindicats i el departament.

Si bé és cert que aquest preacord no era la voluntat inicial del govern, aquestes declaracions amb un to clar d’alleujament, mostren que aquest ofereix un respir al govern. Això ens ha de poder donar una idea de quin és el potencial de la lluita educativa. Els dirigents d’USTEC i Aspepc han defensat el preacord com el “millor possible”, sembrant dubtes de la capacitat de mobilització i fent referència a una menor participació en les darreres jornades de vaga.

Cert grau de cansament és inherent a una lluita llarga, en què els treballadors de l’educació estan fent un sacrifici cada dia de vaga. Però cap lluita segueix una línia recta ascendent sinó que en el procés poden sorgir alts i baixos, moments amb menor mobilització, que poden venir seguits d’una reorganització de les forces i un nou salt endavant. Alhora, la resposta d’una part important de la comunitat, mostrant la seva insatisfacció davant el preacord, així com la continuació de les vagues territorials durant aquesta setmana, demostra que existeixen reserves per seguir lluitant. En aquest sentit, és enganyós la disjuntiva plantejada pels sindicats signants d’aprovar el preacord o anar a la vaga indefinida, a dues setmanes del final de curs. En tot cas, seran les assembles les qui hauran de discutir com avançar i amb quins mètodes de lluita si l’acord és rebutjat.

Val a dir que, en assenyalar únicament la menor participació de les darreres jornades en comparació amb les inicials i oblidar aquelles mostres d’energia i combativitat que també hem vist aquests dies, aquests dirigents obvien el paper que ells mateixos juguen com a direcció a l’hora de mobilitzar i mantenir els ànims del moviment. Certament una direcció sindical ha de tenir una visió sòbria de la correlació de forces i l’estat d’ànim, però el que s’espera d’ella és plantejar com avançar i no sembrar dubtes o transmetre pessimisme i desmoralització. En tot cas, el que caldria plantejar és la necessitat d’estendre i ampliar la lluita, mostrant netament el contingut de l’infrafinançament de l’educació com un atac a la classe treballadora en el seu conjunt. Involucrar de manera molt més decisiva als estudiants, principals beneficiaris d’aquesta lluita, i entre els quals existeix encara un gran marge de capacitat de mobilització, especialment pel que fa a les universitats, on la CGT també havia convocat vaga per al personal universitari per al dia 5. O, per exemple, el fet que la clàusula vinculada a l’IPC no s’hagi inclòs al preacord perquè “no és competència de la Mesa educativa al afectar a tot el personal de la Generalitat”, enlloc de servir de lament per no haver aconseguit més, podria servir de punt de partida per ampliar la lluita a la resta del sector públic.

Per últim, cal dir que la desconvocatòria per part d’USTEC i Aspepc de les vagues previstes abans que l’acord hagi estat ratificat semblaria que té l’objectiu de desmobilitzar el moviment i afavorir l’acceptació de l’acord. Una direcció sindical realment honesta i combativa hauria mantingut les jornades de vaga i les hauria aprofitat per fer assemblees als centres per debatre democràticament l’acord, defensant-lo si es considera convenient, alhora que s’hauria mantingut la pressió per comprovar si era possible arrencar noves concessions al Govern. En canvi, aquesta decisió instal·la un sentiment de tancament del conflicte per avançat, reflectint una manca de confiança en la continuïtat de la lluita per part d’aquestes direccions. A més, fins i tot en cas d’aprovar-se el preacord, aquesta manera de tancar el procés ha generat divisions innecessàries dins del moviment i el risc d’una retirada desordenada, mentre que una decisió presa després d’un debat ampli i avalada per la majoria de les assemblees permetria un tancament unitari i hauria deixat una base més sòlida per continuar la lluita en el futur. La legitimitat per decidir que ja no era possible aconseguir més millores durant aquestes jornades corresponia als treballadors d’ensenyament. 

La votació sobre el preacord, que finalitzarà demà, inclou al conjunt de treballadors educatius a través del correu xtec, també aquells que no necessàriament han participat de les mobilitzacions. També es possible que un sector d’aquells qui han estat participant-hi, després de dies de vaga amb el seu sacrifici econòmic, optin per aquest preacord com una opció més “pragmàtica”. Així, no es pot descartar un resultat favorable al preacord. Fins i tot en aquest cas, malgrat el govern no haurà estat derrotat, haurà hagut de tòrcer el braç respecte les seves intencions inicials únicament com a resultat de les vagues, i romandran com a conquesta d’aquesta lluita les assemblees de centre, que han de servir com a base per als propers combats. 

Però en cas de ser rebutjat, el potencial existeix per estendre la lluita i avançar fins que el govern sigui derrotat. Aquesta perspectiva no només significaria una victòria en el sentit de l’assoliment de més demandes, sinó en el desenvolupament de la consciència de classe dels treballadors mobilitzats, imbuint confiança en les pròpies forces i traslladant la idea que la lluita paga la pena. Aquest impacte no es limitaria als treballadors de l’ensenyament, sinó que trobaria un ressò en la resta de la classe treballadora, animant a altres sectors a la lluita, desmitificant “l’omnipotència” del govern i les institucions de l’Estat, i mostrant que a través de l’organització la classe treballadora és capaç de fer front als plans de la classe dominant i decidir el que succeeix a la societat. Plantejaria la qüestió de qui decideix en què, com i en favor de qui s’inverteix la riquesa creada pel treball de tota la societat, en un context en què la classe dominant es prepara per aplicar un programa d’austeritat per finançar el militarisme i fer pagar la crisi del seu sistema als treballadors. En altres paraules, la vaga educativa té el potencial de ser l’acte inaugural en una nova etapa de lluita de classes.