Recordant a Fidel als 100 anys

Publicat originalment el 13 d’agost a marxist.com

Avui fa 100 anys va néixer el dirigent revolucionari cubà Fidel Castro. Avui, 10 anys després de la seva mort, la revolució cubana s’enfronta a una amenaça major que en qualsevol altre moment de la seva història. Amb l’imperialisme estatunidenc agafant-la pel coll, les polítiques recents adoptades per l’Assemblea Nacional de Cuba estan preparant el terreny per la restauració del capitalisme.

Fins la seva mort fa 10 anys, Fidel encarnava tot allò per què havia lluitat la Revolució Cubana. Com explicava Jorge Martín, fer un balanç de la vida de Fidel és fer un balanç de la mateixa Revolució Cubana.

Per commemorar aquesta ocasió, tornem a publicar a continuació un article escrit quan va morir el 2016, que detalla la vida de Fidel i en destaca la necessitat de defensar la Revolució. Escrit en l’època de l’enfocament “més suau” d’Obama per esclafar la Revolució Cubana, les lliçons no són menys rellevants per la situació urgent que enfronta Cuba avui.

 

Fidel Castro ha mort – La revolució cubana ha de viure!

26 de novembre de 2016

Divendres 25 de novembre a les 10.29 de la nit hora local, el dirigent revolucionari cubà Fidel Castro va morir a l’edat de 90 anys. El seu germà, Raúl Castro, va anunciar la notícia a la població cubana i el món al voltant de mitjanit, en un discurs televisat. La seva mort no va ser inesperada, ja que havia estat malalt durant diversos anys i ja havia renunciat a les seves responsabilitats polítiques formals, però tot i això va ser un shock per a amics i enemics.

Tota la seva vida va estar estretament lligada a la revolució cubana. Una valoració del seu paper és, de fet, una valoració de la revolució cubana, la primera a abolir el capitalisme en l’hemisferi occidental i que durant més de cinc dècades va resistir l’envestida de l’imperialisme dels EUA, a tan sols 90 milles nàutiques al nord de les seves costes.

En comentar sobre la mort del president veneçolà i dirigent revolucionari Hugo Chávez, Fidel va dir: “Vols saber qui va ser Hugo Chávez? Mira qui el plora i qui festeja.” El mateix es pot dir de Fidel Castro. La notícia de la seva mort va ser rebuda amb eufòria pels exiliats cubans contrarevolucionaris a Miami, per l’oposició reaccionària a Veneçuela i comentaristes dels mitjans arreu del món, de dretes i “liberals” per igual.

Per altra banda, la mort de Fidel va sentir-se com un cop per a milions de treballadors i joves, activistes revolucionaris i d’esquerra a Amèrica Llatina i arreu del món, pels qui Fidel era un símbol de la revolució cubana, d’enfrontar-se a l’imperialisme, de garantir salut i educació de qualitat per a tots.

Hi ha un molt bona raó per la qual les classes dominants de tot el món l’avorrien tant i per què l’imperialisme dels Estats Units va dissenyar més de 600 plans diferents per assassinar-lo. Era l’amenaça del bon exemple que la revolució cubana va donar als oprimits del món. La revolució cubana, en abolir el capitalisme, va ser capaç d’erradicar l’analfabetisme, donar a tots els ciutadans un sostre sobre els seus caps, crear un sistema de salut de primera classe que ha reduït la mortalitat infantil i augmentat l’esperança de vida als nivells dels països capitalistes avançats i millorat massivament el nivell educatiu del seu poble. Tot això en un país que abans de la revolució havia estat el prostíbul i el casino dels EUA, i tot i les dècades d’assetjament terrorista i del criminal bloqueig i embargament imposat per Washington.

Nosaltres defensem incondicionalment la revolució cubana, pels mateixos motius. Aquest és el nostre punt de partida. Qualsevol avaluació de la figura de Fidel Castro i de la mateixa revolució cubana ha de ser equilibrada i crítica, per a què en puguem aprendre alguna cosa. Ha de començar, però, des del punt de vista del reconeixement de les conquestes històriques de la revolució, que van ser assolides mitjançant l’expropiació dels capitalistes, els imperialistes i els terratinents.

