La crisi existencial del capitalisme europeu

El que segueix es basa en una xerrada donada per Jorge Martín en una reunió recent de la direcció de la Internacional Comunista Revolucionària. Hi analitza la crisi existencial del capitalisme europeu i l’impacte que això tindrà en la lluita de classes.

El capitalisme europeu s’està enfrontant a una crisi existencial. En l’últim període hem passat molt temps discutint les relacions mundials, centrant-nos principalment en el tema dels Estats Units, Rússia i la Xina. Evidentment, però, el declivi relatiu de l’imperialisme estatunidenc i l’ascens de la Xina i Rússia deixen a Europa en una situació molt particular.

En realitat, aquesta crisi no és un fenomen nou. S’ha desenvolupat des de fa molt de temps. De fet, es pot remuntar als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, amb el sorgiment dels Estats Units com a potència imperialista mundial dominant i de la Unió Soviètica com a la seva única contrapart.

Ara, el declivi relatiu de l’imperialisme estatunidenc ha tret a la llum la crisi del capitalisme europeu. L’ha posat al descobert perquè tothom la vegi.

Alhora, l’ascens de l’imperialisme xinès, que ha estat un procés de 30 anys, també juga ara un paper molt important en aquesta crisi.

La crisi del 2008 va ser un de diversos punts d’inflexió en la crisi del capitalisme europeu.

Abans de la crisi del 2008, les economies combinades de la Unió Europea – inclosa Gran Bretanya, que en aquell moment en formava part – eren un 23 % més grans que l’economia dels Estats Units. Ara, l’economia dels Estats Units és un 18 % més gran que les economies combinades de la Unió Europea i la Gran Bretanya.

Tant els Estats Units com Europa es van veure afectats en igual mesura per la crisi del 2008, però en van sortir de manera lleugerament diferent. En aquell moment, es va produir una divergència entre ambdós.

Des del 2008, el creixement del PIB dels Estats Units ha estat del 123 %. El de la Xina, del 453 %. El creixement combinat de la Unió Europea i la Gran Bretanya, però, ha estat de tan sols el 53 %. Això és el que posa al capitalisme europeu en una posició enormement desfavorable.

Això ocorre en un moment en què també s’ha produit un canvi enorme en el caràcter de l’economia mundial: de la globalització i el lliure comerç a una situació en què l’economia mundial s’està fragmentant en blocs comercials rivals en conflicte.

La integració europea

Del que estem parlant és del procés de declivi a llarg termini del capitalisme europeu.

Ja en la dècada dels 70 hi va haver una crisi mundial del capitalisme, la primera després del prolongat auge de la postguerra. La classe dominant va respondre amb el que comunament es coneix com a neoliberalisme, que bàsicament equival a un atac a l’estat del benestar i a l’obertura de tota una sèrie de sectors de l’economia que abans estaven en mans de l’estat per generar beneficis privats.

Més o menys després d’aquest període hi va haver un impuls molt fort cap a la integració europea, que va acabar amb la introducció de l’euro com a moneda única de la Unió Europea.

La raó per crear la Unió Europea, d’una forma o altra, ja existia des de feia moltes dècades. Va ser un procés llarg, però bàsicament va ser un intent de les dèbils potències capitalistes europees d’unir-se per tractar d’obtenir una petita avantatge en la competència del mercat mundial.

Durant moltes dècades abans d’això es van anar ajuntant diferents factors. Els Estats Units van ser dels primers a promoure la integració europea sota el seu domini. Però també va ser un intent d’arribar a un acord entre les burgesies de França i Alemanya per un pacte econòmic que evités la guerra en terreny europeu.

La veritat, però, és que quan finalment es va introduir l’euro, es va fer fermament sota el domini del capital alemany, que era el més fort d’entre aquest conjunt de diferents potències capitalistes.
També es va introduir sobre la base de polítics d’austeritat permanents imposades. Si recordeu, els criteris del Tractat de Maastricht – que realment ningú va complir – deien que els països no podien tenir una relació deute-PIB superior al 60 % ni un dèficit fiscal pressupostari major al 3 %.

En aquell moment, per a la majoria dels països, això no semblava gran cosa. Només perquè us feu una idea, abans de la crisi del 2008, la relació deute-PIB de l’Estat espanyol era del voltant del 30 %. Fins i tot aleshores, però, aquests criteris ja assenyalaven polítiques d’austeritat.

Com deia, tot això es va fer sota el domini d’Alemanya. El capital alemany es va beneficiar enormement de la introducció de l’euro. Això es va combinar a Alemanya amb tota una sèrie de contrareformes laborals, reformes que van augmentar la competitivitat dels productes alemanys.

Hi va haver una transferència massiva de fons de la UE als països del sud d’Europa en projectes d’infraestructura i altres, cosa que a l’hora va crear un mercat captiu per als productes d’exportació alemanys.

En aquell moment, hi havia molts diners a molt poc cost, amb taxes d’interès molt baixes. Això va portar a un cert creixement de l’economia.

Aleshores, explicàvem que era impossible unir economies que tenen necessitats diferents i que anaven en direccions oposades. Recomano als companys que tornin a llegir el document que va escriure Alan Woods el 1997, titulat “Una alternativa socialista a la Unió Europea”, que analitza aquest procés.

Hem d’admetre que la classe capitalista europea va anar més lluny del que crèiem possible en aquest procés d’integració europea.

Així i tot, la contradicció bàsica que havíem assenyalat continuava estant al cor de la Unió Europea, és a dir, la impossibilitat d’unir les diferents economies de països que avançaven en direccions diferents.

