Defensar la Revolució cubana! Derrotar a l’imperialisme estatunidenc! Lluitar pel socialisme mundial!

Aquesta declaració va ser aprovada per unanimitat en la reunió d’estiu de la direcció de la Internacional Comunista Revolucionària. Diem: Defensem la revolució cubana! Derrotem a l’imperialisme estatunidenc! Lluitem pel socialisme mundial!

Animat per l’èxit immediat del seu atac del 3 de gener contra Veneçuela, l’imperialisme estatunidenc ha llançat una campanya sense precedents d’asfíxia econòmica i intimidació militar contra Cuba.

El bloqueig, que ja compleix més de 60 anys, s’ha reforçat des de principis d’any amb un bloqueig petrolier gairebé total que ha destroçat la capacitat de Cuba per a produir energia, amb efectes devastadors en la vida quotidiana de milions de persones. Una campanya sistemàtica, criminal i molt eficaç de sancions secundàries i pressió diplomàtica ha apuntat a tots els aspectes de l’economia cubana (turisme, mineria, exportació de serveis mèdics, transport marítim, comerç). Es tracta d’un setge medieval, brutal i cruel, l’objectiu del qual és aconseguir la rendició per fam.

Les mesures econòmiques s’han vist complementades per declaracions arrogants de Trump i Marco Rubio, l’acusació infundada contra Raúl Castro, amenaces d’acció militar i vols militars provocatius de recopilació d’intel·ligència sobre l’illa.

La principal motivació d’aquest assalt de dècades contra la revolució cubana és el fet que, en 1959, una petita illa situada a 90 milles de la potència imperialista més poderosa del món decidís reivindicar la seva sobirania i, per fer-ho, enderroqués el capitalisme i establís una economia planificada. Per això l’imperialisme estatunidenc temia —i continua tement— a la Revolució cubana com una amenaça per als seus interessos en tot el continent.

Totes les impressionants conquestes de la revolució cubana es van aconseguir sobre la base de l’economia planificada i l’abolició del capitalisme. L’erradicació de l’analfabetisme, un sistema educatiu gratuït i universal des de l’educació infantil fins a la universitat, un sistema sanitari sense igual, habitatge gratuït, una esperança de vida superior a la dels Estats Units, etc. Malgrat dècades de bloqueig imperialista, els avanços de Cuba en desenvolupament humà i nivell de vida estaven a anys llum dels dels seus homòlegs llatinoamericans i es comparaven favorablement amb els dels països capitalistes avançats. Ofereixen una visió del que pot aconseguir una economia planificada.

No obstant això, no es pot construir el socialisme en un sol país. La història de la revolució cubana i la seva difícil situació actual són un clar recordatori d’aquest fet. Els dos únics períodes en els quals la revolució cubana va tenir un cert respir van ser quan estava vinculada a la Unió Soviètica i quan ho estava a la revolució bolivariana a Veneçuela.

Si bé es va abolir el capitalisme i existia un entusiasme massiu pel nou règim revolucionari, a Cuba mai va haver-hi una democràcia obrera genuïna. No existien institucions a través de les quals els obrers i pagesos poguessin exercir el poder directament. La burocratització de la revolució cubana té diferents orígens, però es va veure reforçada i consolidada per la influència de la Unió Soviètica, especialment a partir de 1970.

Un règim d’economia planificada no pot funcionar adequadament sense el control directe i la participació de les masses en la gestió de l’economia i de l’Estat. La burocràcia condueix inevitablement a la mala gestió, al balafiament, als privilegis per a uns pocs i a la corrupció.

Amb el temps, igual que en la Unió Soviètica, una part de la burocràcia tractaria de convertir-se en propietària dels mitjans de producció, en lloc de limitar-se a gestionar-los.

Ara, sota l’extrema pressió del redoblat assalt de l’imperialisme estatunidenc, els dirigents cubans han aprovat una sèrie de mesures econòmiques que, d’aplicar-se, significarien la fi de l’economia planificada i la dominació total del mercat capitalista. Molts d’ells miren cap al model xinès o vietnamita, on s’ha restablert el capitalisme, però l’anomenat Partit «Comunista» segueix en el poder.

