Eleccions 29N: Derrotar a la dreta amb una alternativa revolucionària

La situació social i política espanyola ha donat un canvi brusc amb la irrupció de les masses de la joventut i de la classe obrera en l’escena dels esdeveniments, imprimint un gir a l’esquerra a la societat. El protagonisme social, clarament, ha passat dels salons del Parlament i de les tertúlies televisives, als carrers; arrossegant a tota la societat en una voràgine de manifestacions, protestes, mobilitzacions i acampades que culminaran en una primera etapa en la vaga general de l’11 de novembre. Són els carrers, i la por que provoquen en els cims de la societat, el que dicta ara els debats, tertúlies i moviments polítics per dalt. Fins a cert punt, i només de forma embrionària, estan presents totes les característiques d’una situació revolucionària: disposició de les masses a les lluites més decidides, divisió i confusió en la classe dominant i els seus partits, actitud expectant i inclús simpatia en amplis estrats de la petita burgesia cap a la mobilització de les masses.

La classe obrera fa una passa endavant

La reacció està en pànic i ha estat humiliada. Tots aquests “valents” que es mostren tan violents a les xarxes socials contra l’activisme d’esquerres a les xarxes socials han exhibit la seva extrema debilitat numèrica i social quan han intentat confrontar a les masses mobilitzades als carrers: Vito Quiles, Núcleo Nacional i altres, han hagut de fugir com conills quan s’han trobat a les masses, sobretot de joves, decidides a enfrontar-s’hi. La dreta de PP-Vox, que es mostrava tan arrogant i confiada a guanyar les eleccions anticipades del 29 de novembre, quan Sánchez va fer l’anunci, ara està en un mar de dubtes i pessimisme. Tem, amb raó, que la mobilització social, que l’ha situat en la diana de l’odi i la indignació popular per la seva actitud davant la qüestió de l’habitatge i les pensions, trobi una expressió electoral amb un vot massiu cap a les opcions de l’esquerra reformista, tot i la incapacitat del govern de Sánchez en resoldre els problemes apremiants de la classe treballadora.

Tot això ha confirmat l’anàlisi política que l’OCR ha defensat en els darrers anys, en contra del que defensaven les altres corrents d’esquerres sense excepció, des de les reformistes a les revolucionàries: no hi havia un auge de la reacció i del feixisme, sinó una acumulació d’ira i ferment, un descrèdit creixent del sistema i les seves institucions, que mancava d’una referència política i radical, i que tard o d’hora s’anava a expressar en un auge de la lluita de classes, com veiem ara aquí, igual que a França, Itàlia, Bèlgica o Albània, per parlar només d’Europa.

El moviment iniciat a finals de setembre per la dramàtica situació de l’habitatge, va empalmar després amb la vaga indefinida de l’educació pública madrilenya que encara continua. Ara, s’ha sumat el moviment pensionista, i nous sectors s’incorporen a les protestes quasi diàriament. En tots ells, ha destacat la joventut estudiantil i treballadora. Banderes roges i consignes socialistes, com l’expropiació de determinats grups de capitalistes, són part del paisatge polític dels carrers. En aquest context, s’ha informat que la cerca a Google del terme “Manifest Comunista” s’ha incrementat en un 5.000% entre la darrera setmana de setembre i la primera setmana d’octubre! L’OCR està participant activament en totes aquestes lluites, aportant el seu programa comunista revolucionari, i incorporant diàriament a nous militants a les seves files.

Polarització a dreta i esquerra

La característica més destacada és l’extrema polarització política i social: les posicions de l’extrema dreta han ampliat la seva base social de suport, centrades en la demagògia racista i antiimmigrant, o en l’odi irracional cap a la figura de Pedro Sánchez; però més significativa és la polarització cap a l’extrema esquerra que s’expressa en la rapidíssima politització i organització de milers de joves en grups comunistes i revolucionaris. El moviment massiu per l’habitatge ha destacat tant per la radicalitat de les forces al capdavant del mateix com per les seves consignes: “expropiar als rendistes”, “això és lluita de classes, no volem fer les paus”, i inclús “socialisme o barbàrie”. Ja l’informe del CIS de l’octubre assenyalava que la franja dels entrevistats que s’ubicaven en les posicions 1 i 2 de l’espectre ideològic (les més a l’esquerra) suposaven un 26.1% del total. Això també es percep en un odi a la dreta i la ultradreta en les capes actives de la classe obrera i de la joventut com mai s’havia vist.

La classe obrera i la joventut radicalitzada mobilitzades dominen ara l’escena, amb ànims i disposició de lluita. Les bases socials de la reacció als carrers han mostrat la seva extrema debilitat. El sector més intel·ligent de la burgesia, que acostuma a expressar el seu punt de vist a través del grup de comunicació PRISA (diari El País i la Cadena SER), comprèn la situació igual que els comunistes. I estan molt alarmats. Saben que un possible govern PP-Vox se sustentaria en un suport social molt dèbil, i inevitablement s’enfrontaria, si intenten imposar el seu programa reaccionari, a una explosió social que pot evolucionar ràpidament a una situació revolucionària. Miren la situació de França, i els fa pavor.