Diguem, per exemple, que l’economia grega entra en crisi. No poden devaluar la seva moneda perquè no en tenen una pròpia. Per això es veuen obligats a una “devaluació interna”, a través de la destrucció massiva del nivell de vida dels treballadors. És l’única forma de recuperar la competitivitat en aquest moment del cicle econòmic.

La classe dominant europea també ha estat lidiant amb aquest problema des d’aleshores, a través d’intents per aconseguir una unitat política que sostingui aquesta unitat econòmica. És a dir, una unitat política sota el domini d’Alemanya.

La veritat, però, és que després de tots aquests anys, mai s’ha aconseguit. No hi ha res en comú en la política europea. I ara, sota els cops de la crisi econòmica i els canvis en les relacions mundials, s’està desintegrant encara més.

En lloc de buscar més unitat, el que ara estan discutint és l’eliminació del veto, el sistema de consens per prendre decisions, perquè no està funcionant. El sistema de veto significa que Orbán, a Hongria, podria fer xantatge a la UE en diferents temes que l’interessen.

Després va arribar, com deia, la crisi del 2008, seguida d’un rescat bancari massiu, que a l’hora va portar a la crisi del deute del 2011-2015.

Això realment va portar a la UE al límit i va provocar moviments massius contra l’austeritat a tots els països, sent Grècia la principal víctima.

Després d’això, vam tenir l’impacte de la COVID-19. Un cop més, això va significar una acumulació massiva de deute. El deute total de la UE va passar del 58 % abans del 2008 al 88 % en general. Això està molt per sobre del límit de Maastricht.

Aquesta xifra general del 88 % no reflecteix la situació real. Alemanya continua estant entorn del 60 %. Aquesta és l’economia més gran de la UE.

Però les economies de la Gran Bretanya – que ja no està en la UE -, Bèlgica, Itàlia, França i Espanya tenen totes un deute superior al 100 % del PIB. En alguns casos, estan al 130 % o el 120 %, cosa totalment insostenible. Aquesta és una de les principals causes de les seves crisis polítiques.

Sense res a oferir

Com si això no fos prou, després vam tenir la guerra d’Ucraïna el 2022. Les sancions contra Rússia passaran a la història com un dels millors exemples de com els capitalistes europeus es disparen al peu. Això és especialment cert en el cas d’Alemanya.

Europa es va tallar l’accés al petroli i al gas rus barat. Abans, el petroli rus representava el 27 % de les importacions de petroli d’Europa. Ara ha baixat al 2 % (en importacions directes, és clar; quelcom del petroli rus encara arriba via l’Índia). El gas rus, en el total de les importacions europees, ha baixat del 45 al 13 %.

Això varia segons el país. Alguns països s’han vist molt més afectats. Alguns tenen les seves pròpies fonts de subministrament alternatives o de producció nacional. El país més afectat és Alemanya.

Això ha portat al fet que els Estats Units intentin fer-se amb el mercat energètic d’Europa.

La lluita pel domini dels mercats energètics mundials és una part molt important de la lluita interimperialista a escala global. Òbviament, la Xina té l’avantatge en energies renovables: panells solars i bateries elèctriques, però també la instalació de centrals nuclears. Els Estats Units no tenen avantatge en aquest camp.

En les últimes dècades, els Estats Units han passat de ser un importador net d’energia a un exportador net d’energia. El desenvolupament del fracking és una part important d’aquest canvi.

Les importacions europees de gas estatunidenc han passat del 2 % al 28 %. Quant al GNL transportat per mar, els Estats Units han passat de subministrar el 25 % al 66 % de totes les importacions. El petroli estatunidenc ha passat del 8 % al 15 % de les importacions europees.

Aquesta és una mesura indirecta, diguem, del creixent domini dels Estats Units sobre el capitalisme europeu com a resultat de la guerra d’Ucraïna.

La guerra d’Ucraïna clarament no era de l’interès nacional de la classe dominant alemanya. Això explica la seva reticència inicial a unir-s’hi.

Ara els Estats Units estan intentant aprofitar al màxim aquesta situació per al seu benefici propi. És un procés que va començar fa dos o tres anys, però s’ha accelerat durant l’últim any i fins i tot en els últims sis mesos.

Els Estats Units estan intentant desenvolupar una sèrie de gasoductes i terminals de gas a Europa que estiguin sota el seu control, amb el fi d’assegurar que tota una sèrie de països depenguin del subministrament dels Estats Units, especialment als Balcans i Europa de l’est.

Hi ha tres instal·lacions claus per a tota aquesta infraestructura. Una és la terminal a Croàcia, en l’illa de Krk, que ara lliga a Croàcia al subministrament de gas dels Estats Units. Encara no s’ha construït, però l’acord és construir un gasoducte des de Croàcia fins a Bòsnia i Hercegovina. És un tractat molt sospitós que, pel que sembla, viola les normes europees de licitació. És part de la lluita entre la Unió Europea i els Estats Units.

Està la terminal FSRU a Grècia, que també està dominada pels Estats Units. Hi ha una terminal a Polònia anomenada Świnoujście.

La idea és construir una sèrie de gasoductes que connectin totes aquestes instal·lacions a un gasoducte vertical que vagi des de Polònia fins a aquestes terminals al sud d’Europa.

Alguns d’aquests ja existeixen. Alguns estan parcialment construïts. Però l’objectiu és clar: substituir de forma més permanent l’accés al subministrament de gas i energia de Rússia.

