No a la traïció de CSIF i ANPE – Que decideixin les assemblees!

Els sindicats CSIF i ANPE han trencat la unitat sindical a la vaga de docents al País Valencià. El passat dilluns 25 van anunciar que acceptaven la proposta de pujada salarial feta per Conselleria, qui per la seva banda donava per acordat aquest punt de les reivindicacions.

La Conselleria ha ofert una pujada de 75 € immediata, 75 € el gener de 2027 i 50 € més el 2028. Aquesta proposta ja va ser votada i rebutjada pel 79% dels docents perquè no inclou una revisió automàtica sobre l’IPC. Ara la nova proposta de Conselleria, acceptada per CSIF i ANPE, és acceptar aquesta revisió per als darrers 50 € de pujada, el 2028. Si el 2027  la inflació puja un 3%, significa una diferència d’euro i mig al mes.

Com bé expliquen els responsables sindicals de l’STEPV, aquesta proposta està lluny de revertir les retallades als sous i, en tot cas, sense la clàusula de revisió serà devorada per la inflació.

Però la cosa és que ni CSIF ni ANPE tenen cap legitimitat per signar res. Representen el 30% de la representació sindical. Però més enllà que el 70% de la representació sindical s’hi oposa, el més important de tot és que qualsevol acord ha de ser validat per votació dels vaguistes i les assemblees, els òrgans que són les autèntiques convocants de la vaga.

La lluita i les assemblees són el camí

Dissabte 23 de maig, els docents van omplir de gom a gom el centre de València- quan la capçalera arribava a plaça de l’ajuntament, encara quedava gent per sortir del carrer Xàtiva. Decenes de milers de docents, i també de famílies, donant suport i reivindicant escoles dignes. La cultura valenciana – muixerangues i músics -en primera línia defensant la nostra llengua. Una emocionant manifestació que demostra que lluny de rendir-se, els ànims estan ben alts.

Allí una mestra de Gandia ens contava com inicialment pensava estar sols una setmana de vaga, havia fet números prèviament. Però una vegada començada la lluita va veure com era d’important continuar amb un dia més i un altre, fins que va pensar que arribats fins aquí, seguiria fins que la vaga assolis la victòria.

Ens va contar el paper de les assemblees, que els dies abans de començar la lluita omplien els calaixos dels mestres amb apel·lacions a la vaga, explicant les reivindicacions, s’organitzaven els autobusos per la manifestació, es coordinaven amb altres assemblees per anar a les manifestacions conjuntament, etc. Resumidament, demostraven en els fets el poder de l’organització de la classe treballadora.

Ens va detallar com ella i els seus companys docents havien agrupat hores de desdoblaments per crear nous grups reduïts, però amb la matrícula viva – nou vinguts i xiquets sense plaça- se’ls havíem omplert de nou i ja no eren reduïts. Encara més, la falta de planificació de la Conselleria fa que sumant tota la matrícula viva podrien crear 19 instituts nous! No és gens sorprenent doncs que la reducció de la ràtio sigui la primera reivindicació dels treballadors de l’ensenyament. En l’acord firmat per part d’ANPE i CSIF amb Conselleria, no hi ha ni una paraula sobre aquest punt.

Joan, un mestre de la Marina, ens va explicar com s’havia gestat la vaga. Després de les primeres vagues, inicialment només d’un dia, van veure que la Conselleria no cediria i que calia escalar la lluita. Van començar a organitzar-se en assemblees prèvies. Aquestes eren presencials als centres, però també telemàtiques, amb milers de presents alhora. A l’assemblea decideixen qui estarà de serveis mínims i qui anirà a les accions de cada dia: concentracions a la comarca, accions a les institucions o les manifestacions centrals. Qui treballa aporta el sou del dia a la caixa de resistència, i en acabar la vaga repartiran el pot, per igualar els esforços econòmics.

Li hem preguntat que li sembla l’acord. La seva resposta: dimecres rebentem València!

CSIF i ANPE no van participar en aquestes assemblees preparatòries. Es van sumar a darrera hora, quan el clamor de la vaga era imminent. Tots sospitaven d’ells, però ara s’han destapat. Són el cavall de Troia del PP. Sindicats dretans que ara pretenen rebentar la vaga des de dins. Els dirigents d’aquests dos sindicats, igual que va passar a Catalunya amb els dirigents de CCOO i UGT, només tenen com a objectiu desactivar la vaga. En altres paraules, s’estan mostrant com el que són, agents del gran capital dins del moviment obrer, ja que els seus amos de classe exigeixen retallades en inversió pública i atacs a la classe treballadora. Els seus interessos i beneficis ho són tot.

De moment tot apunta al fet que no els està sortint bé la jugada, més aviat tot el contrari. El diari Levante informa que hi ha una allau de sol·licituds de baixa en CSIF i als grups de Telegram ja hi ha missatges de dimissió de permanents sindicals de CSIF.

Aquesta és una gran lliçó. L’única garantia és enfortir encara més les assemblees, centralitzar-les en un òrgan escollit democràticament i que siguin les bases, la major part del docent, qui tingui l’última paraula en qualsevol acord que es pugui posar sobre la taula.

Endavant en la lluita! 

Fora traïdors del moviment! 

Enfortim les assemblees!