Ted Grant: el fil conductor del marxisme

El 9 de juliol marca el centenari del naixement de Ted Grant, el fundador del Corrent Marxista Internacional. Rob Sewell, editor del diari marxista britànic Socialist Appeal, descriu la importància del paper que Ted va jugar en la construcció de les forces del marxisme durant la seva vida i discuteix el seu llegat per als marxistes avui dia.

 

Per a aquells que el van conèixer, Ted Grant era un gegant polític. Va viure i respirar les idees del marxisme i va ser, sens dubte, el teòric marxista més important des de la mort de Trotski. Això es pot mesurar per la profunditat dels seus escrits durant uns 70 anys d’activitat política, la majoria dels quals està disponible a tedgrant.org.

Ted Grant només es va donar a conèixer a un públic més ampli durant les dècades dels 1970 i 1980, quan la Tendència Militant va saltar a la fama a la Gran Bretanya. Ted havia establert el diari “Militant” el 1964, una petita publicació mensual de 4 pàgines en blanc i negre, sense una oficina ni ningú que pogués treballar a temps complet per a l’organització. Tot i això, ja el 1972, s’havia convertit en una publicació setmanal de quatre pàgines, i a mitjans dels anys 1980, la Tendència Militant s’havia convertit en un nom familiar a Gran Bretanya.

Al seu apogeu, “Militant” va arribar a tenir milers de seguidors, 200 companys treballant a temps complet, locals nacionals i regionals, tres membres al Parlament, el control de les Joventuts Socialistes del Partit Laborista (LPYS), així com una creixent influència en el moviment sindical i laborista. Això va representar el treball de més èxit de qualsevol grup trotskista des dels dies de l’Oposició d’Esquerra de Trotski. Sense les idees i la influència dirigent de Ted Grant, res d’això no hauria estat possible.

La Quarta Internacional

Ted era originari de Sud-àfrica, però va passar la major part de la seva vida a la Gran Bretanya. Va arribar a finals de 1934 a la recerca de nous horitzons polítics, després d’haver participat en la creació de l’Oposició d’Esquerra a Johannesburg. Seguint el consell de Trotski, es va unir a la Partit Laborista Independent (ILP) i més tard al Partit Laborista. Tot i això, amb la treva política i la pràctica desaparició del Partit Laborista durant la Segona Guerra Mundial, Ted va jugar un paper clau en la creació de la Lliga Internacional dels Treballadors (WIL) i més tard el Partit Comunista Revolucionari (RCP).

Va ser en aquest període quan Ted es va convertir en el principal teòric del moviment. Després de la mort de Trotski, els dirigents de la Quarta Internacional, com James Cannon, Pierre Frank i Ernest Mandel, van ser incapaços de comprendre la nova situació, cometent error rere error. Es limitaven a repetir mecànicament el que Trotski havia dit abans de la guerra, malgrat que la situació havia canviat radicalment. Encara que hi va haver un auge econòmic a la postguerra, ells simplement es van negar a reconèixer-ho i parlaven de crisi i revolució immediata.

Va ser Ted, que va explicar que el capitalisme s’havia estabilitzat (temporalment) i era a les portes d’un apogeu. De fet, el boom es va convertir en una fase d’expansió de vint-i-cinc anys, molt més del que ningú no podia haver predit. Les raons d’aquest auge van ser explicades per Ted a “Hi haurà una recessió?”, mentre els líders de la “Quarta” de fet van capitular el keynesianisme.

Ted també va ser el primer a comprendre la victòria de l’estalinisme a Europa de l’Est i la Xina, on el capitalisme va ser enderrocat. Els estalinistes havien introduït una economia nacionalitzada i planificada, però sobre la mateixa base burocràtica que a l’URSS. Mentre Ted va identificar correctament aquests règims com a estats obrers deformats o formes de bonapartisme proletari, els dirigents de l’anomenada Quarta Internacional només podien veure capitalisme i capitalisme d’Estat. Finalment, van girar violentament en la direcció oposada i van arribar a descriure la Iugoslàvia de Tito com un “Estat obrer sa”. Van cometre un error darrere l’altre. En realitat, Trotski havia sembrat dents de drac, però collit puces.

L’única excepció era Ted Grant, que fou capaç de comprendre la nova situació i de reorientar políticament l’organització britànica. Havent demostrat que estaven equivocats sobre tota una sèrie de qüestions clau, els “líders” de la “Quarta”, incapaços d’admetre els seus errors, es van venjar rancorosament contra Ted, soscavant sistemàticament la secció britànica, portant-la finalment a la seva destrucció. La política de prestigi hi juga un paper totalment corrosiu.

