L’avançament electoral i la convocatòria de vaga general: el pèndol gira a l’esquerra

Els esdeveniments se succeeixen a la velocitat del llamp. Després de set dies de mobilitzacions massives i d’acampades per la crisi de l’habitatge, el passat cap de setmana vam veure un esclat d’ira popular després de la derrota parlamentària dels dos decrets de mesures mínimes sobre desnonaments i prorrogació de lloguers que va tractar de fer passar el govern. Centenars de milers de persones van sortir als carrers de tot l’Estat de forma energètica i airada. Aquesta mobilització va quedar completada amb la magnífica manifestació ahir a Barcelona amb 100.000 participants. L’exigència d’una vaga general va estar al centre de totes aquestes manifestacions. Ara, tenim l’avançament electoral proclamat abans-d’ahir per Pedro Sánchez i l’anunci d’una vaga general de 24 hores per l’accés a l’habitatge i els salaris pel novembre, anunciada per CCOO i UGT. En menys de dues setmanes, la iniciativa política i social ha girat 180 graus de dreta a esquerra, impulsada per l’entrada brusca de la classe treballadora i de la joventut en l’escena dels esdeveniments.

Un moviment anticapitalista

No ha existit en dècades (ni tan sols a inicis del moviment dels “indignats” el maig del 2011) un moviment de masses en l’Estat espanyol que, des del seu naixement, hagi tingut la radicalitat i el caràcter polític i de classe que ostenta l’actual moviment per l’habitatge. En això influeixen dos factors, un d’objectiu i un altre de subjectiu. El factor objectiu, que és el motor de la protesta, és la total manca de futur a la que s’enfronten milions de joves treballadors que veuen arrencada qualsevol possibilitat d’emancipació i de futur familiar pels altíssims preus de l’habitatge, junt amb el saqueig despiadat que pateixen les butxaques de les famílies treballadores que paguen lloguers i hipoteques. També està el malestar general per salaris insuficients per arribar a fi de mes per la incessant pujada de preus. El discurs triomfalista oficial de què “l’economia va bé” xoca directament amb la realitat que pateixen milions de treballadors i joves. El factor subjectiu, que condueix aquesta indignació, resideix en què el moviment no és dirigit pels buròcrates reformistes habituals de l’esquerra oficial, sinó per les tendències més d’esquerra del moviment per l’habitatge. Aquí estan els sindicats de l’habitatge, impulsats des de fa diversos anys per activistes de l’esquerra alternativa i revolucionària. Hem de saludar, en particular, l’energia i presència dels camarades del Moviment Socialista, que s’han fet molt visibles en les protestes de Madrid, Barcelona, Galícia i altres zones. Aquest activisme de l’esquerra radical en els sindicats de l’habitatge ha imprès un clar caràcter anticapitalista a la protesta, i ha situat la necessitat que la classe obrera en conjunt assumeixi la direcció del moviment amb el llançament de la consigna de la vaga general, que ha penetrat profundament en aquest moviment massiu als carrers.

Les eleccions anticipades

En els esdeveniments dels darrers dies, amb la convocatòria anticipada d’eleccions generals pel 29 de novembre i la crida a la vaga general per UGT i CCOO, han confluït diversos factors relacionats entre si. El govern de Sánchez portava un any paralitzat, sense suports parlamentaris, pel pas dels independentistes burgesos catalans de Junts a l’oposició. Això es va confirmar novament amb la retirada del suport de Junts als decrets de l’habitatge divendres passat. Sense cap perspectiva de què el Congrés li aprovés els pressupostos de l’Estat pel 2027, la continuïtat del govern de Sánchez resultava impossible, lastrat per una debilitat extrema, i amb els efectes de la crisi migratòria de Ceuta encara durant. No li quedava més opció que pujar-se’n demagògicament al carro de les demandes per l’habitatge del moviment de masses deslligat fa 10 dies, vinculant qualsevol avenç en aquesta matèria a la seva reelecció el 29 de novembre. Aquest moviment cínic, desacredita tota la política d’habitatge del govern, qui, durant 8 anys, s’ha negat a tocar els beneficis i la penetració en el mercat immobiliari dels rendistes i especuladors, ha deixat continuar els desnonaments incessants, no ha concretat en els fets les seves promeses de construcció de milers d’habitatges, i s’ha limitat a decretar mesures cosmètiques. Per a la burgesia, l’avançament electoral també era l’opció més convenient per desactivar les protestes socials de l’habitatge, treure-les del carrer i reconduir-les pels canals segurs del joc parlamentari. En principi, tot l’establishment semblaria satisfet: Sánchez, que ha trobat en l’habitatge una bandera amb la que aspirar agònicament a revalidar el seu mandat; les dretes, que han reclamat eleccions incessantment aquests 3 anys convençudes de guanyar-les fàcilment; i la classe dominant, que va sospirar d’alleujament pensant que el moviment als carrers es dissiparia en pocs dies, i que podria treure’s de sobre per fi a l’incòmode govern sanchista, augurant-li una dura derrota electoral.

