El moviment de masses de l’AAC al Caixmir governat per Pakistan desafia la brutal repressió estatal per escriure un nou capítol a la història

Al Caixmir administrat per l’estat de Pakistan, normalment anomenat l’Azad Caixmir (Caixmir Lliure), centenars de milers de persones estan escrivint un nou capítol a la història amb el seu coratge i heroisme, mentres l’estat pakistanès executa una de les repressions estatals més fortes que hem vist en els darrers temps.

El Comitè d’Acció Awami (AAC per les seves sigles en anglès) a l’Azad Caixmir es troba liderant una marxa històrica cap a Muzaffarabad per a exigir les seves demandes. Als darrers tres anys, aquestes demandes han estat acceptades pels governs de l’Azad Caixmir i el Pakistan, després de nombroses manifestacions. Malgrat això, cap d’aquestes ha estat encara implementada.

Aquest cop les autoritats estatals estan completament decidits a esclafar aquest moviment de masses amb matances i una brutal repressió. Han creuat tots els límits de la brutalitat, seguint els paràmetres de les darreres dècades.

Aquesta gran manifestació havia de començar des de diverses parts del territori de l’Azad Caixmir el 9 de juny, i arribarien a Muzaffarabad després del seu pas per vàries ciutats. Les autoritats estatals, però, van desfermar el terror el dia 5 de juny, quan un dels líders principals del moviment, Sardar Umar Nazir, va ser disparat per la policia a un punt de control prop de Rawlakot. Va escapar miraculosament del seu intent d’assassinat, amb la bala havent-li fregat l’orella. Mentrestant, Shahzeb Habib, activista de llarga trajectòria, va ser assassinat quan conduïa el seu cotxe.

Prèviament, aquell mateix dia, el govern havia nomenat la AAC com a organització terrorista, resultant en la seva prohibició. Mentrestant, el govern també havia anunciat eleccions, tot i que anteriorment havien promès que les reformes electorals suggerides per la AAC serien dutes a terme abans de les eleccions. Aquesta promesa mai va ser complerta.

La nit del 6 de juny, quan milers de persones es van reunir per assistir a l’enterrament de Shahzeb Habib a Rawlakot, forces paramilitars del Pakistan com els Rangers, la Policia del Punjab i la Policia de Frontera van obrir foc indiscriminadament contra els assistents, assassinant a dotzenes d’aquests.

D’acord amb les noves normes establertes per l’estat pakistanès, els cossos sense vida de les víctimes de les massacres van ser confiscats per les autoritats i llençats a diverses localitzacions no desvetllades. Alguns informes apunten que més de 100 persones van ser assassinades aquell dia. En conseqüència, es va imposar un toc de queda a Rawlakot, i qualsevol persona que el trenqués era disparat pels cossos de seguretat.

La gran manifestació

Malgrat tota aquesta brutalitat, la gran manifestació va començar el 9 de juny, com estava previst, i caravanes de diverses zones de l’Azad Caixmir van emprendre la seva marxa a Rawlakot. Cadascuna de les caravanes va haver de lluitar contra les forces de seguretat en enfrontaments que van provocar dotzenes d’assassinats una altra vegada.

A Kotli, almenys sis persones van ser assassinades per les forces de seguretat quan aquestes van disparar a un grup reunit. En portar als ferits a l’hospital, aquestes forces els van seguir i els van disparar dins l’hospital, resultant en més morts i ferits, inclosa una dona. Aquests incidents i similars es van repetir en molts altres llocs. Al final, però, desenes de milers de persones arribarien als afores del Rawlakot.

El lideratge del AAC va anunciar l’inici d’una seguda a Darek, situat als afores de Rawlakot, i va demandar que les autoritats estatals retiressin totes les seves forces i mesures contra l’AAC, tot jurant no claudicar i continuar la seva lluita en cas que l’estat no ho acceptés.

La seguda encara continua avui dia, amb enfrontaments entre els protestants i les autoritats estatals de manera diària.

Tota activitat a l’Azad Caixmir es troba completament aturada des del 9 de juny. No hi ha tràfic a les carreteres i totes les botigues i oficines estan tancades. S’observa una vaga total des de fa un mes. Les autoritats ho han intentat tot per trencar aquesta vaga, fins i tot han amenaçat als botiguers amb conseqüències directes si es negaven a obrir els seus negocis, especialment aquells a Muzaffarabad. Tot i això, han fracassat miserablement.

