Canadà, Europa i la fantasia de l’aliança de potències mitjanes

Article originalment publicat en anglès el 6 d’octubre a marxist.ca

No existeix una «tercera via» per a les denominades potències mitjanes en un món estripat pel conflicte imperialista.

En un món marcat per una creixent competència entre grans potències, el primer ministre canadenc, Mark Carney, ha causat renou a l’advocar per una aliança entre «potències mitjanes». Recentment, aquesta idea ha cobrat una forma més concreta, que el Canadà es converteixi en «membre associat» de la Unió Europea.

Segons Carney, aquesta aliança permetria «construir un nou ordre que representi els nostres valors, com el respecte als drets humans, el desenvolupament sostenible, la solidaritat, la sobirania i la integritat territorial dels Estats».

Aquestes propostes compten amb un ampli suport dins del Canadà i han estat elogiades a tot el món per polítics liberals i els seus mitjans de comunicació. No obstant això, no deixen de ser una fantasia utòpica. No existeix una «tercera via» per a les anomenades potències mitjanes en un món estripat pel conflicte imperialista.

Les «potències mitjanes» i la lluita pel repartiment del món

En la seva obra L’imperialisme, fase superior del capitalisme*, Lenin va explicar que l’imperialisme no és una opció política ni una «mala decisió» presa per líders miops; és una etapa inevitable en el desenvolupament del sistema capitalista.

En lloc d’un «lliure mercat», ens trobem amb gegantescos monopolis industrials dominats per enormes bancs. Aquests grans càrtels competeixen entre si per mercats, fonts de mà d’obra barata, recursos, etcètera. La política de les nacions imperialistes deriva inevitablement d’aquesta realitat, ja que es reparteixen el món en funció dels interessos de les seves respectives camarilles de capitalistes nacionals.

Quan l’equilibri de poder s’altera, les potències imperialistes es veuen arrossegades en una feroç lluita pel repartiment del món, atès que les esferes d’influència existents ja no es corresponen amb la seva respectiva força econòmica. Com va assenyalar Lenin: «li ho reparteixen “en proporció al capital”, “en proporció a la força”, perquè sota el règim de producció mercantil capitalista no pot haver-hi un altre mètode de repartiment».

Això és precisament el que presenciem avui. Com va explicar Carney en un article per a The Economist, «el poder ja no resideix exclusivament en un únic centre occidental». Amb l’ascens de la Xina com a potència econòmica i la creixent força militar de Rússia, l’hegemonia unipolar dels Estats Units ha arribat a la seva fi. L’antiga divisió del món s’ha tornat impossible de mantenir, i en tots els continents s’està duent a terme una nova divisió.

Aquesta situació és especialment perjudicial per als antics socis dels Estats Units, que tenen els seus propis interessos a tot el món. Per exemple, les empreses mineres canadenques operen a Sud-amèrica, Àfrica, Orient Mitjà i Àsia. El Canadà només va poder aconseguir aquesta posició gràcies al paraigua de seguretat econòmic i militar garantit per l’imperialisme estatunidenc.

A mesura que el vell ordre s’enfonsa —i els Estats Units es tornen cada vegada menys fiables—, la classe dirigent canadenca s’esforça desesperadament per a trobar la manera de mantenir la seva posició en la cadena alimentosa imperialista. En paraules de Carney, ell vol que el Canadà estigui «en la taula» per a no acabar «en el menú».

La il·lusió xoca amb la realitat: el «realisme basat en valors»

Carney va proposar per primera vegada una aliança de potències mitjanes en el seu ja cèlebre discurs pronunciat en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, al gener d’enguany. Després de lamentar el col·lapse de l’«ordre basat en regles», va criticar el sistema internacional posterior a la Segona Guerra Mundial qualificant-ho de «parcialment fals», assenyalant que «les normes comercials s’aplicaven de manera asimètrica» i que «el dret internacional s’aplicava amb un rigor variable, depenent de la identitat de l’acusat o de la víctima».

En presentar el col·lapse geopolític com una oportunitat, va advocar per una coalició de potències mitjanes que «actués de manera coherent» i apliqués «els mateixos estàndards tant a aliats com rivals». No obstant això, les mateixes accions de Carney han deixat al descobert el caràcter buit de tals afirmacions.

Quan els Estats Units va segrestar el president veneçolà Nicolás Maduro —en una de les violacions més flagrants de la sobirania nacional—, Carney va emetre una declaració en la qual afirmava que el govern canadenc «celebra l’oportunitat per a la llibertat, la democràcia, la pau i la prosperitat». Posteriorment, Carney va donar suport a les accions dels Estats Units i Israel en la seva guerra contra l’Iran, i ha guardat silenci mentre Trump intentava asfixiar a Cuba. Els líders europeus han actuat d’una manera similar i covarda.