A principis de la dècada de 1950, Ted es va quedar amb un petit grup que havia aconseguit rescatar del col·lapse del RCP. Van ser anys especialment difícils, on cada centímetre de terreny conquerit dolorosament estava ple de dificultats. Objectivament, el capitalisme estava en apogeu i el govern Laborista de la postguerra havia aplicat grans reformes i dut a terme nacionalitzacions. L’estalinisme s’havia enfortit a Europa de l’Est i la Xina.

Com a conseqüència d’això, les forces del marxisme genuí van quedar reduïdes a un petit grapat, obligat a nedar contra el corrent. Encara que Marx, Engels, Lenin i Trotski haguessin viscut, això no hauria significat una diferència fonamental. Tot i això, Ted va mantenir unit a aquest petit grup i es va preparar per quan la situació es tornés a obrir en un futur. La tasca va ser guanyar companys individuals i educar-los en les idees fonamentals del marxisme.

No va ser fins al 1964, amb l’establiment de Militant, que les coses van començar a canviar. Havíem estat treballant a les Joventuts Socialistes des de la seva fundació el 1960, però érem molt petits i calia bregar amb competidors més grans, com la ultraesquerrana Lliga Socialista del Treball (SLL) i els Socialistes Internacionals. Això ens va crear greus problemes, especialment tenint en compte les provocacions ultraesquerranes de la SLL, que finalment van portar a la clausura de les JJSS.

Era l’època del govern laborista de Wilson i de grans protestes estudiantils contra la guerra del Vietnam. Poc després de la partida de la SLL, la resta de les sectes va abandonar el Partit Laborista, declarant-lo liquidat com a partit obrer. Nosaltres, però, ens vam mantenir i vam participar a la nova organització juvenil, les Joventuts Socialistes del Partit Laborista (LPYS).

L’Auge de Militant

Les coses van canviar una vegada més el 1970 amb l’elecció del govern conservador de Ted Heath. En aquell moment, havíem construït una base de suport i teníem plans per comprar una impremta, assumir nous alliberats i convertir “Militant” en un quinzenal. Havíem guanyat la majoria a les Joventuts Socialistes, cosa que ens va permetre fer servir aquesta posició per orientar-les cap a l’exterior cap als treballadors i la joventut. En un curt període de temps, la situació sindical va canviar dràsticament, amb vagues i manifestacions generalitzades contra el govern.

Els sindicats, que havien estat fermament controlats per l’ala de dretes, ara s’havien desplaçat a l’esquerra, sobretot amb la victòria de Jack Jones (al sindicat del transport) i Hugh Scanlon (al sindicat del metall).

Érem al lloc correcte en el moment adequat. Ted sempre ens havia educat en les perspectives i la importància de les organitzacions de masses. Quan els treballadors es mouen políticament, sempre s’orienten cap a les organitzacions de masses. Per contra, les sectes sempre busquen dreceres, cosa que els porta d’una aventura a una altra. Per descomptat, això no vol dir que fem un fetitxe de les organitzacions de masses. “El Partit Laborista en els darrers 70 anys”, va explicar Ted, “ha donat enorme estabilitat al capitalisme.” Això, però, canviaria sobre la base d’esdeveniments.

La nostra tasca era establir un corrent marxista dins les organitzacions de masses i no separar-nos del moviment de la classe obrera.

Un complement essencial va ser el desenvolupament de quadres marxistes i la importància de la teoria marxista. Ted sempre va ser ferm en això i ens va instar a foguejar-nos en les idees fonamentals del marxisme. Sempre ens aconsellava llegir i estudiar les obres dels grans mestres del marxisme: Marx, Engels, Lenin i Trotski. A més d’això, Ted sempre afegia la necessitat de tornar a llegir tot el material que havíem produït en els darrers temps, que també va servir per enriquir les idees del marxisme. “Hem de donar als companys una base a les idees fonamentals”, va explicar. “A cada etapa cal aprofundir, desenvolupar i ampliar la teoria. La nostra tasca no és simplement repetir les idees”. Aquest enfocament ens ha proporcionat les bases teòriques sòlides de la tendència.

“Qui té la joventut té el futur”

Ted també va posar èmfasi en la importància de la joventut, que, va subratllar, constituiria la veritable força motriu de tota tendència revolucionària. “Qui té la joventut”, en paraules de Lenin, “té el futur”. A través de la joventut, educada en les idees del marxisme, podríem anar a guanyar els treballadors de més edat en el moviment sindical i laborista. Aquesta va ser la nostra experiència amb les Joventuts Socialistes.

“La nostra és una tendència vella”, va explicar Ted, “en el sentit que és la continuació de les idees de Marx, Engels, Lenin i Trotski. També és una tendència jove des del punt de vista de la seva composició”.

Per aquests mitjans, vam poder conquerir políticament altres punts de suport al moviment obrer. La nostra tasca era simple: “Fer conscients els desitjos inconscients, els sentiments, els estats d’ànim de la classe obrera”, va explicar Ted.

El que vam aconseguir, sota la direcció de Ted Grant, va ser connectar les idees genuïnes del marxisme amb el moviment real de la classe. Això era una cosa que les “57 varietats Beinz” de grups sectaris mai no podrien fer.

Ted va parlar a totes les Reunions de Lectors de Militant que organitzavem a cadascuna de les conferències nacionals de les Joventuts Socialistes. Començant amb reunions d’unes poques dotzenes, amb el creixement de les LPYS, finalment vam realitzar actes de Militant de 2000 persones, amb l’assistència pràcticament de tota la conferència en ple. Ted es treia la jaqueta i s’arremangava les mànigues, col·locava un feix de notes sobre la taula i començava a parlar durant una hora sobre el programa i les perspectives.

Aquestes intervencions podrien descriure la crisi del capitalisme mundial i britànic, rebatre els arguments de burgesía, dels reformistes de dretes i després dels reformistes d’esquerra. Utilitzant el llenguatge dels fets, les xifres i els arguments, explicava la solució marxista davant de la classe obrera. Eren actuacions magistrals, que, com era el seu objectiu, van servir per elevar el nivell polític de la jove audiència.

Després, als bars, Ted estaria envoltat pels joves, fent tot tipus de preguntes, incloent-hi sobre filosofia i ciència, a les quals responia de manera capaç. Era sempre molt atent i gaudia amb les discussions amb els companys joves. S’havia adonat que la generació de més edat, en gran mesura, havia estat cremada i s’havien tornat més escèptics sobre la revolució socialista, per la qual cosa era essencial educar una nova generació de futurs dirigents.

Ted era un àvid lector, no només sobre marxisme, sinó en tota una varietat de temes. Devorava el Financial Times i altres diaris, que, segons va explicar, li proporcionaven el material per al materialisme històric actual.

El col·lapse de l’estalinisme

Com el teòric fonamental del nostre moviment, Ted va escriure tots els documents de perspectives, que van servir de base per a les discussions a les conferències nacionals i internacionals. “Cal utilitzar el mètode dialèctic del marxisme”, deia. Ell va escriure documents analitzant la revolució colonial, la revolució espanyola, la revolució portuguesa, la qüestió nacional, i altres temes.

El col·lapse de l’estalinisme a través de la contrarevolució capitalista va ser un gran revés. Irònicament, els que caracteritzaven la Unió Soviètica com a “capitalisme d’Estat”, com el SWP a Gran Bretanya, van acabar descrivint la contrarevolució, no com un pas enrere, sinó com un “pas al costat”!

“El moviment per restaurar la propietat individual va prendre aquestes dames i cavallers completament per sorpresa”, va escriure Ted. “Quina alternativa podien oferir a la nacionalització de la indústria i la supressió del pla? No es tracta merament d’una qüestió teòrica, sinó que és vital per als interessos de la classe obrera russa.” Per a Tony Cliff [el líder fundador del SWP], “la privatització era una qüestió irrellevant.”

“Si la nacionalització és “irrellevant” i el que ha passat a Rússia és només un “pas al costat”, aleshores, per què oposar-s’hi? Certament, ha de ser indiferent si la burgesia més bonica pren el relleu del capitalisme d’Estat?”. Per aquest motiu, el SWP va acabar recolzant els fonamentalistes a l’Afganistan, recolzats pels EUA i els estudiants que exigien la restauració del capitalisme a Romania. Qualsevol cosa que estava de moda, la recolzaven. Més recentment, van donar suport a les forces islàmiques de la reacció negra a Egipte presentant-los com a “lluitadors antiimperialistes”! Ted va passar a citar Trotski: “Aquells que no poden defensar posicions antigues mai conquerir-ne de noves.”

Un sentit de la proporció i un sentit de l’humor

Ted Grant va explicar que sempre necessitem tenir un sentit de la proporció, així com un sentit de l’humor a la nostra feina diària. No hem de caure a la histèria, sinó tenir una actitud amistosa, incloent cap als nostres rivals dins del moviment obrer. El poder de les idees era la clau per a Ted. La premsa capitalista, així com els reformistes, sempre van tractar de presentar-nos com a agressius, la qual mai va ser el mètode de Ted. Van intentar utilitzar aquest insult perquè eren incapaços de respondre’ns políticament.

La nostra feina consistent en el Partit Laborista ens havia proporcionat tota una sèrie de punts de suport a diferents parts del país, però especialment a Liverpool. Va ser aquí, amb el gir general a l’esquerra, que vam ser capaços de comprometre el grup laborista a l’ajuntament a una política de cap retallada i sense cap mena de pujades d’impostos, creació de llocs de treball, serveis socials i habitatges assequibles.

Quan el Partit Laborista va ser elegit a Liverpool el 1983, això va significar un xoc frontal amb el govern de Thatcher. En aquesta lluita, vam entrar en un front unit amb 30 municipis laboristes més, però un a un van anar capitulant deixant Liverpool aïllat.

Els nostres èxits a Liverpool i en altres llocs van donar un nou impuls a la caça de bruixes en contra de “Militant”. Ted i la resta del Comitè de Redacció van ser expulsats del Partit Laborista el 1982. Ara es va intensificar l’atac. Però “Militant” va respondre amb grans actes públics, amb la participació de milers, a tot el país.

La Tendència Militant va créixer a passos de gegant. Ens vam convertir en un nom familiar, i hi havia notícies sobre “Militant” a tots els diaris i la televisió. De ser som el grup més petit de l’esquerra, vam arribar a ser el més gran. Això va ser gràcies a les idees i mètodes de Ted Grant i la seva experiència acumulada. De la celebració d’actes públiques a sales de pubs, ara estàvem celebrant mítings nacionals de “Militant” de milers de persones al Royal Albert Hall i l’Alexandra Palace.

Havíem desenvolupat una important posició al terreny sindical amb l’organització del BLOC (Comitè Organitzador de l’Esquerra Sindical Àmplia), que va celebrar conferències sindicals de milers de persones a la dècada de 1980. Durant la vaga minera de 1984-5, vam guanyar uns 500 miners, reflectint una vegada més la nostra creixent influència.

La reelecció de Thatcher el 1987 va ser un punt d’inflexió. En aquestes eleccions, mentre que Kinnock va portar el Partit Laborista a la derrota, els marxistes van tenir bons resultats amb l’elecció per primera vegada de Pat Wall com a diputat i un augment de les majories per als diputats marxistes Terry Fields i David Nellist. Es va demostrar a la pràctica el poder d’atracció de polítiques socialistes audaces. Tot i això, després de la tràgica mort de Pat, això no va impedir que Terry i Dave fossin expulsats per Kinnock en el seu intent de lliurar al partit dels “militants”. El mateix els va succeir als companys de Liverpool principals, que van ser expulsats amb càrrecs fabricats.

El govern de Thatcher va introduir el nou impost Poll Tax el 1989, començant a Escòcia i després a la resta del país. Ja el 1986, quan es va parlar de l’impost per primera vegada, Ted havia plantejat la idea d’una campanya massiva d’impagament. Atesa la situació, vam posar totes les nostres forces al punt d’atac per desenvolupar i dirigir la campanya. Finalment, amb 14 milions de persones que es negaven a pagar l’impost, Thatcher va ser obligada a dimitir i es va derogar l’odiat impost.

Al llarg de la dècada de 1980, s’havia produït un gir brusc a la dreta dins del Partit Laborista i els sindicats, cosa que ens creava dificultats. “Els bons generals saben quan retirar-se”, va explicar Ted, “mals generals poden convertir una retirada en una desbandada.” Això és el que finalment va passar amb la majoria de la direcció de “Militant”, amb Peter Taaffe al capdavant, que va deixar que se li pugessin els nostres èxits al cap.

Una drecera per un precipici

Contra l’oposició de Ted i un grup d’altres companys, la direcció va decidir presentar un candidat contra candidat del Partit Laborista a l’elecció a l’escó de Walton (Liverpool), que havia quedat vacant amb la mort d’Eric Heffer. Això va resultar ser un desastre.

Això va ser seguit pel llançament d’un nou gir a Escòcia, on la tendència va trencar amb el Partit Laborista per llançar-se a si mateixa com un nou partit. Això se suposava que era per impedir el sorgiment del nacionalisme escocès! Ted correctament ho va descriure com un “desviament per un precipici”.

Els esdeveniments posteriorers han demostrat que tenia raó, especialment amb la destrucció del Partit Socialista Escocès (el resultat del “nou gir”) i la desaparició del “Militant”.

Els nostres esforços per oposar-nos a aquest viratge ultraesquerranista van portar a la nostra expulsió de “Militant”, que aviat va canviar de nom per convertir-se en el Partit Socialista d’Anglaterra i Gal·les. Es va liquidar el Partit Laborista declarant que era un partit burgès i advocant perquè els sindicats es desafilessin – exactament la mateixa política que Tony Blair! Gairebé tot el que Ted havia ensenyat va ser llançat per la borda a la recerca d’una drecera cap a l’èxit, que no existia.

En altres paraules, van acabar per destruir “Militant”, com havia predit Ted. El que havien estat punts de suport importants a Liverpool i Escòcia van ser destruïts.

Esdevingueren una organització d’activistes, saltant d’una campanya a una altra. La teoria va ser abandonada i el nivell polític es va desplomar. Això va donar lloc a porta giratòria de la militància. Tot el seu plantejament va acabar en una barreja de sectarisme i oportunisme groller.

El fil ininterromput

Sense immutar-se, Ted va passar a fundar el Socialist Appeal i el Corrent Marxista Internacional, que va servir per rescatar les autèntiques tradicions, programa i mètodes del passat. És important continuar amb la genuïna tradició del marxisme – el fil ininterromput.

Ted Grant va ajudar a preparar-nos per als esdeveniments revolucionaris que vénen. Clarament, no hi ha solució sobre la base del capitalisme. “La classe dominant mira endavant amb pessimisme i temor”, va explicar Ted moltes vegades.

“Mandel ha proposat la idea d’un cicle de Kondratiev!” -va exclamar Ted. “Ahir afirmava que no hi hauria recessió. Però el que tenim no és una crisi conjuntural, sinó una crisi orgànica del sistema capitalista. No és una crisi dels cicles, sinó la contradicció entre les forces productives i l’Estat nacional i la propietat privada”.

Els reformistes, fins i tot els reformistes d’esquerra, tenen una curta memòria. “El marxisme és la memòria de la classe obrera… El camí del reformisme significa una catàstrofe”. No hi ha camí intermedi. El capitalisme no pot ser rescatat, sinó que ha de ser enderrocat.

“La base econòmica de la societat és sempre decisiva. Les idees van al darrere, però no per sempre. Al final, la política ha d’entrar en sintonia amb l’economia”, va explicar Ted. És per això que ell sempre va insistir que es tractava d’“esdeveniments, esdeveniments, esdeveniments”, que eren essencials en el canvi de la perspectiva de la classe obrera.

Tot i això, Ted va advertir que el camí era llarg, atesa la crisi de direcció. “Estem ficats en una guerra llarga, hi haurà inevitables derrotes i victòries.” Tanmateix, la perspectiva era una d’agonia perllongada del sistema. Hi hauria moltes oportunitats per transformar la societat.

Avui dia, la crisi econòmica més gran en la història del capitalisme és una reivindicació del marxisme i les idees de Ted Grant. Ens hem de preparar per al futur: l’època de la revolució i la contrarevolució a escala mundial. No hi ha hagut mai un període tan inestable en la història. Tot i això, no cal distreure’s amb aspectes secundaris, sinó que “hem de concentrar-nos en els aspectes fonamentals”, com Ted sempre va destacar.

Les condicions objectives per a la revolució estan madurant a tot arreu. Tot i això, la crisi que enfronta la humanitat és la crisi de la direcció. Les velles organitzacions han esdevingut una enorme barrera per als treballadors. “El factor subjectiu és el factor més important a la història”, va explicar Ted. La tasca principal és educar i formar les forces del marxisme, perquè puguin tenir un paper decisiu quan arribi l’hora.

Aquest mes es compleix el centenari del naixement de Ted Grant. Ho marcarem de la manera que Ted hagués volgut: amb un renovat compromís per construir les forces del marxisme al Regne Unit i internacionalment. Com Alan Woods explica en la seva recent biografia de Ted, «Parlant del filòsof Anaxàgores, Aristòtil el va comparar a “un home sobri entre una multitud de borratxos”. Es podria dir el mateix de Ted Grant. No hi havia ningú com ell quan era viu, i ningú no el pot reemplaçar ara que se n’ha anat.

Però a les files del Corrent Marxista Internacional hi ha molts quadres experimentats que han absorbit les seves idees i mètodes, i estan completament equipades per portar-les a la pràctica.

Sobre aquesta base, construirem i consolidarem les nostres forces i prepararem el terreny per al sorgiment d’una tendència marxista de masses que es pugui dirigir a la classe obrera en poder i establir el socialisme a Gran Bretanya i internacionalment.