Per donar tan sols alguns exemples: la revolució cubana va abolir l’analfabetisme i ara ha erradicat la desnutrició infantil. L’esperança de vida en néixer a Cuba és de 79.39 anys, més alta que als EUA amb 78.94 i més de 16 anys superior a la veïna Haití on és de tan sols 62.75 anys. La tasa de mortaldat infantil (morts d’infants menors d’un any d’edat per cada 1.000 naixements) a Cuba és del 4.5, mentre als EUA és del 5.8 i a Haití un sagnant 48.2.

Fidel va néixer el 1926 a Birán, en la província d’Holguín, a l’orient de Cuba, en una família de terratinents. Va assistir a escoles religioses privades a Santiago i després La Havana. Va començar a participar políticament quan va començar a estudiar dret a la Universitat de La Havana el 1945.

Cuba va ser l’últim país d’Amèrica Llatina en assolir la independència formal, però tan aviat com va lliurar-se mitjançant la lluita revolucionària de l’imperialisme espanyol en decadència, el 1898, va caure en les urpes de l’imperialisme estatunidenc en auge. El poderós veí del nord dominava l’economia cubana gairebé per complet i d’aquesta manera exercia el control del seu sistema polític. Durant aquest període de temps, l’esmena Platt va formalitzar aquesta dominació humiliant en la forma d’una clàusula en la Constitució cubana que permetia la intervenció militar estatunidenca al país. Un ardent sentiment d’injustícia i un desig profund de sobirania nacional van inspirar diverses onades de lluita revolucionària en la primera meitat del segle 20. Fidel va conèixer els fets i va ser inspirat per les figures més importants de la guerra de Cuba per la independència.

Al mateix temps, l’illa tenia una classe obrera nombrosa que havia desenvolupat tradicions combatives, començant per una poderosa tendència anarcosindicalista, i més tard un combatiu Partit Comunista, una nombrosa Oposició d’Esquerra, una vaga general insurreccional el 1933, etc. L’alliberament nacional i social estan estretament entrelligats, per exemple, en el pensament de Julio Antonio Mella, fundador del Partit Comunista de Cuba, i d’Antonio Guiteras, el fundador del moviment Joven Cuba, i d’altres.

El 1945, quan Fidel va anar a la universitat, la generació de joves de classe mitjana que començava a participar en la política radical no se sentia en absolut atreta pel Partit Comunista de Cuba (oficialment conegut com a Partit Socialista Popular), més aviat els repel·lia. El PSP, seguint la política de “democràcia contra el feixisme” de l’estalinitzada Comintern, havia participat en el govern de 1940-44 de Fulgencio Batista.

Fidel va sentir-se atret cap a l’antiimperialisme, incloent-hi la seva participació en una expedició militar fallida a la República Dominicana per enderrocar la dictadura de Trujillo el 1947. El 1948 va formar part d’una delegació a un congrés d’estudiants llatinoamericans a Colòmbia, on va ser testimoni del “Bogotazo”, l’aixecament que va seguir a l’assassinat del dirigent radical Jorge Eliécer Gaitán el 9 d’abril d’aquell any.

Fidel també es va vincular al Partit Ortodox de Chibás, un popular senador que va denunciar la corrupció del Partit Autèntic, al que havia pertangut originalment, i que finalment es va suïcidar el 1951.

El 1952, Fulgencio Batista va donar el seu segon cop d’estat. Fidel i un grup dels seus companys (incloent-hi el seu germà Raúl, a Abel Santamaría, la germana d’aquest Haydée i a Melba Hernández) van començar a organitzar una organització de combat, en la seva majoria procedents de la joventut del Partit Ortodox. El 26 de juliol del 1953, es va dur a terme un atrevit assalt al quartell Moncada de l’exèrcit a Santiago. L’objectiu era capturar un gran nombre d’armes i emetre una crida a l’aixecament nacional contra la dictadura de Batista. L’intent va fracassar, i gairebé la meitat dels 120 homes i dones que hi van participar van ser assassinats després de ser capturats.