La vaga general

Lamentablement per ells, el que no estava al seu guió era la persistent vitalitat del mateix moviment de masses. La mobilització continua en un alt nivell, com va demostrar la massiva demostració a Barcelona tot i que ja s’havia produït l’anunci de les eleccions anticipades. Les acampades es mantenen amb energia i noves mobilitzacions continuen plantejades en l’horitzó. L’anunci ara per part de CCOO i UGT de convocar vaga general per l’habitatge i els salaris ha enfosquit de cop les perspectives alegres que es feien els empresaris i les dretes, després de l’anunci de les eleccions anticipades. La por ha canviat de banda, i el nerviosisme condeix als centres neuràlgics del poder, com les grans empreses i l’aparell reaccionari de l’Estat, i en les seus del PP i Vox.

La decisió de CCOO i UGT de sumar-se al moviment i anunciar la convocatòria de vaga general, però, no cau del cel.

El sindicat CGT, la tercera força sindical del país, formalment a l’esquerra de CCOO i UGT, va acordar en el seu congrés estatal diumenge passat a llençar una vaga general junt amb els sindicats de l’habitatge. Aquest fet, en cas de concretar-se, hauria galvanitzat de nou el moviment i hauria posat una pressió insostenible a les cúpules d’UGT i CCOO, que han perdut moltíssima autoritat al llarg dels anys pel seu compromís de “pau social” amb el govern i els patrons. No podien mantenir-se al marge, amb el risc que aquesta vaga pogués escapar a tot control, amb la participació inclús de les mateixes bases d’ambdues centrals sindicals. No és una dada menor que els últims conflictes obrers rellevants: les vagues del metall a Cadis i Navantia-Cartagena l’any passat, les vagues docents a Catalunya, les de la neteja a l’Aragó, les del metall a Pontevedra i, sobretot, la magnífica i heroica vaga d’Airbus, que va durar dos mesos, es van fer totes amb l’oposició i la traïció oberta dels grans sindicats. Hi ha un ambient d’ira soterrada en la nostra classe. Quan la inflació escala ja a quotes properes al 5%, pels efectes de la guerra a l’Iran i l’escassetat de combustible i d’altres derivats del petroli i del gas, això significa que les pujades salarials d’aquest any seran devorades per la pujada de preus. Els preus de l’habitatge, que esmicolen els salaris, agreugen encara més aquesta pèrdua de poder adquisitiu. La patronal CEOE, embravida perquè acaricia el somni d’un pròxim govern de la dreta del que espera una altra reforma laboral que retalli nous drets als treballadors i les pensions, rebutja seure amb les cúpules sindicals per un nou acord salarial. Sense res a oferir, la pressió que deuen estar sentit des de baix els dirigents d’UGT i CCOO ha de ser tremenda. També hem de contemplar els altres motius que han mogut a UGT i CCOO a convocar aquesta vaga. Quin dubte queda que una demostració de força, com la vaga general, que mobilitzi socialment i políticament a milions de treballadors, podria incrementar el suport electoral de l’esquerra reformista en les pròximes eleccions generals, la qual ara apareix al costat del moviment per l’habitatge. Aquest càlcul no és menor en les intencions dels dirigents d’UGT i CCOO a l’hora de convocar la vaga. Millor tenir un govern “amic” en la Moncloa, que els pugui concedir algunes engrunes des de dalt, que lluitar-les durament contra la patronal als carrers. Aquest és el seu raonament.