Els manifestants han tancat tots els accessos d’entrada a l’Azad Caixmir des del Pakistan, i l’estat no ha aconseguit reobrir-los. Així, han imposat el seu propi bloqueig sobre aquests accessos. Tot subministrament de productes de primera necessitat com aliments, medicines i altres béns essencials, ha estat bloquejat per l’estat.

L’estat pakistanès està tractant de trencar la vaga a través del bloqueig cap a la totalitat de la població a la regió, que és de quatre milions de persones. Els manifestants, però, estan decidits i preparats per a lluitar aquesta repressió, que recorda als mètodes fets servir per Israel contra Gaza.

L’estat pakistanès ha desfermat una campanya nociva contra el moviment als mitjans nacionals. Cada polític i personalitat mediàtica està parlant gairebé cada dia contra aquest moviment de masses. L’AAC és titllada d’organització terrorista finançada per l’Índia. Són ja diaris els falsos informes sobre noves evidències que intenten relacionar el moviment amb l’estat indi.

Aquest moviment, que té el gran suport de la població de l’Azad Caixmir, és acusat de ser una conspiració contra el Pakistan. L’estat ha anunciat recompenses de 10 milions de rúpies pakistaneses pels quatre principals líders del moviment.

I, tot i això, tot i els esforços desesperats, el suport cap al moviment no para de créixer i ha arribat a nivells sense precedents. La indicació més destacable és la participació de milers de dones, fet que ha ajudat a decantar la balança en un moment complicat pel moviment.

Des del 14 de juny s’han succeït diverses manifestacions de dones i infants, amb milers de dones arribant a la seguda de Darek fora de Rawlakot. Els discursos de les activistes van ser els més combatius, als quals les dones van poder dir obertament que sacrificarien les seves vides pel moviment i van expressar la seva voluntat de lluitar contra la brutalitat estatal.

Aquest moviment també gaudeix de la major part del suport de la diàspora caixmir arreu del món, amb dues manifestacions massives a Londres celebrades davant de l’edifici de l’ambaixada pakistanesa. Sindicalistes, diputats i altres activistes d’origen caixmir han donat el seu suport al moviment i han cridat l’estat pakistanès a posar fi a la brutalitat i acceptar les demandes del moviment.

Malgrat això, l’estat pakistanès i els seus sequaços al govern de l’Azad Caixmir han continuat atacant brutalment els manifestants. Gairebé cada dia es reporten enfrontaments que donen com a resultat l’assassinat d’activistes.

El líder principal de l’AAC, Shaukat Nawaz Mir de Muzaffarabad, va ser arrestat la setmana passada mentre viatjava d’incògnit a Rawlakot per mostrar la seva solidaritat. Des de llavors es troba en parador desconegut, i l’estat encara no l’ha passat a disposició judicial. Després de la seva detenció es van convocar protestes a diverses ciutats de l’Azad Caixmir, i els líders del moviment han cridat a protestes massives i més segudes pel 5 de juliol, respostes de manera històrica.

Les protestes del 5 de juliol

Les autoritats estatals van intentar esclafar les protestes del 5 de juliol i trencar així el moviment. A les darreres hores de la nit del 3 de juliol, l’estat va intentar executar una gran ofensiva contra la seguda principal a Darek. Uns pocs milers d’individus del personal de seguretat van desfilar al costat de dotzenes de cotxes blindats des de Rawlakot fins a l’àrea de la seguda amb l’objectiu d’atacar-la i assassinar a qualsevol persona present.

Aquest atac va ser previngut per les tàctiques dels activistes, que van aixecar obstacles fent caure arbres davant seu. Els atacants van haver de retirar-se sense èxit, però van poder disparar a l’aire totes les seves armes al llarg de més d’una hora durant la seva tornada.

En resposta, les persones que estaven dormint al voltant van córrer cap a la seguda tan aviat com van sentir els trets, per a lluitar contra l’assalt de les forces de seguretat.

Aquest és un gest del clar compromís de les prop de 100.000 persones que han participat en aquestes segudes des de fa un mes. No estan atemorides per la quantitat de trets. Al contrari, estan disposades a lluitar de front contra l’enemic.

L’incident descrit va donar al moviment una nova empenta, i el 5 de juliol centenars de milers de persones es van involucrar a les protestes i segudes per tot l’Azad Caixmir. Hi va haver enfrontaments amb les forces de seguretat a gairebé cada ciutat on van tenir lloc, que ha provocat la mort de dotzenes de manifestants.