Hi ha hagut tota una sèrie de reunions i cimeres. El secretari d’Energia dels Estats Units, Chris Wright, ha estat viatjant de Bòsnia a Croàcia, a Grècia, i a tots aquests països. Està la iniciativa dels Tres Mars per connectar els mars Adriàtic, Bàltic i Negre, que és el camp d’una lluita ferotge entre la Unió Europea i els Estats Units.

Després està la Cimera Transatlàntica de Seguretat del Gas, en la que hi participen 12 països – Grècia, Bulgària, Hongria, Polònia, Romania, Eslovàquia, Moldàvia, Ucraïna, Croàcia, Lituània, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina – sota els auspicis dels Estats Units.

El que veiem és una lluita molt, molt intensa entre l’imperialisme estatunidenc i el capitalisme europeu pel control dels seus mercats energètics.

L’impacte més important de la pèrdua del subministrament d’energia barata russa,  però, s’ha sentit a Alemanya.

No vull donar massa xifres, però crec que els companys han d’entendre l’abast total d’aquest tema.

La producció industrial alemanya ha caigut un 9,5 % en volum des d’abans de la guerra d’Ucraïna. Hi ha certes indústries que consumeixen més energia, com la química, que és un element central del capital industrial alemany. En aquest sector, la producció ha baixat un 20 %. En les indústries metal·lúrgiques i del paper, s’ha perdut entre el 8 i el 9 % de tots els llocs de treball en aquest període.

Estem parlant d’un impacte molt fort en molt poc temps.

En l’últim any, la indústria alemanya ha eliminat 15.000 llocs de treball al mes, o 180.000 en un any. I, és clar, n’hi ha més per venir.

La pèrdua d’energia barata no és l’únic factor, però sens dubte ha estat un cop enorme que ha accelerat dràsticament aquest procés.

La veritat és que la indústria alemanya, que és el nucli del poder industrial europeu, ja s’havia tornat, fins a cert punt, obsoleta. S’estava quedant enrere respecte a altres potències industrials més dinàmiques, principalment la Xina.

En Hamid va plantejar un punt molt interessant en un dels episodis del podcast Against the Stream. Durant moltes dècades, Alemanya va construir la seva avantatge en l’economia mundial principalment en una sola indústria: automobilística, entorn la qual es van organitzar tota una sèrie d’indústries auxiliars. I es van tornar molt bons en això.

Després, però, es van tornar complaents. A causa de l’enorme pes que tenia la indústria dels vehicles amb motor de combustió interna en l’economia general, els va costar innovar quan va arribar el canvi, dels motors de combustió interna als vehicles elèctrics a bateria.

La Xina, per dir-ho així, tenia l’avantatge del seu endarreriment. Abans no hi havia una indústria automobilística massiva a la Xina. El que hi havia era principalment de propietat estrangera, com empreses alemanyes que utilitzaven mà d’obra xinesa barata per produir cotxes dissenyats per funcionar amb petroli.

Per això, a la Xina li va resultar relativament fàcil fer el salt cap als vehicles elèctrics. De fet, pensant-ho bé, algunes de les principals empreses xineses de vehicles que dominen el mercat mundial avui dia han començat com a fabricants de bateries per telèfons mòbils, bàsicament és la mateixa tecnologia.

Apretats entre els Estats Units…

Després, a més de tots aquests cops, Trump va tornar al poder. Va decidir que ja no li interessava mantenir l’aliança transatlàntica en la seva forma anterior. Això va ser un altre gran cop pels capitalistes europeus.

Això va quedar patent en dues reunions.

La primera va ser quan JD Vance va anar a la Conferència de Seguretat de Munich a inicis de l’any passat. Bàsicament, va llençar un atac contra Europa amb aquestes paraules: “Els Estats Units han garantit la seguretat d’Europa durant dècades. S’han aprofitat de nosaltres. Ja és hora que paguin.”

Això no és només idea de Trump. Ja hi havia conflictes comercials entre Europa i els Estats Units sota el govern de Biden i, abans d’això, durant el primer govern de Trump, per un munt de coses: acer, aranzels, empreses tecnològiques, vi francès, whisky escocès. Però així sí que va ser un salt qualitatiu en aquest conflicte.

Després va haver-hi la reunió el juliol de l’any passat, mentre Donald Trump jugava al golf a Escòcia. Els dirigents europeus, encapçalats per Von der Leyen, van anar-hi per mostrar-li el seu respecte. Van arribar a un acord que va ser humiliant per Europea, en el que es van comprometre a comprar quantitats enormes d’energia dels Estats Units.

El total va ser prop de 750 mil milions d’euros en energia estatunidenca. No queda clar si realment s’està duent a terme, però aquesta és la tendència general. Va ser un compromís general per complaure a Trump.

Cada cop més, els capitalistes europeus s’adonen que ja no es pot considerar als Estats Units com un aliat.

Així i tot, la relació comercial entre Europa i els Estats Units continua sent la més gran del món. Però ja no és una relació que es dugui a terme amb més o menys bona fe. Ara hi ha una competència despiadada entre ambdós. O millor dit, un atac despiadat, una envestida dels Estats Units contra Europa i els seus mercats.

Ho hem vist en tota mena de coses: les regulacions per a les empreses de tecnologia, el tema de l’energia, el tema de Groenlàndia.

No tan sols això, sinó que els Estats Units han dit obertament que estan en una guerra total contra la classe política d’Europa. La seva intenció és instaurar governs afins a diversos països, i estan donant suport obertament a partits populistes de dretes a diferents llocs.

És una relació molt – aquesta és la paraula del dia – transaccional. Això bàsicament significa que els Estats Units utilitzaran qualsevol mitjà al seu abast per assolir els seus objectius. Si no aconsegueixen tot el que es proposen al començament, aconseguiran part d’aquest objectiu i després continuaran pressionant en la direcció que volen.