Les eleccions del 29N – Un balanç del govern del PSOE

En aquest context se celebraran les eleccions generals del 29N. El govern arribava asfixiat a finals de setembre, sense suports parlamentaris i amb l’oposició de dretes impulsant un ambient reaccionari amb la crisi migratòria de Ceuta. Ràpid de reflexos, Sánchez va cavalcar sobre la mobilització de l’habitatge, un cop que la dreta se li va oposar frontalment, per avançar les eleccions. Per la seva part, la dreta PP-Vox, inflada d’arrogància i aliena a l’explosiu ambient social, no ha trigat a revelar els seus autèntics plans de govern: privatitzar les pensions per reduir la despesa pública i que bancs i fons d’inversió facin negoci amb elles, penalitzar als treballadors amb baixes laborals reiterades, retallar impostos (fins a 85.000 milions d’euros de l’IRPF), retallar la despesa social, amenaçar el dret a l’avortament, i donar més poders a la policia per reprimir la protesta social. Amb aquest programa, els demagogs de Vox es treuen completament la careta, i mostren el seu autèntic rostre de mercenaris al servei dels seus amos del gran capital. La seva demagògia racista ha quedat exposada com una cortina de fum per amagar la responsabilitat dels problemes que generen els rics i explotadors, per bolcar-la sobre els treballadors immigrants i dividir a la classe treballadora.

Davant la perspectiva d’un govern PP-Vox, és comprensible que molts treballadors i joves tractin d’impedir-ho votant al PSOE i a Frente Amplio (FA) o Podem. Altres optaran per l’esquerrada sobiranista a Euskadi, Catalunya, Galícia i Andalusia. Simpatitzem amb aquest impuls sa. Hem d’advertir, però, que la responsabilitat de què la dreta pugui arribar al poder de la mà de Vox, és, en primer lloc, del govern de Sánchez, que ha estat incapaç tots aquests anys de satisfer les necessitats socials, amb polítiques timorates i de mitges tintes que no convencen a ningú. Simplement, s’ha deixat endur pel boom de l’economia espanyola esperant que algunes engrunes caiguessin al plat de les famílies obreres. Però els rics s’han fet més rics i els salaris no arriben per l’habitatge, la llum i els aliments. En aquests 8 anys, Sánchez ha incomplert el seu programa original de govern en aliança amb el que ara és Frente Amplio i Podem: va mantenir el gruix de la reforma laboral del PP i va deixar sense canvis l’odiada Llei Mordassa, quan havia promès derogar ambdues. No va tocar ni un pèl a l’Església, que continua sense pagar impostos i manté desenes de milers de propietats aconseguides fraudulentament. Va deixar fer negocis als fons voltor de l’habitatge i no va apujar ni un cèntim els impostos als rics, amb el 5% acaparant el 53% de la riquesa, mentre va triplicar la despesa militar amb 24.000 milions d’euros més l’any. Al final, dues setmanes de lluita als carrers han aconseguit més que 8 anys de govern “progressista” en matèria d’habitatge, i s’ha demostrat que existeix una àmplia majoria social per una política anticapitalista inclús per temes més amplis.

Per això, inclús si a última hora Sánchez aconsegueix allargar la vida del seu govern, això només prepararia el camí per la victòria de PP-Vox més endavant.

Cal una alternativa revolucionària

Lamentablement, no hi ha una alternativa seriosa antisistema a l’esquerra que reculli tot aquest descontentament. Ningú pren seriosament a l’esquerra reformista a l’“esquerra” del PSOE: Frente Amplio i Podem. El seu lamentable estat és el resultat d’haver participat en aquest govern, en comptes de mantenir-se fora, fent-se indistingibles del PSOE i avalant les seves polítiques de mitges tintes, abandonant completament la mobilització al carrer. S’han convertit en un club de càrrecs públics com ha quedat exposat en el seu fracàs per aconseguir un acord electoral, que ha desmoralitzat les seves bases. En cap moment es va parlar de diferències de programa, sinó dels llocs a ocupar a les llistes. Gabriel Rufián, que va assolir una notòria popularitat en la base de l’esquerra espanyola pels seus fogosos discursos contra la dreta i la ultradreta, i que es va proposar com el capdavanter de la unitat de l’esquerra en tot l’Estat, finalment ha optat per trencar aquesta perspectiva aliant-se amb Podem en una maniobra electoral incomprensible i que ERC no necessitava per reforçar les seves posicions electorals, ja que Podem no existeix a Catalunya. Tota la seva autoritat en la base de l’esquerra espanyola s’ha ensorrat com un castell de cartes. Paradòxicament, el principal beneficiat d’això serà el mateix PSOE, que ara pot reclamar ser l’únic “vot útil” per vèncer a la dreta.

Guanyi qui guanyi les eleccions, es trobarà amb una classe obrera i una joventut mobilitzada i a l’alça. La incapacitat del capitalisme espanyol de satisfer les necessitats populars no depèn dels colors polítics de qui està al capdavant, sinó de les contradiccions mateixes del sistema. Amb un deute públic equivalent al 100% del PIB i uns pagaments anuals en interessos de 45.000 milions d’euros, sumat a la pressió per incrementar encara més la despesa militar, tot això fa que les retallades i els atacs socials siguin inevitables, tard o d’hora. Qualsevol intent de descarregar sobre la nostra classe la crisi del sistema capitalista, però, es trobarà amb una resposta massiva d’ira.

El possibilisme reformista ha mostrat els seus límits al govern i en l’oposició. Davant la demanda d’un canvi radical en la societat que exigiran milions de persones als carrers, només cap la tasca urgent de construir una alternativa revolucionària. Contribueix a aquesta tasca. Uneix-te a l’OCR.