El marxisme, la independència i una posició de classe: resposta a la Forja

És evident que el moviment independentista es troba en una fase de reflux, amb una direcció al capdavant que busca desviar els anhels i la frustració per les vies segures de l’autonomisme. Les diferències en aquest sentit entre ERC i Junts són més aviat secundàries, ja que ambdues direccions van cremar-se els dits durant l’auge del moviment i volen evitar una altra confrontació amb l’Estat Espanyol, sigui com sigui. Certament, ERC aposta per la traïció de manera més oberta, mentre que Junts no planteja cap alternativa i s’amaga rere una demagògia buida, esperant que ERC es desgasti per a prendre el relleu.

En aquest context, i amb l’impacte de l’auge d’un moviment revolucionari extraordinari al País Basc, el Mugimendu Sozialista, s’ha obert un debat públic a l’Esquerra Independentista on s’estan plantejant qüestions de fons que creiem són necessàries i benvingudes.

Així, el passat 7 d’Abril, els companys de La Forja van publicar un article de rèplica a la Carta oberta al jovent comunista, titulat Els joves, per un moviment nacional-popular. L’article comença de manera contundent, amb una crítica als postulats clàssics del marxisme: la independència de classe, la lluita de classes i l’internacionalisme.

No és la primera vegada, ni en serà l’última, que la ferma defensa dels principis del marxisme són titllats de “discurs gastat i poc original”, “la panacea”, “miratges leninistes”, “esquerranisme” etc. Tanmateix, la irònica menció a la dialèctica en la seva crítica delata la manca de comprensió de les idees més bàsiques del marxisme.

Com ben segur saben els companys de La Forja, el marxisme és una ciència que es basa en tres pilars fonamentals: la filosofia de la dialèctica materialista, l’economia marxista i el materialisme històric. Sobre aquests fonaments, els marxistes defensem, com a punt de partida en totes les qüestions, uns principis infrangibles.

Engels, en la seva obra clàssica Del socialisme utòpic al socialisme científic, després d’analitzar el sorgiment històric del capitalisme i els canvis que va provocar en la producció, diu: “La contradicció entre la producció social i l’apropiació capitalista es manifesta com a antagonisme entre el proletariat i la burgesia.” Seguint en l’anàlisi d’aquesta contradicció, afegeix: “En aquesta contradicció, que imprimeix al nou mode de producció el seu caràcter capitalista, es tanca, en embrió, tot el conflicte dels temps actuals.”

Al principi del tercer capítol, Engels descriu així el materialisme:

“La concepció materialista de la història parteix de la tesi que la producció, i darrere seu l’intercanvi dels seus productes, és la base de tot ordre social; que en totes les societats que desfilen per la història, la distribució dels productes, i juntament amb ella la divisió social dels homes en classes o estaments, és determinada pel que la societat produeix i com ho produeix i per la manera d’intercanviar els seus productes.”

D’aquesta cita podem concloure que, tot i el desenvolupament capitalista des que es van escriure aquestes línies, el sistema continua essent essencialment el mateix, on el motor econòmic continua essent la producció de mercaderies per a generar beneficis, on la classe dominant continua essent la burgesia enfrontada de manera antagònica a la classe obrera, on els mitjans de producció són privats mentre que la producció és social. Aquestes conclusions no tenen un caràcter merament orientador, o “útil”, sinó que són la base de tota la política dels marxistes. En última instància, aquesta es redueix en l’objectiu que ho engloba tot: la revolució socialista.

Ara bé, i aquesta vegada sí, la dialèctica ens ensenya que les lleis generals del moviment, incloses les lleis del capitalisme, s’expressen de manera concreta, particular, contradictòria. Així, Trotski diu en el seu article L’ABC de la dialèctica materialista que “No parlem de capitalisme en general, sinó d’un determinat capitalisme en un determinat nivell de desenvolupament.”