Tot això està escrit en el famós document de l’Estratègia de Seguretat Nacional.

L’objectiu també és anar pels països un per un, per veure sobre quins poden exercir més influència.

Òbviament, això no sempre ha sortit com ells volien. Els Estats Units van recolzar molt obertament i amb molta força la reelecció d’Orbán a Hongria. I van perdre.

La intenció general i la direcció general d’aquesta relació, però, estan molt clares.

Això no significa necessàriament que els Estats Units tinguin la intenció de destruir l’OTAN, per exemple. Però el que volen, bàsicament, això impliqui destruir l’OTAN o no, és una relació de la qual es beneficiïn més.

Volen que els països europeus gastin més en defensa – el que, per descomptat, significa gastar en armes fabricades als EUA. Creuen que els països europeus han d’ajudar als Estats Units sempre que aquests ho requereixin, sense ni tenir vam ni ser consultats sobre les decisions que prenen els Estats Units – per exemple, l’Iran.

En aquest tema, els Estats Units s’ho prenen molt seriosament i estan molt decidits.

Divendres passat, van iniciar una revisió general de la presència de l’OTAN a Europa, cosa que implica la retirada de tropes d’Alemanya, que ja ha començat. Ara, part d’aquestes tropes s’han traslladat a Polònia i altres llocs. Hi ha una tendència general, però.

Per cert, els Estats Units no s’estan retirant militarment d’Alemanya. Encara volen mantenir el control de les importantíssimes bases militars estatunidenques a Alemanya, que han jugat un paper decisiu en les guerres d’Ucraïna i l’Iran.

Però ara hem vist coses que eren impensables fa tan sols 24 mesos. Per exemple, que el govern espanyol li negui als EUA l’ús de les seves bases militars a Espanya per a la seva operació a l’Iran. Hi ha hagut conflictes similars, tot i que de menor grau, a França i Itàlia sobre l’ús de les bases aerees estatunidenques, sobre si s’havien demanat permisos o no, i sobre el transport d’armes a Israel.

Els governs d’alguns d’aquests països han negat parcialment l’accés als Estats Units amb fins de consum públic, és a dir, propaganda. Però no és només això. Hi ha un conflicte seriós entre les potències capitalistes i europees, que també es reflecteix en aquestes qüestions.

… i la Xina

L’atac dels Estats Units és només un aspecte del problema a què s’enfronta el capitalisme europeu. L’altre és l’auge de la Xina.

La Xina actualment està parcialment aïllada del mercat estatunidenc per les sancions i la guerra comercial. Té un enorme excés de capacitat en gairebé tot i necessita un mercat per vendre aquests productes.

Aquesta és la lògica de l’imperialisme en la seva essència més pura, i té un impacte negatiu en l’economia europea, que no pot competir amb l’economia xinesa.

Això ja no es deu només al fet que els costos de producció siguin més baixos a la Xina, sinó també al fet que actualment la Xina està més desenvolupada tecnològicament que Europa.

Hi ha hagut dues o tres empreses automobilístiques europees – principalment a França – en què fabricants xinesos han entrat i han contractat la capacitat excedent de les plantes europees existents per fabricar els seus propis automòbils sense cap transferència de tecnologia.

Vam veure a Macron aixecar-se al Fòrum Econòmic Mundial el gener i dir: “Sí, ens agradaria que els xinesos invertissin a Europa. Però s’ha de fer de forma justa. Haurien de transferir-nos part de la seva tecnologia.”

Això era impensable fa 15 anys. La relació era just al revés.

Aquest tema, especialment el dels fabricants de bateries i autos elèctrics, està creant divisions enormes dins de la Unió Europea. Alguns països diuen: “No, hem d’imposar aranzels proteccionistes per defensar les nostres indústries!”

Altres s’afanyen a donar la benvinguda a la inversió xinesa en els seus propis països abans que altres se’ls avancin. Hi ha una gran competència entre Espanya, Turquia i Hongria per oferir les millors condicions perquè les empreses xineses inverteixin.

Una empresa xinesa, CATL, està construint una fàbrica de bateries elèctriques a Zaragoza, al costat d’una planta automotriu de Stellantis. Aquesta fàbrica de bateries s’està construint en un poblet on només viuen 1.300 persones. Han portat a més de 2.200 treballadors xinesos per muntar la fàbrica perquè: primer, no volen compartir cap tecnologia ni coneixements sobre com es munta; i segon, perquè no hi ha 2.200 enginyers qualificats a Espanya que sàpiguen muntar aquesta mena de fàbrica.

Un cop la fàbrica estigui en ple funcionament, hi haurà 4.000 treballadors espanyols, enfront de 1.000 treballadors xinesos, però només s’encarregaran de les tasques bàsiques que requereixen poca capacitació.

El Nadal estava de vacances a Espanya i vaig veure aquests cotxes Ebro al carrer. Vaig preguntar a la meva germana: “Qui fabrica aquests cotxes?”. Què és això? Ebro era una vella marca espanyola que fabricava vehicles del tipus Land Rover i camionetes.

Així que li vaig preguntar a la IA, i resulta que es tracta d’un fabricant de cotxes xinés que ha instal·lat una planta de fabricació de cotxes en el que abans era la fàbrica de Nissan a Barcelona, que va tancar fa uns anys. I ara estan fabricant cotxes a Espanya sota la marca espanyola que li van comprar a aquesta empresa que, bàsicament, ja no existia.