Fidel va utilitzar el seu discurs a l’estrada durant el seu judici per aquests fets per explicar el seu programa i va acabar amb les seves famoses paraules “¡Condenadme! La historia me absolverá!”, que el van fer famós. El programa del que es va conèixer com el Moviment Revolucionari 26 de julio (M-26-7), es resumeix en 5 lleis revolucionàries que havien planejat transmetre:

• El restabliment de la Constitució de 1940
• La reforma agrària
• El dret d’obrers i empleats a participar del trenta per cent de les utilitats en totes les grans empreses industrials
• El dret dels colons a participar del cinquanta i cinc per cent del rendiment de la canya
• La confiscació de tots els béns a tots els malversadors de tots els governs i els seus hereus

Era un programa democràtic nacional progressista, que també contenia una sèrie de punts destinats a millorar les condicions dels treballadors. Certament, però, no anava més enllà dels límits del sistema capitalista, ni tampoc posava en entredit la propietat privada. Després d’un període a la presó, Fidel va ser amnistiat i es va exiliar a Mèxic.

Sobre la base del programa del Moncada va organitzar un grup d’homes per viatjar en el Granma a Cuba a finals del 1956. Un cop més, la idea era que això coincidiria amb un aixecament a l’est del país, al voltant de Santiago. Un cop més, els seus plans van fallar i la majoria dels membres de la força expedicionària van morir o van ser capturats en les primeres hores. Només 12 van poder escapar, i es van endinsar en les muntanyes de la Sierra Maestra. Així i tot, en poc més de 2 anys, l’1 de gener de 1959, Batista es va veure obligat a fugir del país i la revolució cubana havia triomfat.

La victòria de la guerra revolucionària es devia a una sèrie de factors: la podridura extrema del règim; la guerra de guerrilles a les muntanyes que, utilitzant mètodes revolucionaris de reforma agrària, va guanyar als camperols i desmoralitzar als reclutes de l’exèrcit; l’oposició generalitzada al Llano entre les capes mitjanes i, finalment però no menys important; la poderosa participació del moviment obrer (aspecte menys conegut). El cop final al règim va ser la vaga general revolucionària convocada pel M-26-7, que va durar una setmana a La Habana, de l’1 al 8 de gener, fins a l’arribada de les columnes guerrilleres.

Durant els següents dos anys, es va produir un ràpid procés de radicalització de la revolució. L’execució del programa nacional democràtic del Moncada, en particular la reforma agrària, va provocar la ira de la classe dominant, la deserció dels elements més moderats dels primers governs revolucionaris, l’entusiasme de les masses d’obrers i camperols que empentaven cap endavant, la reacció en contra per part de l’imperialisme estatunidenc i en resposta a aquesta, mesures cada cop més radicals de la revolució contra les propietats imperialistes en l’illa.

L’aplicació conseqüent d’un programa democràtic nacional havia donat lloc a l’expropiació de les empreses multinacionals dels Estats Units i en la mesura que aquestes controlaven sectors clau de l’economia, això va dur a l’abolició de facto del capitalisme ja el 1961. Un cop li vaig preguntar a un company cubà que havia estat involucrat en el moviment revolucionari i sindical a Guantánamo des de la dècada del ‘30, com caracteritzava a Fidel i a la direcció del M-26-7, i em va respondre que eren “revolucionaris petitburgesos guapos” (en l’accepció cubana de la paraula “guapo” que significa valent, intrèpid). Aquí “petitburgès” s’ha d’entendre no com un insult, sinó com una descripció de l’extracció de classe de molts d’ells, així com una descripció del programa pel qual havien lluitat. El fet que implementessin el seu programa de forma decidida els va empentar molt més lluny del que havien previst. Cal reconèixer a Fidel Castro el mèrit d’haver portat el procés fins al final.

L’existència de l’URSS en aquest moment, també va jugar un paper en el curs que van prendre els esdeveniments després de la victòria revolucionària. Això no vol dir que la Unió Soviètica els va animar a avançar contra el capitalisme. Per contra, hi ha constància que la Unió Soviètica els va desanimar i els va aconsellar procedir amb cautela i lentament. Tot i així, el fet que la Unió Soviètica pogués emplenar el buit deixar per la creixent bel·ligerància dels EUA (venent petroli i comprant sucre a Cuba i trencant el bloqueig) va ser un factor important.

