Mobilitzacions per l’habitatge: Expropiar als rendistes i els especuladors!

El brutal desnonament de Maricarmen Abascal ha transformat radicalment l’ambient social. A Madrid, més de 100.000 persones van manifestar-se el dissabte, 26 de setembre a la tarda, en protesta pel desnonament, després del qual es va iniciar una acampada a Puerta del Sol. Des de diumenge, mobilitzacions massives contra el desnonament de la Maricarmen i per l’accés a un habitatge digne i assequible per joves i treballadors se succeeixen d’una punta a una altra de l’Estat. Ara, les acampades a les places s’estan estenent a més ciutats. Tot això és un huracà d’aire fresc que s’ha endut d’un cop l’aire tòxic i estancat que la cridòria reaccionaria de dretes havia establert rere la crisi migratòria de Ceuta.

La burgesia en pànic

La burgesia espanyola ha entrat en pànic. Els Ayuso, Feijóo, Abascal, Marcos de Quinto; només poden vomitar bilis per la boca, en la seva impotència. Els agitadors ultradretans a les xarxes socials i els grupuscles feixistes, tan crescuts amb els esdeveniments de Ceuta, s’han de conformar a menjar-se la seva ràbia per dins. Una reacció massiva i espontània des de baix contra el parasitisme capitalista no entrava als seus càlculs. L’operació per instal·lar un ambient reaccionari i, de pas, forçar la caiguda del govern de Sánchez, ha patit, almenys a curt termini, un cop demolidor. Com sol succeir, un cop les masses entren en acció les coses esdevenen el seu contrari.

Una primera victòria del moviment ha estat torçar el braç del fons voltor Urbagestión, que ha renunciat al desnonament de la Maricarmen permetent-li tornar al seu pis de tota la vida i mantenir al seu lloguer de 500 € (volien portar-lo a 2.650 €!). És un fet sense precedents que un propietari renunciï a un desnonament ja executat. La burgesia ha tocat superficialment l’aigua social, i aquesta crema al punt d’ebullició.

Aquest moviment massiu, però, que recorda inevitablement al fantàstic moviment del 15-M del 2011, també ha portat al pànic al govern de Sánchez. Les reivindicacions del moviment: abaixar els lloguers, prohibir i fer fora als “fons voltors” del mercat immobiliari, contractes de lloguer indefinits, entre d’altres; van contra la línia de flotació de les tiretes habituals en matèria d’habitatge del govern: rebaixar impostos als rendistes i especuladors i prohibir temporalment els desnonaments de persones “vulnerables”, com si tota persona desnonada per no poder pagar lloguers desorbitats no fos “vulnerable”.

Cap alternativa sota el capitalisme

Ara tots ploren llàgrimes de cocodril per la sort de la Maricarmen i el drama que pateixen centenars de milers de persones, que han de destinar entre el 40% i el 70% dels seus ingressos a pagar un lloguer o una hipoteca. Però ningú té una alternativa real al problema de l’habitatge perquè aquest endinsa les seves arrels en el mateix sistema capitalista. Feijóo diu que cal deixar tranquil al lliure mercat, com fins ara, i que la solució passa per construir 1 milió d’habitatges si arriba al govern, però això és fum: en quin termini? Qui les construirà i sobre quins terrenys? No es diu res. I si fos així, ho faran constructores privades, les úniques que hi ha, que edificaran per treure’n beneficis i no per interès social, en terrenys públics o privats de les grans ciutats superpoblades, on es troba el 80% de la demanda, que tenen els preus pels núvols. D’entrada, el cost capitalista, sigui per lloguer o per compra, partirà dels actuals nivells dels preus. Si a això li sumem les hipoteques, el valor de les quals ja supera de mitjana els 180.000 €, amb els tipus d’interès augmentant, no hi haurà cap disminució en el cost de l’habitatge per les buides butxaques dels joves i de les famílies treballadores. Per l’altra cantó, les constructores i bancs continuaran engruixint beneficis escandalosos.