De fet, hi ha diverses marques europees de cotxes que ja no són propietat d’empreses europees i han estat comprades per empreses xineses.

Això és bastant important. Afecta un munt de sectors de l’economia.

Mentrestant, la Xina està atacant el punt dèbil d’Europa; Europa de l’Est, on competeix directament amb el capital alemany. A Hongria, ja van construir una fàbrica de bateries elèctriques.

Però la part més important d’aquest tema – l’assalt xinés al capital europeu – és Alemanya. La relació entre la Xina i Alemanya s’ha tombat per complet.

El 2022, per primer cop, Alemanya va tenir un dèficit comercial amb la Xina en comptes d’un superàvit. I el 2025, per primer cop, la Xina exportava més béns de capital a Alemanya que els que Alemanya exportava a la Xina.

Alemanya acostumava a tenir un superàvit comercial d’1.5 milions d’euros amb la Xina. Ara té un déficit de 500 milions. En tres o quatre anys, s’ha produït un canvi de 2 mil milions d’euros en aquesta relació comercial.

El capital alemany està molt preocupat. És una mica com el corb de la fabula, paralitzat entre els llums d’un cotxe. Està completament en xoc i no sap ben bé què fer.

Hi ha alguns capitalistes alemanys que diuen: “No, no, hem d’imposar aranzels.” D’altres diuen: “No, no, aquests aranzels no funcionaran. Necessitem aconseguir la tecnologia!”. Estan totalment dividits.

Sobre aquest tema de l’Europa de l’Est, va sortir un article molt interessant al Wall Street Journal que deia el següent sobre les exportacions de la Xina – no de productes, sinó de fàbriques. Deia:

“Quan un fabricant d’Europa de l’Est o Sud-amèrica obre una nova planta, ara pot comprar tot l’ecosistema: les màquines d’injecció, els braços robòtics, els assecadors i el software de gestió al núvol directament d’un sol proveïdor xinès.

“La Xina ja s’ha menjat gran part del dinar de la indústria alemanya i s’està preparant per començar el sopar”, deia el Centre per la Reforma Europea, un grup d’experts amb seu a Londres, en un informe recent.

Aquesta és la dinàmica del procés que està ocorrent.

Us donaré un altre exemple. Hi ha un important fabricant d’electrodomèstics a la Xina anomenat Midea. Exporta a tot el món i té una presència molt gran al Brasil, Malàisia, Japó i altres països.

La seva fàbrica necessitava robots industrials. Què van fer? Van comprar una empresa alemanya, que és el tercer fabricant més important de robots industrials del món, anomenada Kuka.

Aquesta empresa encara té seu a Augsburg, però ara és, a tots els efectes, una empresa xinesa. Aquesta és l’exportació de capital que dona als xinesos una avantatge enorme. Sense dubte s’està menjant el dinar industrial d’Alemanya.

Per si això no fos prou, com esmentava abans, l’economia mundial ara està molt més fragmentada. Les relacions comercials entre països són molt més conflictives, i els capitalistes europeus realment no poden competir en aquesta situació.

La raó principal va quedar destacada al famós informe Draghi de fa uns anys. Bàsicament, deia que el problema a què s’enfronta Europa per competir en l’economia mundial en aquest entorn particular és que Europa no és un sol país amb un únic conjunt de regulacions i amb mercats de capital el prou grans com per la inversió necessària en noves tecnologies, com la construcció de centres de dades, fàbriques de microxips i coses per l’estil.

I el que sigui que tingui Europa, com ASML (una empresa holandesa que produeix sistemes de fotolitografia per la indústria dels semiconductors), està sota el clar domini polític dels Estats Units.

A principis d’any va haver-hi un altre incident revelador. Hi ha una fàbrica xinesa a Holanda, Nexperia, que fabrica semiconductors, principalment per la indústria automotriu: sistemes de frens electrònics, trens motius i sensors per vehicles.

Com a part d’un intent de la Unió Europea per plantar-li cara a la Xina, el govern holandès es va fer càrrec d’aquesta empresa. També estaven sota pressió dels Estats Units en aquesta política de negar-li tecnologia a la Xina.

Això no té precedents. En essència, es van fer càrrec de l’administració d’una empresa xinesa que no els pertany.

Aleshores, els xinesos van decidir que aturarien la producció d’aquests microxips. En el període d’una setmana o deu dies, la majoria de les fàbriques i fabricants de cotxes europeus es van veure obligats a aturar la producció perquè no comptaven amb els xips necessaris. Finalment, els holandesos es van veure obligats a retirar la seva intervenció i tornar la fàbrica als seus amos legítims a la Xina.

I això realment revela la vertadera naturalesa de la relació entre ambdós.

El límit del capitalisme europeu és el fet que encara existeix competència nacional entre tots aquests països diferents.

La carrera pel rearmament

Això es veu molt clarament amb l’impuls cap al militarisme.

Els capitalistes europeus ara s’adonen que s’han de valdre per si mateixos. Els Estats Units, en primer lloc, ja no està disposat a brindar-los un paraigües de seguretat i defensa. En segon lloc, ja no és un aliat fiable per fer-ho.

Trump ha estat parlant d’entregar avions de combat F-35 a Europa, però amb les seves capacitats limitades perquè Europa mai pugui enfrontar-se realment als Estats Units.

Tota aquesta situació no és de relacions amistoses.

Hi va haver un incident durant la guerra de l’Iran en què els suïssos havien demanat als Estats Units algunes bateries de defensa aèria Patriot i avions de combat F-35. Les bateries Patriot no s’entregaven – o s’entregaven amb molt retard – perquè els Estats Units les necessitava l’Orient Mitjà. Aleshores els suïssos van dir: “Bé, no rebem la nostra mercaderia. Ja no la pagarem.”