Durant uns 10 anys, però, la relació entre la revolució cubana i l’URSS va ser incòmode, plena de desavinences i enfrontaments. El Partit Comunista de Cuba (PSP) només s’havia unit al moviment revolucionari en les seves últimes etapes i la direcció cubana estava orgullosa de la seva pròpia independència i tenia la seva pròpia base de suport. El primer període de la revolució va ser un de discussions i debats acalorats i apassionats en tots els àmbits (política exterior i econòmica, les arts i la cultura, el marxisme) en el que els estalinistes intentaven – no sempre amb èxit – imposar la seva línia.

Fidel i els seus companys estaven profundament recelosos de l’URSS, sobretot després de la forma en què Jruschov havia arribat a un acord amb els EUA per resoldre la crisi dels míssils l’octubre del 1962, sense ni tan sols consultar-los. Per altra part, sobretot degut a la insistència de Che Guevara, van intentar estendre la revolució a altres països d’Amèrica Llatina i més enllà, cosa que xocava amb la política reaccionària de “coexistència pacífica” perseguida per la Unió Soviètica, així com la perspectiva profundament conservadora de la majoria dels partits comunistes llatinoamericans.

Aquests intents d’exportar la revolució van fracassar, en part degut a la forma simplista en què es va tractar de generalitzar l’experiència de la Revolució Cubana. Es va demostrar en la pràctica la incorrecció de la idea que un petit grup d’homes armats marxant a les muntanyes podien provocar l’enderrocament dels règims reaccionaris en un espai curt de temps (el que era en si mateix una simplificació de les condicions que van permetre la victòria cubana). Potser l’exemple més extrem és el de Bolívia, un país que havia vist una reforma agrària parcial i que també tenia un proletariat miner combatiu i políticament avançat, i on l’intent de Che Guevara va dur a la seva mort el 1967, a mans de l’imperialisme dels Estats Units (que també havia après algunes lliçons de Cuba).

Progressivament, la revolució cubana va quedar cada cop més aïllada, i, per tant, més dependent de la Unió Soviètica. El fracàs de la “collita dels 10 milions de tunelades” del 1970 i la dislocació econòmica que va provocar, no va fer més que augmentar aquesta dependència. Els vincles estrets amb l’URSS van permetre a la Revolució Cubana sobreviure durant tres dècades, però també van portar amb si forts elements d’estalinisme. Durant el Quinquenni Gris del 1971 al 1975, es van utilitzar mesures repressives per imposar el pensament estalinista en els camps de les arts, les ciències socials i molts altres. També va ser en aquest moment que l’homofòbia i la discriminació i l’assetjament a homes homosexuals (que ja existien i que havien estat heretades del règim anterior) es van institucionalitzar.

La forma en què la revolució havia triomfat, sota la direcció d’un exèrcit guerriller, també va jugar un paper en determinar el caràcter burocràtic de l’Estat en la revolució. Com el mateix Fidel va explicar: “una guerra no es dirigeix amb mètodes col·lectius i democràtics, es basa en la responsabilitat del comandament”. Després de la victòria revolucionària la direcció tenia gran autoritat i un ampli suport popular. Centenars de milers de persones van prendre les armes a la velocitat del llamp el 1961 per enderrocar la invasió contrarevolucionària de Playa Girón. Un milió de persones es van reunir a la Plaza de la Revolució el 1962 per ratificar la Segona Declaració de La Habana.

Així i tot, no existien mecanismes de democràcia revolucionària per a què es pogués debatre i discutir les idees i, sobretot, a través dels quals les masses d’obrers i camperols poguessin exercir el seu propi poder i controlar als seus dirigents.

El Partit Comunista de Cuba, per exemple, que es va formar sobre la base de la fusió (en diverses etapes) de l’estalinista PSP, el M-26-7 i el Directori Revolucionari, va ser fundat el 1965, però no va celebrar el seu primer congrés fins al 1975. No va ser fins a 1976 que es va aprovar una constitució formal.

Una economia planificada necessita la democràcia obrera com el cos humà necessita oxigen, ja que aquesta és l’única forma de mantenir un control sobre la producció.