Per enfortir la seva posició de cara a les eleccions, un cop dissolt l’actual Congrés dels diputats, el govern de Sánchez ha tornat a treure els mateixos decrets que van ser rebutjats pel Congrés, amb alguns canvis, perquè siguin aprovats per la Comissió Permanent del Congrés, que substitueix fins a les eleccions al Congrés ja dissolt, i on l’esquerra del PSOE-Sumar i els seus aliats parlamentaris tenen majoria. Aquests decrets tindran vigència fins a la constitució del nou Congrés el 23 de desembre, després de les eleccions. Amb tan poc temps de duració, l’efecte d’aquests decrets serà molt limitat en el temps en matèria d’impedir desnonaments i prorrogar contractes de lloguer sense pujades abusives, però són un senyal per afermar suport electoral entre la desmobilitzada, fins ara, base tradicional de votants d’esquerra.

Posar una data, ja

Més enllà dels càlculs electorals de Sánchez i dels seus aliats de Sumar, que ara s’han renombrar com Frente Amplio, el que ens interessa destacar és la convocatòria de vaga general i com garantir el seu èxit.

El primer que cal dir és que aquesta convocatòria és un gran èxit del moviment per l’habitatge, és un resultat de l’energia combativa de desenes de milers d’activistes que han posat el cos en les mobilitzacions i que han connectat amb la indignació de milions de treballadors i joves. En segon lloc, els representants dels sindicats de l’habitatge, que ara estan en contacte estret amb les direccions d’UGT, CCOO i CGT, han d’exigir ja a aquests sindicats la “data” de la vaga. Hi ha un perill que si aquesta decisió s’endarrereix alguns dies més, l’efecte del seu anunci es dissipi, i també l’impacte de la mateixa vaga. S’ha declarat que la vaga serà el novembre. Des de l’OCR pensem que el ferro està calent ara, i que el desitjable és que aquesta mobilització es convoqui aquest mateix mes d’octubre, l’abans possible. No és menor la dada que el 14 d’octubre s’inicia una vaga indefinida de l’educació madrilenya; la confluència d’ambdues vagues, encara que fos tan sols un dia, tindria un impacte enorme en tot l’Estat. Ja que, lamentablement, no serà així, tal data hauria de ser no més tard de la primera setmana del novembre. Endarrerir-la més seria jugar amb les il·lusions i les expectatives dipositades per milions de persones en la lluita per la solució real del problema de l’habitatge, seria actuar amb engany, reflectiria una falta total de voluntat i de confiança en la lluita mateixa.