Aleshores els Estats Units van dir: “Està bé, prendrem aquests diners – 126 milions de dòlars – que ja has pagat pels F-35, i els posarem al compte dels míssils Patriot, que encara no t’hem entregat”

Així que no és una relació amistosa.

La qüestió clau és que els europeus s’adonin que ja no compte amb aquest paraigua de seguretat dels Estats Units en un moment en què Rússia s’està convertint en una maquinària bèl·lica industrial molt poderosa just al costat d’Europa.

Si volen defensar els seus interessos – és a dir, els interessos capitalistes imperialistes de cada una de les potències capitalistes europees -, necessiten armar-se el més ràpid possible.

Però s’enfronten a grans obstacles per fer-ho.

El primer són els diners. La majoria d’aquests països – amb l’excepció d’Alemanya, fins ara – estan molt endeutats. D’on trauran els diners per pagar el rearmament?

A més, estan molt, molt endarrerits. Els exèrcits europeus estan en runes. Especialment el britànic, però no només aquest. Aquest és el primer obstacle.

El segon obstacle és que són classes capitalistes que competeixen entre si, i totes intenten fer el mateix.

Abans acostumaven a unir-se per alguns projectes: un avió de combat europeu, un sistema de satèl·lits europeu, un tanc europeu. Les indústries militars d’Itàlia, França i Alemanya compartien projectes conjunts.

Però ara ja no és així. Tots aquests acords s’estan trencant.

Els alemanys volen que la producció es faci a Alemanya per fàbriques alemanyes, i els francesos volen que la producció es faci a França per empreses franceses. I els italians volen el mateix per ells. Hi ha hagut tota una sèrie d’acords d’aquesta mena que s’han ensorrat.

Retallar l’estat del benestar per construir un estat de guerra

Això òbviament ens porta a la següent pregunta: aquest impuls cap a la despesa militar significa inevitablement un atac massiu al sistema de benestar europeu.

Ja hem citat abans aquest article d’un dels editors del Financial Times, Janan Ganesh, sota el títol: “Europa ha de retallar el seu estat del benestar per construir un estat de guerra.”

“No hi ha forma de defensar el continent sense retallades en la despesa social”, diu. “Qualsevol, qualsevol menor de 80 anys” – això som tots els que estem aquí – “que hagi passat la seva vida a Europa pot ser perdonat per considerar que un estat del benestar gegant és el natural.”

De fet, l’estat del benestar europeu no és gegant. Ja s’ha retallat prou en els últims 30 o 40 anys. Però encara és massa gran per la classe dominant en les condicions actuals de crisi. Diu:

“En realitat, va ser el producte d’unes estranyes circumstàncies històriques que van prevaldre a la segona meitat del segle XX, i que ja no existeixen. Una d’elles va ser el subsidi implícit dels Estats Units a través de l’OTAN, que va permetre als governs europeus gastar certa quantitat en mantega que, d’altra forma, s’hauria destinat a armes. Una altra va ser el fet que, durant l’edat daurada del benestar, Europa tenia poca competència per part de la Xina o fins i tot de l’Índia.”

Sosté que això ha arribat a la seva fi, que ja no és possible i cal acabar-ho. I aquí ve el punt clau de l’article. Diu:

“Això no és sostenible. La pregunta és si el públic està d’acord. He arribat a dubtar que les societats riques i democràtiques puguin dur a terme reformes difícils…”

Bàsicament, diu que és molt millor tenir una dictadura, ja que així no ens hauríem de molestar en passar per eleccions per aconseguir un govern que pugui dur a terme aquestes retallades!

Aquesta és realment l’arrel de la crisi a França durant l’últim any o dos, o inclús més. No poden aconseguir una majoria parlamentària que doni suport a l’aplicació de les retallades necessàries que la classe dominant necessita.

En el cas de França, són retallades per valor de 40 mil milions d’euros o més. No poden aconseguir una majoria parlamentària per a això. Per això es formen i cauen els governs.

Tots aquests diputats també han de protegir els seus propis llocs de treball. Saben que si voten a favor de certes coses, com retallades les pensions o l’estat del benestar, no sortiran escollits a les següents eleccions.

En el cas d’Alemanya, van utilitzar un altre truc per evitar aquest problema. Com no tenien majoria al nou parlament – que havia estat escollit per la voluntat del poble – per les mesures que volien introduir, van convocar una última sessió de l’antic parlament per aprovar aquestes mesures. Per cert, això va comptar amb el suport de Die Linke. D’altra forma, no s’hauria aprovat.

A Alemanya, també estan llençant ara una revisió del sistema de benestar social per 30 mil milions d’euros. Però això passa a tots i cadascun dels països.

Després Ganesh diu:

“Ha d’entrar un element de por real, com potser ja ha passat. Hi ha una altra raó per creure que les retallades de despeses són més fàcils de vendre en nom de la defensa”

Així que gairebé està admetent que les classes dominants europees estan exagerant el perill que Rússia envaeixi Europa demà al matí, per justificar les seves retallades.

No podran dur a terme el que necessiten, que és construir un exèrcit modern prou fort per poder defensar els seus interessos imperialistes de forma efectiva.

Ja he explicat les diferents raons que limiten el programa de rearmament d’Europa, però la raó principal és que això provocarà una reacció política i social massiva. Perquè això ocorre en un moment en què la legitimitat de totes les institucions burgeses, els partits polítics i els mitjans de comunicació burgesos estan en un mínim històric, com a resultat de tots aquests anys des del 2008 de crisi capitalista, escàndols de corrupció, mesures d’austeritat, rescats bancaris i desigualtat en els ingressos i la riquesa.