Aquest procés de burocratització també va tenir un impacte en la política exterior de la direcció de la revolució cubana. La revolució cubana no té igual en termes de solidaritat internacional, enviament d’ajuda mèdica i ajudes a tot el món. També va jugar un paper crucial en la derrota del règim sud-africà a Angola, una lluita en què centenars de milers de cubans van participar durant molts anys.

Així i tot, en revolucions com la de Nicaragua el 1979-1990 i a Veneçuela, més recentment, al temps que Cuba ofereix un suport pràctic i material de valor incalculable i la solidaritat, el consell polític oferit per la direcció cubana ha estat el de no seguir el mateix camí que la revolució cubana en abolir el capitalisme. Això va tenir conseqüències desastroses a ambdós països. A Nicaragua, l’URSS va aplicar una pressió enorme sobre la direcció sandinista perquè mantingués una “economia mixta” – és a dir, capitalista – i després perquè participés en les negociacions de pau de Contadora, que van acabar per estrangular la revolució. La direcció sandinista era molt propera i tenia un gran respecte per la revolució cubana. Així i tot, el consell polític de Fidel va ser el mateix que el de la Unió Soviètica; no expropieu als capitalistes, el que esteu fent és el màxim que es pot fer avui a Nicaragua. Aquest consell va resultar funest.

A Veneçuela també, mentre que la revolució cubana ha proporcionat un valuós suport (particularment amb els metges cubans) i solidaritat, el consell polític que se li va donar, de nou, ha estat el de no anar pel camí que la revolució cubana havia seguit 40 anys abans. El resultat de fer una revolució a mitges ho podem veure clarament avui dia: una dislocació massiva de les forces productives, la rebel·lió del capitalisme contra qualsevol intent de regular-lo. Aquest tipus de consell polític no només va tenir un impacte negatiu en les revolucions de Nicaragua i Veneçuela, sinó que també va ha agreujat el problema de l’aïllament de la mateixa revolució cubana.

La resistència heroica de la revolució cubana després del col·lapse de l’URSS va ser realment impressionant. Mentre els dirigents del Partit “Comunista” a la Unió Soviètica ràpidament i sense esforç van girar cap a la restauració del capitalisme i el saqueig de la propietat estatal, Fidel i la direcció cubana van defensar les victòries de la revolució. El “període especial”, va ser també un testimoni de la vitalitat de la revolució cubana. Hi havia tota una generació viva que encara recordava com era la vida abans de la revolució i altres podien comprar el seu nivell de vida amb els dels països capitalistes veïns.

La direcció va resistir, i el poble cubà, de manera col·lectiva, va trobar formes i mitjans per superar les dificultats econòmiques. Completament aïllada davant del bloqueig dels Estats Units, Cuba va haver de fer importants concessions al capitalisme, mantenint al mateix temps la major part de l’economia en mans de l’Estat. El turisme es va convertir en una de les principals fonts d’ingressos, amb tots els mals que l’acompanyen.

El desenvolupament de la revolució veneçolana, sobretot després del fallit cop el 2002, va proporcionar a la revolució cubana un nou respir deu anys més tard. No era tan sols un intercanvi de metges cubans a canvi de petroli veneçolà, sinó que també va revifar l’entusiasme de les masses cubanes en veure de nou la revolució en desenvolupament a Amèrica Llatina. Les dificultats econòmiques i l’esgotament de la revolució a Veneçuela – precisament per no anar fins al final i expropiar la propietat dels oligarques i imperialistes com havia fet Cuba – significa que aquest alleujament està arribant a la seva fi.

L’estancament en què es troba la revolució cubana ha empès a un sector important de la direcció cap a les reformes del mercat i majors concessions al capitalisme, la qual cosa es denomina la via xinesa o vietnamita. S’han fet ja molts passos en aquesta direcció. Tenen l’esperança que aquestes mesures almenys puguin provocar una mica de creixement econòmic. És una il·lusió. En l’actualitat el sistema capitalista mundial està en crisi i és dubtós que hi hagués gaire inversió a Cuba. Cuba no posseeix les enormes reserves de mà d’obra barata, que són un dels factors clau de l’«èxit» econòmic xinès. Fins i tot si tot això no fos cert, la restauració del capitalisme a la Xina ha anat acompanyat d’una polarització massiva de la riquesa, la brutal explotació de la classe obrera i la destrucció de les conquestes de la revolució xinesa.