Per tant, dialècticament parlant, la nostra política s’expressa a través de la relació en constant moviment entre les lleis generals i la seva expressió concreta, entre els principis i el programa i tàctiques concretes. El marxisme no és una recepta acabada, un dogma aplicable en totes les circumstàncies i moments històrics, no; el marxisme és un mètode d’anàlisi i d’acció revolucionària. La dificultat, doncs, rau precisament a dominar l’eina del marxisme per aplicar-la correctament als nostres temps.

La lluita independentista a Catalunya

Després de criticar “el retorn a l’ortodòxia i la retòrica purista”, l’article dels companys de La Forja se centra en la qüestió nacional, on s’afirma de diferent manera i en diverses ocasions que “el subjecte polític i revolucionari que ha defensat l’Esquerra Independentista no és una simple aglomeració de classes, ans al contrari, és la majoria social de la nació catalana.” 

I continua dient:

“Reconec com a subjecte polític el poble català, l’extensió del qual certament no es limita a la classe treballadora. Aquest subjecte, “la nació en si mateixa”, articula un moviment propi per assolir els seus interessos objectius, “la nació per si mateixa”.”

Mitjançant aquesta posició, els companys revelen nítidament que per a ells, per sobre de la divisió de classes, i dels diferents interessos que deriven d’aquesta, hi ha la “nació”. I, tot i que intenten cobrir-se de possibles crítiques amb frases com “no defensem una classe treballadora dels Països Catalans abstracta i alienada de la seva condició de catalanitat”, és precisament l’abstracció sobre la base d’una posició idealista la que determina la seva posició. La “nació en si mateixa” de la que parlen els companys es composa de grups amb interessos de classe diferenciats i oposats els uns als altres. Les “400 persones que ens trobem a tot arreu” de les que parlava Félix Millet, són part d’aquesta “nació catalana en sí” de la que parla La Forja? El problema de “la centralitat de la qüestió nacional” és que al final el que es vol dir és que els interessos de la classe treballadora s’han de subordinar als de la classe burgesa nacional o de la petita burgesia nacional, perquè anem tots junts, i després, més endavant, en un futur indeterminat, llavors sí, la clase obrera ja pot lluitar pel socialisme. Més sobre aquest punt després.

Aquest idealisme s’expressa cruament quan s’afirma que “Els interessos nacionals no són una construcció burgesa”. Des d’una posició materialista, Lenin, a El dret de les nacions a l’autodeterminació, diu (citem extensament):  

“Arreu del món, el període de la victòria final del capitalisme sobre el feudalisme ha anat lligada als moviments nacionals. Per a la victòria completa de la producció de mercaderies, la burgesia ha de conquerir el mercat interior, i ha d’haver territoris políticament units on la població parli una mateixa llengua, eliminant tots els obstacles per al desenvolupament d’aquesta llengua i per la seva consolidació literària. Aquí hi ha la base econòmica dels moviments nacionals. La llengua és el mitjà més important de les relacions humanes. La unitat i el desenvolupament lliure de la llengua són les condicions més importants per a un comerç autènticament lliure i extens a una escala adequada al capitalisme modern, per a un agrupament lliure i ampli de la població en totes les seves diferents classes i, finalment, per a l’establiment d’una estreta connexió entre el mercat i tots i cadascun dels propietaris, grans o petits, i entre els venedors i els compradors.”

L’única conclusió possible d’aquesta anàlisi és precisament la contrària a la que afirmen els companys de La Forja: els interessos nacionals són històricament producte del desenvolupament i consolidació capitalista, que es concreten en la formació d’Estats nació. Marx ja ho va explicar al Manifest Comunista quan afirma que els treballadors no tenen pàtria.

Tanmateix, aquesta no és l’última paraula sobre el tema. Com a revolucionaris, la defensa del dret a l’autodeterminació forma part dels nostres principis perquè estem en contra de tota opressió, inclosa la nacional, i a favor de la unitat voluntària entre pobles.