Igualment hipòcrita ha estat la rapidesa amb la qual Carney ha signat acords comercials amb l’Aràbia Saudita, Qatar i Emirats Àrabs, països tots ells tristament cèlebres pel seu pèssim historial en matèria de drets humans. En respondre a les crítiques durant la seva estada a Gidda, Carney va declarar: «donar lliçons en altres països des de lluny és una estratègia ineficaç». Segons Carney, això és el que es coneix com a «realisme basat en valors», la qual, pel que sembla, no significa una altra cosa que abandonar els principis en favor de la conveniència econòmica.

Aquesta hipocresia deriva del fet que les empreses canadenques depenen, en gran manera, del mercat estatunidenc. Aproximadament el 75 % de les exportacions canadenques venen dels Estats Units. Aquesta dependència no pot ser suplerta per Europa; entre altres raons, perquè, de les 27 nacions europees, deu encara no han ratificat l’Acord Econòmic i Comercial Global (ZETA, per les sigles en anglès) entre el Canadà i la Unió Europea, a pesar que va ser signat en 2016.

Com era d’esperar, Trump va afirmar que podria considerar un acostament del Canadà cap a Europa com un «acte hostil» i aplicar «aranzels molt severs, o deixar de comerciar amb Europa».

Carney sosté que les potències intermèdies haurien de «viure conforme a la veritat» i actuar de manera conjunta. No obstant això, com a representant de la classe capitalista canadenc, el seu deure és defensar els interessos d’aquesta. Això implica fer tot el que sigui a la seva mà per a no enfadar al seu principal soci comercial en el sud, sense importar la veritat.

Ancorar-se a un vaixell que s’enfonsa

La proposta de Carney d’alinear el Canadà més estretament amb la Unió Europea resulta especialment irònica, atès que la UE constitueix l’exemple perfecte (i fracassat) del que suposa un bloc de potències intermèdies.

En una etapa d’auge —sota l’empara de l’imperialisme estatunidenc—, la UE va aconseguir el seu punt àlgid, arribant a representar el 29 % del PIB mundial. Els seus 27 estats membres van aconseguir un notable grau d’integració, fins al punt d’adoptar una moneda única.

No obstant això, les condicions singulars que van fer possible aquest èxit han desaparegut. En un context de crisi, i amb l’abandó del seu protector, la Unió Europea es veu superada per contradiccions internes. Davant una pressió creixent des de tots els fronts, el PIB conjunt de la UE ha caigut fins a representar a penes el 16,7% del total mundial. Les potències europees, en declivi, es troben atrapades entre l’auge del poder econòmic de la Xina i l’ocàs de l’imperi estatunidenc; tots dos immersos en una pugna pel control de l’economia global.

Els Estats Units, que antany va actuar com a protector i benefactor d’Europa, la considera avui un llast o, pitjor encara, un rival. En retirar-se del continent, ha obligat els europeus a intentar, de manera sobtada, rearmar-se per a defensar els seus propis interessos imperialistes. En el pla econòmic, ha forçat a Europa a abandonar el gas rus —barat— en favor del gas natural liquat (GNL) estatunidenc —molt més costós—, a més d’imposar a la UE un acord comercial desigual que ha agreujat considerablement els problemes econòmics del continent.

D’altra banda, el teixit industrial europeu, estancat i fragmentat, ha quedat eclips

at per la producció xinesa. El dèficit comercial de la UE amb la Xina ha assolit els 1000 milions de dòlars diaris. Segons Alexander Julius, president de Eurometal —l’organització que representa als compradors de productes siderúrgics—, «els xinesos estan destruint la columna vertebral industrial d’Europa» a causa de l’augment de les importacions de vehicles elèctrics i acer procedents de la Xina. Aquest declivi no és un secret, ni tan sols per als dirigents europeus.

L’informe fonamental sobre la competitivitat europea, elaborat per l’expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi, adverteix explícitament que Europa s’enfronta a una «crisi existencial».

En assenyalar un dèficit d’inversió anual de 800 000 milions d’euros, uns preus de l’energia asfixiants i un marc regulador fragmentat, l’informe Draghi confirma que el model europeu està sota una enorme tensió a causa de la creixent competència global. Igual que Carney, Draghi va instar els europeus a combinar les seves capacitats econòmiques i militars per a alliberar el seu potencial com a segona major economia del planeta. No obstant això, davant aquesta situació desesperada, estan fracassant en tots els fronts. El problema radica en el fet que la UE no és una nació, sinó un bloc comercial compost per 27 països; cadascun d’ells compta amb les seves pròpies classes dirigents i els seus propis interessos particulars.

Ara que han desaparegut les circumstàncies singulars que van fer possible la seva unitat, els seus interessos nacionals particulars tornen a entrar en conflicte i ​la unió s’està enfonsant.

No existeix unitat a l’hora d’afrontar aquestes amenaces externes. Per exemple, la decisió d’imposar aranzels als vehicles elèctrics xinesos va rebre deu vots a favor, cinc en contra i 12 abstencions. Mentre que països com França, que compten amb una indústria automotriu, se senten amenaçats pels vehicles elèctrics xinesos, altres nacions econòmicament més febles, com Espanya, s’han deixat seduir per les inversions ofertes per empreses xineses del sector, que ara estan obrint fàbriques al país per a obtenir accés al mercat europeu.

