Cadis forja el metall de la lluita de classes

Des de fa dies, els treballadors del metall a Cadis estan protagonitzant una lluita exemplar pel seu conveni. Publiquem aquí una crònica sobre la mateixa i les perspectives que veiem pel seu èxit, desitjant una victòria pels treballadors gaditans que animi a noves capes de la nostra classe a llançar-se a lluites més àmplies.

Quan escric aquesta nota, si no s’arriba a un acord, la vaga indefinida en el metall gadità serà un fet, una setmana després que les direccions de les principals centrals sindicals espanyoles aturessin la vaga dels treballadors metal·lúrgics a Cantàbria.

No és una situació nova, són quaranta anys aguantant precarietat laboral, col·laboració de classe entre les direccions dels sindicats majoritaris i la patronal i llistes negres de gent que ja no pot entrar a certes drassanes per represàlies, per estar donant la cara al capdavant de mobilitzacions en el dia a dia del sindicalisme alternatiu i combatiu.

Es tracta de la darrera expressió de la ràbia que s’acumula en la classe treballadora industrial espanyola.

Els dies 18, 19 i 20 de juny, 26.000 treballadors metal·lúrgics de la província de Cadis van sortir als carrers en una onada de vagues més àmplia, lluitant per recuperar els salaris enfonsats després d’anys  d’augments salarials per sota la inflació, l’encariment de l’habitatge i l’augment de l’IPC.

L’objectiu de la vaga és forçar un nou conveni col·lectiu amb la Federació d’Empreses del Metall de la Província de Cadis (Femca), que substitueixi el que es va imposar el 2021. Les demandes sindicals són bàsiques: la regulació dels contractes “fixos discontinus”, la millora de les baixes per malaltia, i la indexació dels salaris a la inflació amb data retroactiva de l’1 de gener de 2024 a 2026, sense increments salarials per sobre de la inflació.

Per damunt de tot, busquen el restabliment del plus de treball tòxic per a tots els treballadors; aquest és el punt on s’ha enquistat la negociació. El plus de toxicitat i penositat es va eliminar de l’acord el 2013 amb l’aprovació dels sindicats, durant les negociacions enmig d’una profunda crisi al sector. Es va plantejar una altra vegada el 2021, però les direccions sindicals majoritàries el van tornar a retirar. Es reclama que es reconegui formalment allò que, en la pràctica, ja passa: que molts llocs de treballs en el sector del metall a Cadis es duen a terme en condicions de perillositat extrema. Es tracta d’un sistema salarial de dos nivells, en què les contractacions anteriors a 2014 reben el plus, mentre que els treballadors nous, tot i ocupar els mateixos llocs, no ho reben.

Milers de petites i mitjanes subcontractacions vinculades a grans corporacions com Navantia, Airbus, Acerinox o Dragados es veuen afectades: entre 17.000 treballadors permanents i fins a 9.000 fixos en 3.500 empreses. També afecta a treballadors de micro i petites empreses de fusteria metàl·lica, aire acondicionat, lampisteria i tallers mecànics. Tots sota el mateix jou d’uns salaris miserables, contractes precaris i acords vulnerats sistemàticament amb total impunitat.

Recordem la traïció sindical i del govern del Partit Socialista (PSOE)-Podemos, amb Yolanda Díaz com a ministra de Treball, l’any 2021. Atemorits després de nou dies de mobilització durant els quals els treballadors van paralitzar la producció amb una participació quasi total, van tallar carreteres i

els barris obrers van esclatar en solidaritat amb cassolades nocturnes, pancartes als balcons i manifestacions espontànies, el govern va respondre amb força bruta. Centenars d’antidisturbis i blindats van ocupar els barris obrers per esclafar la vaga. Com era d’esperar, les direccions de CCOO i UGT van intervenir per sufocar el moviment, signant un acord a porta tancada amb la patronal… Una traïció total.

Lluny d’abordar cap dels problemes estructurals abans esmentats –la precarietat, l’extrema flexibilitat laboral, la subcontractació sense control, les jornades llargues, la perillositat de la feina–, els salaris es van retallar un 7% o un 8%. Però la patronal ignora fins i tot aquests mínims, tenint els sindicats majoritaris com a garants del poder empresarial.

Les conseqüències es deixen notar: emigració de treballadors (entre 2.000 i 5.000), torns de 12 hores sense descans durant un mes, contractes d’uns pocs dies, descontrol pel que fa a les hores extra… Per l’experiència passada, la desconfiança envers les direccions d’UGT i CCOO està molt estesa.

Per aquesta raó, un nucli combatiu d’obrers del metall a Cadis, agrupats gairebé en la seva totalitat a la indústria auxiliar –els més ignorats per les direccions d’UGT i CCOO–, van fundar el 2020 la Coordinadora de Treballadors del Metall (CTM), per tal de donar força a una veu que podria ser una part d’una mobilització nacional enorme de lluita de classes: 9.500 treballadors d’Iberdrola estan en vaga, els metges i les tripulacions de vol d’EasyJet s’estan mobilitzant per obtenir millors salaris i condicions de treball; els metges asturians, els treballadors d’Alcampo i Caixabank, mobilitzats contra les retallades de treball. Així, estan combatent la burocràcia sindical que aïlla les lluites, desgastant i debilitant les resistències del proletariat i garantint les negociacions a la patronal. Uns buròcrates que, en definitiva, funcionen com a policies laborals, autèntics repressors de la lluita de classes.

És un imperatiu unificar la lluita del metall en tot l’Estat espanyol: ahir van lluitar els de Cantàbria i avui els de Cadis, però avui també estan en lluita les drassanes de Navantia a Cartagena. Dividits ens derroten un a un, però junts som més forts que qualsevol patronal.

Tanmateix, aquesta convocatòria s’ha fet per les plantilles de la “indústria auxiliar”, que, certament, és la que ocupa milers de treballadors del metall, i on es cometen més incompliments del conveni i en salut laboral. Els sindicats majoritaris dels comitès d’empresa de les tres factories de Navantia a Cadis “no han considerat convenient” la proposta de SAT/CTM per convocar també una vaga de la plantilla “fixa” de les drassanes i així lluitar conjuntament per tots dos convenis, reduint d’una vegada les grans diferències de condicions entre obrers del mateix sector que fan la mateixa feina.

La lluita no és solament per la signatura d’un conveni just sinó, principalment, per les garanties i vigilància del compliment del conveni, perquè la patronal i les diferents empreses no conculquin els drets laborals, fins i tot els més bàsics: les jornades reduïdes per alertes de temperatures, la prohibició d’hores extra, la posada a punt dels EPI… tots aquests drets que, sense anar més lluny, tots els dies provoquen accidents i, massa sovint, fins i tot morts en els llocs de treball. Perquè tota persona que entri a treballar en una factoria de drassanes s’empari sota el mateix conveni del metall, perquè no se cedeixi cap dret de la classe obrera, nativa ni estrangera, per al continu enriquiment dels empresaris.

Aquests dies veurem com es desenvolupa la lluita dels treballadors del metall. És crucial forjar vincles amb la resta de la classe obrera espanyola i mundial. D’aquí la importància de la formació política, perquè la lluita pels drets salarials i per les condicions laborals no està aïllada; cal lluitar de manera àmplia contra el nostre enemic capitalista.

Camarades, lluitem per l’expropiació i la nacionalització de totes les empreses i pel control obrer, per una organització de la producció basada en les necessitats humanes i no en la propietat privada. Camarades, lluitem pel socialisme!