Com ja hem analitzat en profunditat en altres articles, des del Corrent Marxista Internacional ens posicionem a favor de la lluita independentista pel seu caràcter general progressista. Els esdeveniments històrics han confirmat en positiu aquesta posició. Però, a diferència dels companys de La Forja, que busquen justificar la situació de reflux actual amb excuses com que “és l’ocupació total de la nació per part d’estats estrangers, dominats per un bloc hegemònic burgès, i la subseqüent negació de la nostra sobirania nacional i popular, el que impedeix l’avenç de les classes populars dels Països Catalans”, els marxistes ens basem en una posició de classe per comprendre l’estancament i com avançar.

Com han demostrat els fets, la tasca d’assolir l’emancipació nacional catalana és una tasca revolucionària, contra el règim del 78 i el capitalisme espanyol que el sosté. Així doncs, per aconseguir la independència catalana és necessari emprar mètodes revolucionaris i basar-se sobre l’única classe que, per la posició central que ocupa en el procés de producció capitalista, és capaç de lluitar i vèncer el capitalisme espanyol (i català), la classe obrera. La lluita per la independència té, doncs, un caràcter alhora democràtic i social.

És precisament aquest caràcter revolucionari que determina la política poruga i botiflera dels dirigents d’ERC i Junts. Aquests, com a dirigents petitburgesos, temen molt més el poder de les masses mobilitzades que a la burgesia, ja que les masses prenent consciència de la seva força poden convertir-se ràpidament en una amenaça per als seus interessos basats en la propietat privada. Per aquest i no cap altre motiu, mentre, per una banda, apel·laven a la mobilització al crit d’”Apreteu”, per l’altra enviaven la BRIMO a reprimir el moviment i es presentaven com a acusació particular contra manifestants. Els dirigents petitburgesos sempre arribaran a un compromís abans amb la gran burgesia que deixar que el proletariat prengui la iniciativa i la direcció del moviment.

L’explicació científica d’aquesta tendència de la petita burgesia la va plantejar Marx, quan afirma que la petita burgesia és una classe que es troba pressionada per ambdós cantons per les principals classes sota el capitalisme, la burgesia i la classe obrera, factor que li dona un caràcter generalment contradictori políticament. Tanmateix, és una classe que posseeix propietat privada, element determinant perquè sectors amplis i dirigents petitburgesos defensin en última instància la propietat privada en contra de les masses desposseïdes i oprimides.

És, doncs, incorrecte afirmar que l’error dels marxistes resideix en “negar la centralitat de la qüestió nacional”. Al contrari, com hem vist, l’error és precisament caure en el nacionalisme i difuminar així les divisions de classe, ara acceptant-les, ara no, per confondre la qüestió, “s’entenguin en termes de classe o, com es fa al present article, de forma més àmplia.” Com va explicar Lenin en incomptables ocasions, també en la qüestió nacional, la política dels revolucionaris ve determinada per la lluita de classes.

Nacionalisme i etapisme

La dialèctica materialista ens ensenya que la naturalesa es troba en un procés constant de canvi i moviment i que, tot i la seva enorme complexitat, forma un tot unit entre si: el moviment d’un cos interacciona amb altres cossos, que a la vegada interaccionen amb d’altres, expressant així el moviment de la naturalesa. En altres paraules, una de les lleis que regeix la naturalesa és la causalitat, la relació intrínseca entre la causa i l’efecte.

En aquest sentit, el nacionalisme dels companys de La Forja es converteix, com l’efecte de la causa, en una política etapista pel que fa a l’emancipació nacional. Així, diuen:

“Aquests interessos els defensem com a socialistes perquè aquest cristal·litzi en una República on no només es realitzin els interessos de la nació catalana, sinó que es caracteritzi per una correlació de forces clarament més favorable a les classes populars del nostre país. Aquesta és per nosaltres una condició si ne qua non per avançar en la via catalana al socialisme.”