L’alternativa de Vox és molt simple: no en tenen. Com un disc ratllat, repeteixen amb pesada monotonia el mateix mantra, sigui per l’habitatge o altra cosa: la culpa la tenen els immigrants. Naturalment! Aquests portaveus del gran capital nacional i estranger callen davant del fet que són els grans fons d’inversió els que acaparen cada cop més blocs sencers d’habitatges per triplicar o quintuplicar el preu dels lloguers, igual que els ricatxons individuals que es dediquen a comprar habitatges per posar-les en lloguer amb els mateixos preus abusius. Són aquesta banda de paràsits, junt amb les plataformes del negoci turístic d’Airbnb i altres, les que imposen el preu del mercat del lloguer al qual després es veuen arrossegats els petits propietaris amb un únic habitatge en lloguer. El creixement poblacional de l’Estat espanyol, a raó d’1 milió cada dos anys, reflecteix una necessitat econòmica i material: un creixement de l’activitat econòmica que necessita braços i cervells per posar-la en moviment. És el mateix que va passar dècades enrere amb l’emigració massiva del camp a la ciutat entre els anys 50 i 70 del segle passat i que va obligar, després d’enormes lluites veïnals, a edificar centenars de milers d’habitatges en totes les ciutats, junt amb altres serveis socials (xarxa de transports, ambulatoris, escoles, etc.). La funció de Vox és desviar l’atenció, fomentar la divisió i la discòrdia dins de la classe treballadora, mentre amaguen la responsabilitat dels seus amos del gran capital.

Els decrets del govern són una tirita

Els decrets que ha aprovat el govern, pressionat pel moviment, i que es votaran divendres al Congrés, són només una tirita per escapar de la situació a curt termini, i ni tan sols beneficien al conjunt dels llogaters afectats pels preus del lloguer abusius.

S’estableix fins a 2030 la prohibició de desnonaments de famílies vulnerables, les que ingressen menys de 1.613 € al mes, prorrogació dels lloguers 2 anys més si finalitzen abans de finals del 2028, prohibició de comprar habitatges a fons voltors per sota del 70% del valor del mercat fins a 2028, impost del 10% als pisos turístics, augment de l’IBI als habitatges buits (sense quantificar), i mesures vagues com la “regulació del lloguer de temporada i d’habitacions”, més les habituals rebaixades d’impostos a propietaris i, en alguns casos, a llogaters. Un segon decret que, amb quasi absoluta certesa, serà rebutjat pel Congrés per l’oposició del PNV i de Junts, contempla la pròrroga automàtica dels contractes de lloguer sense límit temporal.

Encara que aquestes mesures són un pal·liatiu temporal no aborden el problema principal i estructural: una reducció dràstica del preu del lloguer que actualment s’emporta en la majoria dels casos del 40% al 70% dels ingressos familiars i que condueix directament a centenars de milers de famílies i treballadors a viure en la pobresa. No contempla cap pla d’oferta massiva d’habitatges barats i de qualitat, i tampoc elimina la presència en el mercat immobiliari dels fons voltor, només que hauran de comprar els pisos una mica més cars; i només fins al 2028 amb aquesta limitació. Els centenars de milers d’habitatges que gestionen actualment no es veuran afectats per aquestes mesures. Una burla.

Correctament, el Sindicat de Llogateres ha rebutjat aquestes mesures per insuficients, i les acampades continuaran. Per aquest cap de setmana ja s’anuncien noves manifestacions multitudinàries.

Un problema de classe

El problema de l’habitatge és un problema de classe: és a dir, afecta de diferent manera segons la classe social a què es pertanyi. La immensa majoria de la classe treballadora no viu del rendisme sinó de la seva feina. A l’Estat espanyol, només un 13% de les declaracions de l’IRPF presenta rendiments immobiliaris, segons dades d’Hisenda. És a dir, els propietaris són una minoria de la població, i en la seva immensa majoria són petits, mitjans o grans burgesos. Per tant, és la classe treballadora la gran afectada per l’encariment brutal de l’habitatge.