Segons un informe, una criatura va ser assassinada d’un tret als braços de la seva mare durant una protesta. Un reconegut activista va ser assassinat a Mirpur, i mentrestant a Muzaffarabad se succeïen els enfrontaments amb els cossos de seguretat.

Els discursos a la seguda principal de Darek – en presència de més de 150.000 persones – han estat els més radicals del darrer mes, i tots els presents van jurar lluitar aquesta batalla fins al final. El camarada Hina Zain, membre del Partit Comunista Inqalabi (RCP) a Caixmir també va intervenir en la reunió, on va assenyalar que la classe obrera del Pakistan i el món dona suport a aquest moviment, i que hem d’avançar cap a la victòria, que serà una victòria pels treballadors a tot arreu.

Quin camí a seguir?

Aquest moviment ha arribat al punt decisiu per a la lluita de classes. L’estat pakistanès ha intentat cada tàctica i mitjà disponible per a esclafar el moviment, fins ara sense èxit.

Han utilitzat la propaganda política i les mesures parlamentàries des dels partits polítics podrits contra el moviment, però han fallat en cada ocasió. Aquests partits no podrien celebrar ni una reunió amb més d’un centenar de persones a cap lloc de l’Azad Caixmir, i tot i això estan al poder i preparant-se per a tornar al parlament després del frau electoral programat pel pròxim 27 de juliol. Alguns polítics, incloent-hi un ex-primer ministre, han estat agredits per les multituds quan intentaven entrar a la seva pròpia circumscripció.

La fallida de les institucions judicials, burocràtiques i altres ha quedat completament exposada. Tothom pot veure ara que són enemics evidents de la gent del Caixmir.

El Pakistan sempre s’ha enorgullit de nomenar-se defensor dels drets de les persones del Caixmir, i ha acusat l’estat indi d’opressor dels habitants del Caixmir ocupat per l’Índia. Ara, tota aquesta hipocresia sobre la “solidaritat” amb els seus germans i germanes del Caixmir ha quedat exposada. Aquest havia estat un dels principals pilars ideològics de l’estat pakistanès des de fa dècades.

Però ara, a l’Azad Caixmir, l’estat pakistanès està duent a terme atrocitats similars a aquelles que l’estat indi ha executat a la part del Caixmir ocupada per ells des de fa setanta anys.

L’estat indi ha fet servir pistoles de perdigons per atacar els manifestants a Srinagar i altres ciutats l’any 2019, quan el govern tirànic de Modi va derogar l’estatus especial del Caixmir a la Constitució índia. El mes passat, l’estat pakistanès també va fer servir pistoles de perdigons a Rawlakot contra els manifestants. Anteriorment, el Pakistan havia protestat a fòrums internacionals contra l’ús d’aquestes mateixes armes per part de l’Índia.

Diversos activistes i líders polítics al Caixmir ocupar per l’Índia, que han estat categoritzats com a pro-Pakistan, també han protestat contra la brutalitat de l’estat pakistanès. Això demostra que les autoritats estatals del Pakistan estan lluitant per la seva supervivència i que creuen que una altra victòria del moviment seria fatal per a l’autoritat de l’estat.

L’AAC ha de prendre el poder

Per una banda, el moviment ha crescut d’un moviment de masses en demanda dels drets bàsics a un moviment amb el potencial de prendre el poder a les seves pròpies mans.

De fet, si el moviment de l’AAC avancés fins a Rawlakot al capdavant de centenars de milers de persones, i lliurés una batalla ferotge contra milers d’individus de les forces de seguretat per tal de prendre la ciutat de nou sota el seu control, la situació canviaria dràsticament. Les persones de l’Azad Caixmir estan de fet empentant als líders cap a aquesta finalitat, per avançar, per prendre Rawlakot i llavors anar cap a Muzaffarabad.

El lideratge de l’AAC es mostra reticent a fer-ho, en temor a les vides que es podrien perdre als enfrontaments. Estan suplicant a les autoritats per a trobar una solució a través de les negociacions. Però la situació ha arribat al punt de no retorn. Si el moviment és derrotat ara, les autoritats deslligaran l’infern a la Terra. Assassinaran a centenars d’activistes i arrestaran altres milers sota càrrecs de terrorisme.