El fet que la UE sigui una amalgama de 27 potències menors —amb 27 governs, 27 exèrcits, 27 mercats, etc.— soscava la seva cooperació. En el pla econòmic, això ha actuat com una barrera per a l’acumulació de capital. Els polítics europeus són conscients del problema: la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va afirmar que la UE pot «competir millor a escala global amb balanços financers més sòlids». No obstant això, tal com va assenyalar Teresa Ribera, responsable de competència d’Europa, «no podem esperar que sorgeixin campions globals a partir de 27 mercats fragmentats». De la mateixa manera, aquest estiu, el Futur Sistema Aeri de Combat (FCAS) —un programa europeu conjunt per al desenvolupament d’avions de combat— va fracassar pel fet que els capitalistes francesos i alemanys involucrats no van aconseguir posar-se d’acord sobre el repartiment d’ingressos, el control o la gestió de la propietat intel·lectual sensible.

Draghi ha parlat de la necessitat de fusionar empreses i bancs per a poder competir a escala mundial. Tanmateix, això beneficiaria als capitalistes d’alguns països a costa dels d’uns altres.

De fet, alguns governs europeus han intervingut per a protegir les seves pròpies corporacions i entitats bancàries enfront de possibles adquisicions per part de capitalistes d’altres països europeus.

L’exemple més recent és el bloqueig, per part del govern alemany, de l’adquisició del banc Commerzbank per part de l’entitat italiana UniCredit. Com a resultat, el banc estatunidenc més gran posseeix avui una capitalització borsària superior a la dels principals bancs europeus junts, a pesar que el PIB total de la UE (23 bilions de dòlars) s’acosta al dels Estats Units (32,5 bilions de dòlars). Si la Unió Europea —amb els seus mercats integrats, la seva moneda comuna i dècades d’alineament legislatiu— és incapaç de superar les disputes internes per a fer front a les grans potències, qualsevol intent d’ampliar el la unió per a incloure al Canadà, o de crear una altra variant d’aliança entre potències intermèdies, està igualment condemnat al fracàs.

El conflicte entre grans potències i la lluita pel socialisme

Ens enfrontem a una renovada lluita pel repartiment del món. A mesura que les grans potències xoquen entre si, les potències menors es veuen sacsades d’un costat a un altre: algunes intenten apaivagar a la potència hegemònica en decadència i altres intenten cortejar a la potència emergent en ple ascens.

La proposta de Carney de crear un bloc de «potències mitjanes» no és més que una solució enganyosa, promoguda pel líder d’una nació petita, feble i en declivi, que intenta desesperadament preservar la seva antiga posició privilegiada.

Tot el discurs sobre la «sobirania», la «solidaritat» i el «desenvolupament sostenible» no és més que xerrameca ideològica, llançada per a engalipar a la seva base electoral, que anhela el retorn de temps millors.

No existeix una «tercera via» per a les potències menors davant la pugna entre les grans potències. Com demostra el cas d’Europa, en un context de declivi econòmic, les classes dominants es mostren encara més incapaces de superar els límits de l’Estat nació. El seu enorme i relativa feblesa econòmica no els deixa una altra opció que sotmetre’s a les veritables potències de les quals depenen. Carney té raó: sota l’imperialisme, «els forts fan el que poden, i els febles sofreixen el que deuen».

En el passat, potències mitjanes com el Canadà o els països europeus gaudien d’una aparença d’independència. No obstant això, en temps de crisi, aquesta façana s’ha esfondrat; aquestes febles «potències mitjanes» han quedat reduïdes a un estatus subordinat i de tercera categoria, despullades dels seus antics privilegis, sotmeses com a vassalls i sense cap capacitat de resistència.

Per al Canadà, això implica, inevitablement, versi forçada a acceptar algun tipus d’acord de concessions amb els Estats Units. Per a la Unió Europea, significa la fragmentació, estripada entre Rússia, la Xina i els Estats Units.

Una època marcada per una renovada lluita imperialista entre grans potències comporta, inevitablement, més guerres amb les quals declarar als nous guanyadors i perdedors. No hi ha una altra manera de resoldre aquests conflictes. Els autoproclamats líders d’aquesta futura aliança de «potències mitjanes» ja han deixat clar que el seu objectiu no és abolir l’imperialisme, sinó trobar la manera de continuar beneficiant-se de les restes.

No podem dipositar cap confiança en polítics liberals com Carney. L’única força capaç de posar fi realment a l’imperialisme i crear una era de «cooperació genuïna» és la classe treballadora mundial.

Els treballadors de tots els països —des del Canadà fins als Estats Units, des d’Europa fins a la Xina— tenen en comú un mateix interès, el d’enderrocar a les seves classes dominants i acabar amb les patètiques lluites que duen a terme per a obtenir beneficis. En un món socialista, podríem unificar el potencial productiu de tota l’economia, posant fi així a les guerres, la pobresa, la desigualtat i tots els mals que el capitalisme ens ha infligit.