Com preparar la vaga i sota quin programa

A partir d’aquí el que es requereix és la preparació enèrgica d’aquesta vaga general. Com ha fet fins ara, el moviment de l’habitatge ha de prendre la iniciativa i no esperar al fet que els pesats aparells sindicals, rutinaris i mancats de confiança en la mateixa classe obrera, es posin en moviment. Han de formar-se brigades de milers d’activistes en cada ciutat per llençar-se als barris obrers, polígons industrials, i portes de les empreses a agitar per la vaga general. Cal llençar un programa audaç que reculli totes les reivindicacions llençades en les manifestacions i places, començant per l’expropiació dels habitatges dels fons voltor i grans tenidors, que per l’OCR comença amb aquells que tenen 3 o més habitatges per a llogar. Això sumaria més d’1 milió d’habitatges. Però encara limitant les expropiacions als qui posseeixen 10 o més habitatges, això només implica 740.000 habitatges, que coincideix aproximadament amb el dèficit assenyalat pel Banc d’Espanya en el moment actual de 750.000 habitatges. La seva posada en lloguer social a no més del 10% dels ingressos familiars, seria ja una passa enorme per posar les bases per la resolució d’aquest problema. Tal massa d’habitatge amb lloguers baixos empentaria a la baixa irremissiblement els lloguers dels petits propietaris, fent realitat la reivindicació principal del moviment per l’habitatge de reduir en un 50% els lloguers actuals. El rendisme no suma ni un gram de riquesa social, només saqueja les butxaques dels treballadors. L’habitatge no pot ser un bé de mercat, sinó un bé social que garanteixi un sostre digne a cada família i persona independent. Altres reivindicacions fonamentals com contractes de lloguer indefinits, prohibició de compra d’immobles pel negoci del lloguer (reivindicació que rebutja el govern de Sánchez), sens dubte també seran agitats. Això només pot fer-se atacant els interessos dels qui tenen el monopoli de la construcció i del finançament, les grans constructores i els bancs, que han de ser nacionalitzats sense indemnització per posar en pràctica un pla socialista de construcció que atengui les necessitats socials. Per descomptat, s’haurien d’incloure altres demandes al marge de la qüestió de l’habitatge que comprenen el conjunt de la classe treballadora i ampliïn la base de reivindicacions d’aquesta vaga. Una d’elles ha de ser augments salarials immediats amb la pujada dels preus, ajustats cada 6 mesos, partint de la inflació actual, un 5%. Rebutjar qualsevol intent de retallar beneficis i prestacions per les baixes laborals, que ara volen atacar la patronal i les dretes. Que es garanteixi el sistema públic de pensions i el poder adquisitiu de les mateixes davant la inflació i que Vox ha declarat que serà el primer que atacarà si arriba al govern de la mà del PP. Totes aquestes reivindicacions, i altres més, han de ser agitades incansablement durant la preparació de la vaga, en assemblees de treballadors que haurien de ser convocades en cada empresa. Els treballadors han de sentir que aquesta vaga és seva i no una imposició que ve des de dalt sense la seva participació i decisió.

Finalment i no menys important. Com dèiem en el nostre article anterior, tota vaga general posa sobre la taula qui té el vertader poder en la societat perquè aquesta funcioni cada dia. I aquest el té la classe treballadora, encara que no en sigui conscient en el seu dia a dia. Aquesta vaga general donarà claredat als treballadors sobre el seu paper en la societat, inflamarà la seva consciència de classe i la seva sensació de poder.

Un problema irresoluble sota el capitalisme

Els comunistes revolucionaris tenim clar que el problema de l’habitatge és irresoluble sota el capitalisme, perquè només pot afrontar-se amb polítiques d’expropiació de sectors clau de la classe dominant. No només dels rendistes i especuladors, sinó de la banca, les constructores i altres, com s’ha explicat. I tampoc la burgesia es deixarà expropiar alegrement, confia en el seu aparell estatal, en el seu poder judicial, com ja s’ha demostrat, per declarar il·legal qualsevol intent d’expropiació a gran escala. Per tant, només una lluita revolucionària socialista decidida, que inclogui l’expropiació del gran capital i la demolició d’aquest Estat reaccionari, substituït per un Estat dels treballadors, pot posar les bases per la solució del problema de l’habitatge i de tots els altres problemes que pateix la classe treballadora en aquesta societat capitalista bàrbara i irracional. És cert que aquesta vaga general no es proposa aquests objectius, però jugarà un paper molt gran en accelerar la consciència política de la nostra classe i situar-la davant les tasques que té al davant. Sens dubte, estimularà la lluita dels treballadors en les seves empreses pel poder adquisitiu dels salaris i contra les amenaces de regressió social de la patronal i de la dreta.

Això és molt important. La burgesia volia que el pròxim govern que surti de les eleccions (preferiblement, la dreta) posés en marxa un clima d’abatiment, desmoralització i passivitat de la nostra classe, per poder imposar millor les polítiques antiobreres i repressives reaccionàries que necessita per assegurar els seus negocis en un entorn de crisi i inestabilitat general. Però es trobarà tot el contrari. El que s’apropa és una exacerbació extrema de la lluita de classes i un potencial esclat revolucionari. Hem d’estar preparats.