La conclusió d’aquesta posició és la col·laboració política entre les classes, ja que, en primer lloc, la tasca, sobre la base del subjecte polític “el poble català”, és assolir la “nació per si mateixa”. Amb aquest plantejament, els companys de La Forja esperen i desitgen que la lluita sigui “potencialment liderada per les classes populars”.

Tanmateix, com va explicar Trotski en la seva teoria de la revolució permanent, la burgesia ha deixat, des de fa molts anys, de jugar un paper progressista en la societat, ans al contrari, s’ha convertit en un gran fre per al desenvolupament. Aquesta teoria s’ha demostrat en els fets una vegada més aquí a Catalunya, on la burgesia catalana s’ha oposat fermament al moviment independentista. 

Així doncs, la tasca de l’emancipació nacional catalana no recau i no pot recaure sobre la burgesia catalana, sinó que ha passat a ser una tasca democràtica que només la classe obrera pot resoldre. I és que la història ha demostrat que per assolir realment l’emancipació de tots els oprimits, només la classe treballadora, pel seu paper en la producció i posició social, és capaç de dirigir aquesta lluita, arrossegant rere seu la resta de classes i capes oprimides.

La nostra política, doncs, es tradueix en la reivindicació de l’emancipació nacional des d’un punt de vista de classe. En aquest sentit, creiem que la tàctica que cal adoptar és la de front únic, no pas la unitat estratègica: davant la defensa del dret democràtic a l’autodeterminació, unió amb totes les organitzacions independentistes i democràtiques que realment estiguin disposades a lluitar. Així, cal criticar el caràcter poruc i covard d’ERC i Junts davant del règim i les seves polítiques procapitalistes, que, com demostren els fets des de l’embat del 2017, es tradueixen en l’abandonament de la lluita independentista. La tàctica es resumeix en “colpejar junts però caminar separats”. En altres paraules, la participació de l’Esquerra Independentista en el moviment general de lluita per l’autodeterminació, però sense deixar de defensar la independència de la classe treballadora.

D’aquí flueix que, igual que els companys inevitablement vinculen el seu nacionalisme amb l’etapisme per resoldre la tasca, nosaltres defensem, no només per la naturalesa de la tasca sinó perquè només la classe treballadora la pot assolir, la defensa del dret democràtic a l’autodeterminació amb un programa socialista. Així, el pilar fonamental en la lluita per l’emancipació nacional a Catalunya ha de ser l’agitació de demandes socials, per mobilitzar a la classe treballadora i expressar objectivament el caràcter de la lluita, la revolució socialista. Cal, doncs, plantejar que l’emancipació nacional és per sobre de tot la lluita per acabar amb el règim del 78 i el capitalisme que el sosté: per habitatge digne i assequible per a tothom, per una sanitat pública i dotada de tots els recursos necessaris, per condicions i sous dignes, per acabar amb l’opressió de la dona, per la República, etc.

Aquesta qüestió de l’interclassisme i la centralitat de la qüestió nacional no és una discussió abstracta, sinó que té conseqüències pràctiques. Per exemple, si els mestres es posen en vaga contra les imposicions del Departament d’Educació, però el Conseller és d’ERC, això vol dir que en nom dels “interessos nacionals” hem de posposar la lluita? Si els treballadors de Nissan van a la vaga contra el tancament de l’empresa, hem de dir “no, ara no toca, la qüestió central és la nacional, la qüestió social ja es resoldrà quan tinguem una República Catalana” (que entenem que serà capitalista, segons els companys)? 

Ens diran que aquests exemples ridiculitzen l’argument. Pero en realitat el que volem es portar l’argument etapista dels companys de La Forja al seu extrem, justament per demostrar que és un argument, no només ridícul, sinó que va en contra dels interessos de la classe treballadora.