És en aquest context que Obama va intentar un canvi de la tàctica dels Estats Units. L’estratègia continua sent la mateixa: la restauració del capitalisme a Cuba i la destrucció dels assoliments de la revolució, però en lloc de continuar amb la tàctica de confrontació directa, el finançament dels grups contrarevolucionaris i terroristes, etc., que va fracassar, ara han decidit que podria ser més intel·ligent destruir la revolució des de dins mitjançant la dominació del mercat mundial sobre una petita illa amb molt pocs recursos i un nivell molt baix de productivitat del treball.

Clarament, els imperialistes consideraven a Fidel, fins i tot després del seu retir formal de la vida política oficial, com un obstacle per a aquest procés. Fidel va denunciar públicament el burocratisme i la creixent desigualtat i va advertir del perill que la revolució pogués ser destruïda des de dins. En un famós discurs en la Universitat de l’Havana el novembre de 2005, va parlar de “els nostres defectes, els nostres errors, les nostres desigualtats, la nostra injustícia”, i va advertir que la revolució no era irreversible i podia acabar com la Unió Soviètica. «Aquest país pot autodestruir-se per si mateix; aquesta Revolució pot destruir-se, els que no poden destruir-la avui són ells; nosaltres sí, nosaltres podem destruir-la, i seria culpa nostra», va dir Fidel, i va afegir, “o derrotem totes aquestes desviacions i fem més forta la Revolució destruint les il·lusions que puguin quedar a l’imperi, o podríem dir: o vencem radicalment aquests problemes o morirem”.

El burocratisme, no obstant això, no és només una desviació, o el problema d’uns pocs individus. És un problema que es deriva de la falta de democràcia obrera en la gestió de l’economia i l’estat i que es veu reforçat per l’aïllament de la revolució. Dit això, és clar que els estrategs del capitalisme consideraven que mentre Fidel estigués viu, s’avançaria poc en el camí de Cuba cap al capitalisme.

Amb la seva mort, esperen que el procés ara s’accelerarà. Existeixen ja grans contradiccions i s’ha iniciat un creixent procés de diferenciació social al país. Els principals factors d’aquest procés són: l’estancament de l’economia burocràticament planificada i la inserció extremadament desigual de Cuba en l’economia mundial, la qual cosa al seu torn és el resultat de l’aïllament de la revolució. Una vegada més s’ha demostrat la impossibilitat del “socialisme en un sol país.”

D’això es dedueix que l’únic camí a seguir per la revolució cubana passa per la lluita pel control obrer democràtic a Cuba i la lluita per la revolució socialista a tot el món. Aquesta és l’única manera de defensar les conquestes de la revolució cubana.

Avui dia, els imperialistes a tot arreu s’omplen la boca parlant de la falta de “drets humans” a Cuba. Són els mateixos que fan els ulls grossos davant el règim saudita i van onejar la bandera a mitja asta quan va morir el seu podrit dictador reaccionari semifeudal. Són els mateixos que no van tenir problemes en la instal·lació per la força i fer costat als règims més sagnants a Xile, l’Argentina, Paraguai, l’Uruguai, Bolívia, Veneçuela, Guatemala, República Dominicana, Mèxic, Nicaragua, Guatemala, El Salvador, Hondures … La llista és infinita.

I no estem parlant del passat llunyà i distant. No fa tant, s’han intentat cops d’estat patrocinats per l’imperialisme estatunidenc a Veneçuela, Hondures, l’Equador i Bolívia. No, quan Obama i Clinton parlen de “drets humans” el que volen dir és el dret dels capitalistes a explotar la mà d’obra, el dret dels propietaris a desallotjar als inquilins, el dret dels turistes rics a comprar dones i nens.

Avui més que mai diem: defensar la revolució cubana, no a la restauració capitalista, lluitar contra el capitalisme a tot el món!