Entre el 2015 i el 2025 la renda mitjana per persona va créixer un 50%, però els sous ho van fer només un 30%, mentre que comprar una casa es va encarir un 80% i llogar-la un 87%. A la Comunitat de Madrid, els preus de venda han crescut un 99%, a les Balears un 95% i a Catalunya un 88%. És a dir, hi ha hagut un transvasament fabulós de rendes des de les butxaques dels treballadors als rendistes i especuladors. Des del 2018 s’han duplicat el nombre de pernoctacions a pisos turístics, segons Eurostat, i l’Institut Nacional d’Estadística xifrava el maig d’aquest any en 341.000 el nombre de pisos turístics a Espanya, que es lloguen per períodes de temps molt curts, uns dies o unes poques setmanes, a preus molt per sobre de la mitjana. Una altra dada esfereïdora és que des del 2015, a més de créixer exponencialment els pisos turístics, els estrangers no residents han comprat més de 500.000 habitatges, fonamentalment per especular amb ells i llogar-los a preus desorbitats.

Una altra dada rellevant, les empreses i entitats jurídiques acumulen 1.076.753 habitatges, un 4% del parc nacional, segons es desprèn de l’anàlisi de les últimes dades del Cadastre del 2025 (sense incloure Euskadi i Navarra). No obstant això, el Banc d’Espanya atribueix a aquestes empreses el 8% del mercat de lloguer, si bé arriba a percentatges de dos dígits a les grans ciutats com Madrid, on representen el 23,20% dels rendistes.

CaixaBank és el major propietari privat d’Espanya, amb prop de 22.000 habitatges llogats amb fiança dipositada. Li segueix de prop Blackstone, amb 19.600 habitatges llogats a Espanya (13.000 d’ells a Madrid, on és el major rendista privat). Segons aquestes dades, les societats amb més de 10 pisos acumulen 562.513 habitatges, enfront dels 178.000 pisos dels rics individuals amb més de 10 pisos en propietat. És a dir, només els propietaris de més de 10 immobles acumulen entre ells més de 740.000 habitatges.

És interessant observar que fa uns dies la subgovernadora del Banc d’Espanya elevava a 750.000 el dèficit anual d’habitatges, i a un milió pel 2028 si no canviaven les circumstàncies.

Des del 2015, la població espanyola ha augmentat en més de 3 milions, però només s’han construït 850.000 pisos. Al ritme de construcció actual, i sense comptar amb l’increment de població que es preveu per als pròxims anys, es trigaria més d’una dècada en construir aquest milió d’habitatges que es necessitarien pel 2028. Però, per què hauríem d’esperar 12 o 15 anys per adquirir un habitatge que ni tan sols estem segurs de poder pagar pels abultats preus que tindrà? Veiem així com, sobre bases capitalistes, és impossible per milions accedir a l’habitatge digne i assequible. Sobre bases capitalistes, la riquesa social i vital només pot ser accessible si s’enriqueix el grapat de paràsits que viuen del treball aliè. Per què hauríem de tolerar això? No es pot permetre que l’única classe realment productiva i progressista de la societat, la classe que sosté tot l’edifici social i econòmic de la societat, la classe que crea la riquesa, la classe treballadora, hagi de caure fins a la misèria i la degradació social tan sols pel fet d’haver de pagar per un sostre sota el qual viure. El que cal és una política socialista revolucionària.