Igualment, i en oposició als plantejaments dels companys, els revolucionaris hem de defensar l’internacionalisme proletari. Aquesta posició de principis obliga als revolucionaris catalans a explicar pacientment que els nostres interessos com a classe treballadora són essencialment els mateixos que els de la classe treballadora de la resta de l’Estat. Que, per tant, la nostra lluita contra el règim del 78 i el capitalisme que hi ha darrere és també la seva lluita, que el nostre desig és acabar amb el capitalisme arreu de tot l’Estat espanyol per establir relacions econòmiques, polítiques i socials entre pobles sobre la base de la voluntat i la igualtat. No és, per tant, com afirmen els companys, la nació “l’únic marc en el qual són realitzables els ideals republicans i socialistes”, sinó que és la màxima unió de classe entre els obrers catalans i els obrers de la resta de l’Estat contra l’enemic comú, la burgesia espanyola (que inclou la burgesia catalana) i el seu aparell estatal, la que pot assolir l’emancipació de la nostra classe i de tots els oprimits. 

I aquesta defensa no només és teòrica, és per sobre de tot pràctica. Algú pot qüestionar seriosament que si la classe obrera espanyola, amb un partit valent al capdavant, hagués defensat amb mobilitzacions, organització i lluita el dret per l’autodeterminació de Catalunya s’hagués pogut imposar el règim amb la facilitat amb la qual ho va fer? Una revolució indefinidament aïllada a Catalunya seria aixafada: s’ha d’estendre més enllà. 

Reforma o revolució

Igual que amb la relació dialèctica dels posicionaments analitzats més amunt, els companys acaben l’article amb conclusions reformistes. I no podia ser d’una altra manera, perquè en defensar la unitat estratègica amb altres classes, els companys han d’aigualir el programa per arribar a uns mínims acceptables pels dirigents petitburgesos.

Renunciant al “pensament estret”, afirmen “no pretendre interpel·lar amb ideologia, sinó amb proposta”, i en un altre punt, diuen “l’esquerranisme extrem abandera altra vegada la radicalitat estètica per renunciar efectivament a la radicalitat pràctica.”

Rosa Luxemburg, polemitzant amb el gir reformista de Bernstein ara fa uns 120 anys, va dir:

“Què sembla caracteritzar principalment aquesta pràctica [el reformisme]? Una certa hostilitat envers la “teoria”. Això és bastant natural, ja que la nostra “teoria”, és a dir, els principis del socialisme científic, imposa limitacions clarament marcades a l’activitat pràctica. […] És molt natural que aquells qui busquen resultats “pràctics” immediats vulguin alliberar-se d’aquestes limitacions i independitzar la seva pràctica de la nostra “teoria”.”

Per molt que els companys critiquin l’ortodòxia marxista per ser “estreta”, per “viure en el passat”, les seves propostes “pràctiques” també es basen en una ideologia, en el seu cas l’idealisme. I és que si un no és conscient de la vital importància d’armar-se amb la dialèctica materialista com a filosofia, automàticament adoptarà la filosofia de la classe dominant, l’idealisme.

Així doncs, els companys afirmen que “És una crítica injusta acusar les diferents candidatures de la Unitat Popular (no només la CUP) de limitar-se a treballar per la redistribució de la riquesa, quan des del Parlament i els ajuntaments, així com des de la societat civil, s’han impulsat propostes per desmercantilitzar béns essencials i posar sota control social la seva producció.” És a dir, la defensa contra la crítica es basa precisament sobre demandes reformistes, en tant que es proposa el control de sectors limitats de l’economia per part d’institucions burgeses, siguin municipals o autonòmiques, sense abordar la qüestió central, quina classe posseeix els mitjans de producció!

Sobre aquest punt continuen dient: “però certament correspon als interessos estratègics de les classes populars, ja que posa sota control popular els seus mitjans de vida reduint la dependència en el mercat laboral, el que canvia la correlació de forces al lloc de treball en la mesura que romangui organitzat de forma capitalista”. Aquí veiem nítidament el caràcter idealista dels seus postulats. En primer lloc, els interessos estratègics de les classes populars, si els omplim de contingut material i les entenem com els interessos de la classe obrera i la petita burgesia ofegada pel gran capital, són l’emancipació social, ni més ni menys. En segon lloc, quin “control popular”? En el moment actual, només podem concloure que els companys entenen com a control popular el control dels mitjans de producció per part de l’Estat burgès. 