Hi ha qui diu que la popularitat de Trump ha caigut molt. És cert. Però, en comparació amb els dirigents europeus, Trump és superpopular. La popularitat neta de Starmer – que ja no hi és – estava en -51, la de Macron està en -60, i la de Merz en -64! Merz només porta prop d’un any en el poder.

Aquests són els governs més impopulars d’Europa en molt de temps, i ara estan tractant d’implementar les mesures més impopulars en molt de temps. Després la gent es pregunta per què hi ha un auge del populisme de dretes per tot arreu: a la Gran Bretanya, Àustria, França, Alemanya.

A Alemanya, que és el país capitalista més important d’Europa, amb prou feines un any després de les eleccions, l’AfD està al 29 %, la CDU ha caigut al 22 % i l’SPD està al 12, per sota dels Verds. En algunes enquestes d’opinió, els Verds registren un 13 % i Die Linke està ara en l’11 %, a tan sols un punt de l’SPD.

A Àustria passa una cosa semblant. Quants mesos es van passar intentant armar una coalició per evitar que el FPO arribés al poder? Bé, al final van formar una coalició tipus Frankenstein entre els socialdemòcrates, els conservadors i els liberals. Això ha fet que ara el FPO tingui un 38 % a les enquestes, el que li dona un avantatge de 12 punts sobre el següent partit.

Això no hauria de sorprendre a ningú. Com més estableixen els liberals burgesos un cordó sanitari  -barreres de protecció-, més poden aquests partits presentar-se com a partits antisistema i guanyar més suport.

Desunió europea

En resum, aquesta situació deixa al capitalisme europeu en una posició extremadament dèbil i sota pressió per tots costats: l’ascens de la Xina com a potència tecnològicament avançada; l’atac dels Estats Units; i l’ascens de Rússia com a una poderosa força militar a la porta de casa.

Com a resultat, totes les tendències centrífugues dins de la Unió Europea s’han intensificat enormement. Els països europeus es veuen empentats en tota mena de direccions diferents, tractant de trobar una solució a la crisi, un acord que s’adapti a cada un.

Aquí veiem coses com, per exemple, que Espanya entri en conflicte amb els Estats Units i s’inclini cap a la Xina. Perquè quedi clar, la relació comercial i financera entre Espanya i els Estats Units encara és molt més important que la que té amb la Xina. Però Espanya està intentant treure algun avantatge en forjar una relació amb la Xina i buscar la inversió xinesa.

Diversos països d’Europa central i de l’Est es veuen empentats cap als Estats Units o cap a Rússia.

I després està la Gran Bretanya. Abans, el paper de Gran Bretanya era actuar més o menys com a pont pels interessos dels Estats Units dins d’Europa. Però ara, Gran Bretanya està fora de la Unió Europea i ja no pot jugar aquest paper de la mateixa manera.

Una part de la classe dominant britànica voldrà realinear-se amb la UE. S’adonen que el Brexit va ser un gran error des del punt de vista econòmic. Alhora, estan sota una forta pressió dels Estats Units.

La idea que sortirien de l’euro i després farien acords comercials independents amb tots – la Xina, l’Índia, els Estats Units- ha fracassat per complet. En canvi, amb Europa i els Estats Units allunyant-se cada cop més, Gran Bretanya s’està quedant en el Limbo.

En el cas d’Alemanya -que, de nou, és el país més important d’Europa des del punt de vista del capital i la lluita de classes-, aquesta crisi marca l’inici d’una profunda divisió entre sectors de la classe dominant. Es va poder veure l’inici d’això amb la presència d’alguns empresaris alemanys al Fòrum Econòmic de Sant Petersburg i la presència de polítics destacats de l’AfD en la mateixa reunió.

Això és prou greu. Se suposa que aquests dos països estan en guerra entre si. Però encara hi ha empreses alemanyes que tenen interessos a Rússia. Hi ha d’altres que, per diferents raons -accés a l’energia i coses així-, volen restablir aquesta relació.

Així que, en molts països, l’auge dels populistes de dretes també reflecteix, fins a cert punt, divisions i fractures dins de la mateixa classe dominant. Diferents sectors, potser diferents indústries, diferents interessos miren en direccions diferents, anteposant els seus propis interessos particulars al que es podria considerar l’interès general de la classe dominant.

Bé, tot això és molt interessant. Ho hem de discutir en detall. Però alhora, no hem d’oblidar un altre angle d’aquesta discussió. Si observes tots aquests factors diferents, el que pots veure és que s’està preparant una explosió massiva de la lluita de classes.

Ja en el continent europeu hem vist indicis d’això. Les vagues massives de “bloqueig total” a França el setembre de l’any passat. Les vagues polítiques generals a Itàlia l’octubre de l’any passat per Gaza. Les vagues massives i prolongades a Bèlgica contra les mesures d’austeritat.

A Portugal hi va haver dues vagues generals que van aconseguir fer retrocedir una contrareforma laboral reaccionària que s’estava proposant. No perquè la segona vaga general fos molt, molt forta – en realitat no ho va ser; va quedar una mica mig camí -, com perquè Chega, el partit populista de dretes, no estava disposat a votar en favor al Parlament quan va arribar el moment.

Aquests partits populistes de dretes són formacions molt inestables perquè responen a interessos diferents. Necessiten mantenir la seva base social fingint ser antisistema. Però en tots els països, com més s’apropen al govern, més moderen les seves polítiques i, per tant, perden la seva base social. Estan en contradicció.