Un programa socialista revolucionari

Això vol dir que amb només expropiar als grans acaparadors; fons voltor i rendistes que posseeixen més de 10 habitatges (740.000 en total) tindríem quasi solucionat el problema de l’habitatge a l’Estat espanyol a curt termini, atès el dèficit d’habitatges assenyalats pel Banc d’Espanya. Si a això li suméssim els pisos en propietat de mitjans i grans tenidors que tenen entre 4 i 10 pisos, que sumen diversos centenars de milers més, es podria solucionar el problema de l’habitatge íntegrament i d’un sol cop. Molts d’aquests pisos es mantenen buits, en diferents estats de conservació, i amb nul·la o poca inversió podrien estar llestes per ocupar. Aquesta gent ha amassat fortunes al llarg dels anys a costa dels treballadors i els pobres, no han de ser indemnitzats per l’expropiació dels seus habitatges, que s’haurien de posar sota lloguer social per no més del 10% dels ingressos familiars; així les famílies treballadores podran gaudir de la major part dels fruits del seu treball en lloc d’entregar-li-ho a rendistes i paràsits. Aquesta enorme oferta barata d’habitatge, que atendria pràcticament la demanda d’habitatge existent, obligaria al petit propietari d’una o dues propietats a reduir el lloguer dràsticament per rebre un pagament realment just i no abusiu, com passa actualment.

Per descomptat, la construcció d’habitatge residencial continuaria sent necessària, però no podem deixar-la en mans dels voltors de les grans constructores. Per construir habitatge a preu barat és necessari expropiar aquestes empreses sota control obrer, sense indemnització, excepte a petits accionistes sense recursos. I per aconseguir els recursos financers per a aquestes inversions cal disposar dels diners de qui més es beneficia del negoci de l’habitatge, els bancs. Els bancs han de ser expropiats, també sense indemnització excepte petits accionistes sense recursos, i sota el control dels seus treballadors. Aquesta nacionalització permetria reduir al mínim els tipus d’interès i rebaixar dràsticament el cost de les hipoteques actuals, ja que un banc públic dirigit pels treballadors no tindria interès a enriquir-se sinó en acomplir una tasca social. Aquest és el programa socialista que defensem, l’únic programa realista per resoldre de forma integral el problema de l’habitatge.

Però no són només els taurons immobiliaris, bancaris i de la construcció els que ens xuclen la sang, ni els únics rendistes o especuladors, aquí està l’oligopoli energètic de les petrolieres i elèctriques que esperen guanyar aquest any 20.000 milions d’euros en beneficis, el doble que el 2023! Ells també han de ser expropiats sense indemnització, i integrats en un pla estatal de producció, junt amb la resta de sectors esmentats.

Per una vaga general per l’habitatge i els sous

Per avançar en la realització d’aquest programa es requereix una mobilització des de baix molt més poderosa que l’actual, es requereix posar en peu al conjunt de la classe treballadora de l’Estat espanyol. En les assemblees de les acampades està sorgint amb força la consigna de la vaga general per l’habitatge. Això ha de ser el principal eix d’agitació ara. Veiem un ressorgir poderós de la lluita sindical, fonamentalment per la pèrdua de poder adquisitiu, que anirà a més. El 14 d’octubre s’inicia la vaga indefinida del sector educatiu de Madrid, que pot convertir-se en un punt focal de referència per altres sectors. Només a l’agost la inflació interanual va arribar al 4,9%, menjant-se gairebé tots els augments salarials atorgats aquest any. Cal agitar entre els sindicats de CCOO, UGT, CGT i també en els sindicats nacionalistes d’ELA, LAB i CIG, per la unificació de totes les lluites salarials i sectorials per confluir en aquesta vaga general, incloent la reivindicació de l’habitatge digne i assequible per tots. Les acampades no han de ser un fi en si mateix, sinó el punt de trobada de l’organització de la lluita, amb piquets volants agitant a favor de la vaga general a cada cantó de la societat: els barris obrers, els polígons industrials, les escoles i universitats.

Una vaga general ben preparada donaria una envergadura colossal a la protesta ara iniciada i és l’únic que garantiria concessions serioses a les nostres demandes.

Els comunistes revolucionaris de l’OCR estarem en la primera línia d’aquesta lluita, defensant el nostre programa revolucionari. Per això diem: Expropiar als especuladors i rendistes! Per poder viure, el capitalisme ha de morir.