A dia d’avui les cases de molts activistes són arrassades i saquejades de manera pràcticament diària. Les dones a aquelles cases són humiliades en el transcurs d’aquestes operacions. Cada dia, les autoritats llancen noves amenaces. Les campanyes dels mitjans de comunicació són cada cop més verinoses cap al moviment. La solidaritat arreu del Pakistan i a través de xarxes socials provoca una brutal repressió, i molts activistes han estat detinguts o amenaçats per participar en petites manifestacions en solidaritat.

En aquesta situació, l’única ruta a seguir és avançar: entrar a Rawlakot i lluitar per prendre el seu poder. La seguda no podrà continuar de manera indefinida i el lideratge del moviment no podrà cridar a protestes massives i segudes per sempre. La reticència dels líders en aquest aspecte podria ser fatal pel moviment, amb conseqüències directes no tan sols per a la classe treballadora a l’Azad Caixmir però a tot el Pakistan.

Per altra banda, si els líders criden a entrar a Rawlakot i la prenen de les forces de seguretat del Pakistan, rebran un suport immens i centenars de milers de persones – incloent-hi dones i criatures – sortiran per a lluitar braç a braç amb ells.

Una victòria en aquesta lluita tan decisiva transformaria tota la situació i sorgiria la qüestió del poder. Ara mateix els líders de l’AAC han d’anunciar-se com el nou govern i han d’avançar cap a Muzaffarabad per a prendre el poder a les seves pròpies mans. En realitat, el lideratge sempre ha tingut el poder per a formar un govern, però no l’ha anunciat.

Un cop els líders anunciïn la seva intenció d’agafar el poder, hauria d’anunciar també totes les mesures per les quals estan lluitant: un sistema sanitari gratuït, educació per a tothom i el final del luxós estil de vida dels oficials del govern i els polítics a expenses dels diners públics. També ha d’anunciar llocs de treball per a tothom i pensions universals.

Aquestes mesures es transformarien en un suport massiu de la classe obrera pakistanesa. El nou govern comptaria amb un suport aclaparador. Hauria també de denunciar el poder imperialista i les seves institucions. Això inclou l’ONU i altres organitzacions pels “drets humans” arreu del món. En comptes d’apel·lar a aquestes institucions, hauria de cridar a la solidaritat de la classe obrera mundial.

Haurien de convidar a representants sindicals de diversos països per anunciar el seu suport al moviment, començant pels treballadors del Pakistan. En definitiva, la victòria final del moviment només és possible si el sistema capitalista és derrotat per una revolució socialista, no tan sols a l’Azad Caixmir però arreu del subcontinent, incloent-hi el Pakistan i l’Índia.

S’ha d’establir una federació socialista que no tan sols acabaria amb l’opressió nacional cap als caixmiris de manera definitiva, però que també alliberaria a desenes de milions de persones a tota la regió de la misèria, la pobresa i les guerres i les matances interminables.

Totes aquestes accions són completament possibles en aquesta situació. Tothom a l’Azad Caixmir ho pot sentir a les seves venes, amb cada gota de sang vessada. Aquestes mesures audaces i radicals, però, necessiten un lideratge amb una visió general i una determinació revolucionària.

Hem vist els moviments de masses dels darrers anys a tota la regió – a Sri Lanka, a Bangladesh, al Nepal. En cadascun, els odiats governs van ser abatuts a mesura que apareixien els moviments de masses, moviments que cercaven solucions revolucionàries als problemes de les masses. Però en cap d’aquests exemples la gent va ser capaç d’organitzar-se per a prendre el poder a les seves pròpies mans. Com a resultat d’això, els canvis en el govern no han suposat cap alleujament a la vida de les persones. A l’Azad Caixmir, però, sí que existeix aquesta possibilitat – als pròxims dies veurem si es pot transformar en una realitat.

Camarades del PCR estan intervenint en aquest moviment i estan portant aquest missatge a la gent. Estan entre aquells que s’enfronten a la brutalitat de l’estat, i estan involucrats en organitzar la logística i altres activitats dins del moviment. Les nostres camarades dones estan prenent un paper fonamental mobilitzant a les dones per a lluitar contra el elements conservadors. Als dies vinents, els nostres camarades estan preparats per a dur a terme qualsevol deute revolucionari o sacrifici per a assegurar la victòria del moviment.

Fem una crida a tots els camarades de l’ICR i als treballadors del món a donar suport a aquest moviment i a condemnar la brutalitat de l’estat pakistanès.

Ferir a un de nosaltres és ferir-nos a tots!

Cap a la victòria a l’Azad Caixmir!

Treballadors del món, uniu-vos!