La culminació de tot plegat es resumeix en la proposta estrella de com avançar: “comunicar de forma més efectiva amb la majoria social, interpel·lant-la en la seva diversitat a través d’un discurs menys ideologitzat, però més efectiu, alguns dirien que populista”. No és la primera vegada a la història que l’oposició al marxisme equival a caure en posicions d’aquest tipus, posicions “àmplies” que apel·len per igual a les diferents classes, en aquest cas per la seva condició de “nació en si mateixa”. Hi ha gaire marge entre aquesta posició i afirmar que no existeix la dreta o l’esquerra? Aquí no es cerca posar-se al capdavant de la classe treballadora, explicant la contradicció entre el sistema capitalista i les seves reivindicacions més bàsiques, sinó a la seva cua, reproduint prejudicis i llocs comuns.

Per sobre de tot són els fets els que tenen l’última paraula, i en aquest sentit, l’historial dels companys de Poble Lliure i la Forja no és molt encoratjador. Van ser els companys dins la CUP que més van pressionar per entrar dins de l’actual govern, un govern que ha demostrat, des del minut u, que no està per la independència, però sí pels interessos capitalistes, un govern que ataca les condicions de vida de la classe treballadora, que persegueix i castiga activistes del moviment, etc. Hauria canviat substancialment la situació amb la CUP dins del govern? Només cal mirar a Unidas Podemos al govern espanyol per contestar en negatiu. I sobre el Consell per la República, un òrgan sense pes polític que serveix en última instància per mantenir l’aparença de poder de Puigdemont: quan s’ha avançat per aquesta via en la “radicalitat pràctica”? Els companys de Poble Lliure parlen com si els esdeveniments de 2017-2019 no haguessin tingut lloc, i fan això perquè aquests esdeveniments mostren, no pas teòricament i hipotètica, sino pràctica, la impotència de les seves polítiques interclassistes. 

Davant la lluita per l’emancipació nacional, la tasca dels revolucionaris no és pas aigualir el programa per defensar la unitat estratègica interclassista, és tot el contrari: explicar pacientment el caràcter revolucionari de la tasca, de la necessitat d’emprar mètodes revolucionaris des d’una posició internacionalista de classe i de dotar de contingut per sobre de tot social la nostra propaganda i agitació.

La tasca pendent i absolutament essencial de l’EI i la CUP no és aprofundir en la col·laboració de classes, sinó, ans el contrari, és disputar-li la direcció del moviment a ERC i Junts, i posar-s’hi al capdavant. La CUP hauria d’explicar pacientment el caràcter de classe d’ERC i Junts i la seva subseqüent incapacitat per a dirigir el moviment, que l’abandonament de la lluita és conseqüència precisament dels interessos de classe que defensen, mentre que a la vegada, com ja ho fa, continuar defensant el dret democràtic a l’autodeterminació de la manera més conseqüent. L’objectiu ha de ser guanyar-se als sectors més amplis i determinants de la classe obrera i arrossegar sota la bandera del proletariat les capes petitburgeses que també busquen una sortida a la crisi orgànica del capitalisme. Per assolir això, doncs, cal fer les reivindicacions socials el centre de la nostra activitat política, tant al Parlament com als carrers, als sindicats, als barris, etc.

En el context actual de profunda crisi del sistema, en què els esdeveniments estan sacsejant la consciència de milers de persones que qüestionen cada vegada més l’statu quo, el marxisme té un ressò cada vegada més gran entre la classe obrera i el jovent. La nostra principal responsabilitat com a revolucionaris és lluitar per l’emancipació nacional i la revolució socialista a Catalunya com a espurna de la revolució ibèrica i més enllà; per l’enderrocament del capitalisme mundial.

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí