Cap confiança en els dirigents del PdeCAT i ERC! Cal una nova direcció a l’alçada!

El descrèdit de la direcció actual a la Generalitat és més que palpable entre milers de manifestants. El govern es troba entre l’espasa i la paret, i no sap com avançar. Torra cada vegada està més sol al capdavant del govern mentre ERC, i fins i tot el seu propi partit, li donen l’esquena. La situació és insostenible.

La confusió i falta d’estratègia per part dels dirigents d’ERC i el PdeCAT només és pot explicar des d’un punt de vista de classe. Aquests dirigents de caire petit burgès han estat al capdavant del moviment no per dirigir-lo endavant amb l’objectiu d’assolir el trencament amb el règim del 78 i la república catalana, sino que més aviat per a controlar-lo i mantenir-se en el poder.

No hem d’oblidar que el PdeCAT neix en última instància de CIU, un partit burgès que sempre recolzava les polítiques anti-obreres i reaccionaries del PP a l’estat espanyol en totes les qüestions essencials, i que a Catalunya aplicava les retallades mentre defensava l’enriquiment d’uns pocs al capdamunt de la societat. La trajectòria oportunista d’aquest partit i els seus descendents cap a l’independentista té la seva culminació en Torra, un dirigent mediocre, molt sensible a les pressions de les masses, que està paralitzat entre la “responsabilitat” de govern i “l’activisme”, dues condicions antagòniques que l’empenyen a la demagògia barata. Pel que fa a ERC, un partit suposadament “republicà”, d’ençà l’octubre del 2017 que empra una política de reconciliació amb el règim i la tornada ordenada a l’autonomisme. Rere les fórmules abstractes de la necessitat d’eixamplar la base i la propaganda basada en el seus dirigents a la presó o a l’exili, s’amaga la seva estratègia de mantenir el moviment de les masses per vies segures, evitar perdre els seus llocs de treball privilegiats i tornar a la “normalitat” tranquil·la i serena.

Dit això, ha quedat clarament demostrat que el règim del 78 mai permetrà el dret a l’autodeterminació del poble català, i que confrontarà qualsevol amenaça a la unitat d’Espanya amb mà de ferro. D’aquest anàlisi, l’única conclusió que podem treure’n és que l’emancipació nacional i social a l’estat espanyol és una tasca revolucionaria, i que per tant són necessaris dirigents revolucionaris que emprin mètodes revolucionaris. Com ja va explicar Marx, la petita burgesia, per la seva condició com a classe, és incapaç de dirigir una lluita revolucionaria:

“Però les amenaces revolucionàries dels petits burgesos i els seus representants democràtics són simples intents d’intimidar l’antagonista. I quan s’han topat amb un carreró cec, quan s’han compromès prou com per fer necessari l’activació de les seves amenaces, això es fa d’una manera ambigua que no evita res tant com els mitjans fins al fi i intenta trobar excuses per claudicar. El to de veu que va anunciar el certamen s’esvaeix en un embolcall pusil·lànime tan bon punt la lluita ha de començar, els actors deixen de prendre’s seriosament i l’acció es col·lapsa completament, com una bombolla punxeguda.” En definitiva, la seva condició de petit burgesos els fa incapaços d’enfrontar-se directament amb l’estat: els hi fa pànic que les masses prenguin la iniciativa, que la gran burgesia els castigui, però, per sobre de tot, estan totalment en contra del derrocament del sistema capitalista i la propietat privada.

• 

La CUP disposa en aquestes condicions de tots els ingredients necessaris per a postular-se al capdavant del moviment, criticant de manera decisiva les vacil·lacions i les contradiccions dels dirigents actuals mentre a la vegada colpegen junts a l’enemic en qüestions pràctiques puntuals. La CUP ha d’avisar que no hi podem confiar ni una mica en els dirigents actuals i que estan preparant el terreny per la traïció, com ja van fer a l’Octubre del 2017. Lenin, a les seves tesis d’Abril, escrites el 1917, marca un canvi abrupte d’estratègia en les tasques del dia i de com assolir-les, començant per l’energètica denúncia de la covardia de la petita burgesia, que després de la revolució del Febrer, s’estava plegant als interessos de la classe dominant russa i als seus desitjos imperialistes.

Seguint l’exemple dels Bolsheviks, la CUP hauria d’explicar pacientment que la tasca que s’ha de resoldre és una tasca revolucionària, i que per tant ens hem de guanyar a la lluita als sectors més àmplis de la classe treballadora, l’única classe capaç de realitzar una profunda transformació social i nacional. La CUP ha de trencar de manera decisiva amb les il·lusions que romanguin amb els actuals dirigents i, seguint l’exemple de Lenin “la nostra tasca és, sempre que aquest govern cedeixi a la influència de la burgesia, presentar un pacient, sistemàtic, i persistent explicació dels errors de les seves tàctiques, una explicació especialment adaptada a les necessitats pràctiques de les masses.”