A alguns això els sembla una via per a sortir de l’actual punt mort, i existeix la il·lusió que aquestes mesures produirien creixement econòmic al mateix temps que permetrien a Cuba conservar la seva sobirania. Hem d’advertir amb fermesa: l’abolició de l’economia planificada significaria la destrucció de tots els assoliments de la revolució cubana (que encara existeixen, encara que molt afeblits). Cuba tornaria a 1958: un país dominat i encadenat al capital financer estatunidenc, tant econòmica com políticament. Una petita minoria s’enriquiria, mentre que l’aclaparadora majoria sofriria pobresa, desocupació i misèria.

Quan la Unió Soviètica, en la dècada de 1920, enfrontada a l’aïllament internacional i al col·lapse econòmic, es va veure obligada a fer concessions parcials al mercat, Lenin va explicar clarament que aquestes representaven un pas enrere. Aquestes concessions van ser acompanyades de mesures per a reforçar el control i la supervisió dels treballadors. Es tractava de guanyar un respir, que es va utilitzar per a impulsar la revolució mundial de totes les maneres possibles.

Les últimes mesures econòmiques aprovades a Cuba han obert un debat a l’illa. Molts dels quals veuen amb claredat els perills que això comporta es pregunten: quina és l’alternativa? La causa fonamental dels problemes als quals s’enfronta la revolució cubana cal buscar-la en el seu aïllament.

El renovat atac de l’imperialisme estatunidenc contra la revolució cubana també ha posat de manifest la fallida de la idea d’un món multipolar com una via alternativa progressista. Ni la Xina ni Rússia han fet gaire més que emetre comunicats, i cap dels anomenats governs «progressistes» d’Amèrica Llatina s’ha atrevit a desafiar la intimidació estatunidenca.

L’única manera de trencar aquest cèrcol és estenent la revolució a altres països. En la dècada de 1960, els dirigents cubans va impulsar aquesta línia, i el Che Guevara parlava de crear dos, tres, molts Vietnams. La idea general era correcta, encara que el mètode del «focus» guerriller que es va adoptar va demostrar en la pràctica ser erroni .

La política d’estendre la revolució es va abandonar posteriorment, i Cuba va alinear la seva política amb la de la Unió Soviètica. Als sandinistes nicaragüencs se’ls va aconsellar no abolir el capitalisme, sinó mantenir una «economia mixta», amb resultats desastrosos. El consell donat a la revolució bolivariana a Veneçuela va ser no seguir l’exemple de Cuba (expropiar el capitalisme), de nou amb resultats desastrosos, la qual cosa va tenir un impacte negatiu directe en la revolució cubana, reforçant el seu aïllament.

Els únics aliats fiables amb els quals pot comptar la revolució cubana són la classe obrera i les masses pobres del món. L’única sortida és una política de revolució socialista mundial (en contraposició al «multipolarisme» o a la «lluita contra el neoliberalisme»). El destí de la revolució cubana es decidirà, en última instància, en l’àmbit de la lluita de classes internacional.

Pot ser que siguin necessàries unes certes concessions al mercat, però cal explicar que es tracta de retrocessos i que no representen el «perfeccionament del model socialista cubà». Han de contrarestar-se amb una lluita enèrgica contra la corrupció i la burocràcia, que només pot lliurar-se mitjançant la participació més àmplia possible de la classe obrera en la gestió de l’Estat i l’economia.

La Internacional Comunista Revolucionària reafirma el seu suport incondicional a la revolució cubana i compromet les seves forces a la lluita més àmplia possible per a defensar-la. Una derrota de la revolució cubana suposaria un pas enrere per a tota la classe obrera i el moviment revolucionari mundial. És un deure especial de la nostra secció estatunidenca, els Comunistes Revolucionaris d’Amèrica, continuar enarborant la bandera de la defensa de Cuba enfront de l’imperialisme ianqui.

En última instància, l’aïllament de la revolució cubana, que amenaça amb segellar el seu destí, és el resultat del retard en la construcció de la direcció revolucionària necessària a tot el món que pugui portar a la classe obrera al poder. Ens comprometem de nou a redoblar els esforços per a construir les forces del comunisme revolucionari a tot el món.

A baix l’imperialisme estatunidenc! Defensem la revolució cubana! Proletaris de tot el món, uniu-vos!