A Catalunya, hi va haver una vaga de mestre fa uns dos mesos. La van convocar els principals sindicats, excepte Comissions Obreres, el sindicat més gran d’Espanya, tradicionalment vinculat al Partit Comunista. Comissions Obreres no es van sumar a la vaga fins a l’últim minut, quan ja feia un temps que estava en marxa. Es van sumar a la vaga i, l’endemà, van firmar un mal acord. Es van sumar a la vaga per trair-la expressament.

Els mestres van votar abrumadorament en contra d’aquest acord, i la vaga va continuar endavant. Aleshores, el principal sindicat que dirigia la vaga era USTEC, que abans era un sindicat de base d’esquerres i que ara és el sindicat majoritari entre els mestres de Catalunya.

Després que aquesta vaga fes ja diverses setmanes que estava en marxa, l’USTEC va dir: “Tots estan cansats. No podem aconseguir res més. L’any escolar està a punt d’acabar. Així que proposem aquest acord”, que era molt similar al mal acord que ja havia estat rebutjat.

Aquest és el sindicat majoritari en aquest sector. Van sotmetre l’acord a votació. I els mestres van votar en contra! Així que es van quedar amb un petit sindicat, que representava potser el 10 % dels mestres, liderant tot el moviment!

Més o menys a la vegada, hi va haver una vaga general de mestres a València. Les condicions allà eren una mica diferents políticament, però tot i això va ser un moviment massiu dels mestres. S’ha convocat una vaga general de mestres per la regió de Madrid quan torni a començar l’any escolar el setembre, de nou a partir d’assemblees massives i comitès de base.

Ok. Podries dir que es tracta de funcionaris, mestres, que tenen condicions particulars. Però fa unes setmanes va començar una vaga molt interessant a Airbus, una empresa aeroespacial amb grans inversions en defensa, que té 14.000 treballadors a Espanya.

La vaga va començar perquè l’empresa estava atacant els drets dels treballadors de moltes formes diferents. Els treballadors d’oficina, alguns dels quals són enginyers que treballen en disseny, tenien dos dies de treball des de casa a la setmana, i això es va reduir a un. Abans podien agafar les vacanes quan volguessin, però després els van obligar a prendre-les en períodes específics; petites coses com aquestes es van anar acumulant.

Es va iniciar una vaga. La va convocar principalment un sindicat molt peculiar, una mena de sindicat professional que agrupa sobretot a treballadors d’oficina. Però la vaga va guanyar un suport ampli entre els treballadors de les fàbriques, els d’oficina, tots. Va haver-hi assemblees massives amb milers de treballadors, piquets massius.

Després, les Comissions de Treballadors es van unir a la vaga. L’endemà van firmar un mal acord… que més tard va ser rebutjat pel 80 % de la força laboral. Els treballadors d’Airbus de França van venir a parlar amb els seus col·legues espanyols per veure què estava passant. La vaga va durar una altra setmana o deu setmanes.

Finalment, aquest sindicat, que era el que originalment havia convocat la vaga, va dir: “No hi ha molt més que puguem aconseguir. Hauríem de firmar aquest acord.” El van sotmetre a votació. I els treballadors van votar en contra d’aquest segon acord, amb un 49 % en contra i un 44 % a favor!

Els oferien un augment salarial del 12 %. Van dir que no era prou perquè bàsicament només cobria la inflació d’aquell any i el següent. El que volen és recuperar el poder adquisitiu perdut en els últims anys, que és del 18 %.

No és clar què passarà ara. Ara són les vacances, i els treballadors tornaran a l’agost. Però aquestes coses són molt simptomàtiques del tipus de lluita de classes que veurem en pròxim període.

Si els sindicats existents es posen al davant del moviment, els treballadors seguiran als sindicats. Però també hi haurà situacions en què, si els sindicats no estan preparats per liderar la lluita, els treballadors utilitzaran qualsevol eina que tinguin al seu abast per continuar endavant.

És precisament en aquest moment de crisi més profunda del capitalisme europeu quan l’esquerra oficial està en el seu punt més dèbil i patètic. A tot arreu.

Hi ha un buit enorme, que a vegades omplen tota mena de fenòmens a l’atzar.

El Your Party durant unes setmanes a la Gran Bretanya, junt amb l’auge del Partit Verd. L’auge parcial de Die Linke en les eleccions a algunes zones d’Alemanya, i així successivament.

Finalment, el que potser és més important per nosaltres és el procés de radicalització política de la joventut en temes com Palestina i el militarisme. Molts d’ells s’estan inclinant cap a les idees comunistes.

Hem vist, per exemple, l’auge del Moviment Socialista a Espanya. Van convocar una manifestació el Primer de Maig sota el lema “Hem de construir una alternativa revolucionària”. Van aconseguir que milers de joves sortissin als carrers al País Basc, a Catalunya, a Madrid i a València sota aquest lema.

A França, hi ha hagut tota una sèrie d’escissions de les Joventuts Comunistes, algunes en direcció maoista. A Alemanya estan sorgint grups de comunistes locals, organitzats per gent molt jove.

Hem de tenir un sentit de la proporció. Les nostres forces a tota Europa continuen sent molt, molt petites. Però les condicions estan fetes a la nostra mesura.

Hi ha un sector de joves radicalitzats als quals podem arribar directament amb les nostres idees, reclutar-los, i capacitar-los i educar-los en les nostres files.

Aquest és el treball preparatori necessari si volem poder intervenir en els grans esdeveniments que sens dubte s’obriran en el pròxim període.