Arran i SEPC ocupen la seu de CCOO a Barcelona

El passat dilluns 9 de novembre, un grup de militants d’Arran i el SEPC van irrompre a la seu de Comissions Obreres (CCOO) a Barcelona. L’objectiu era denunciar el sindicat per “traïdors de classe”, per orientar la vaga cap a la campanya electoral en favor del PSOE, i amb l’objectiu de construir un “sindicalisme nacional i de classe”.

Compartim amb els militants d’Arran i el SEPC el desig d’organitzar a la nostra classe en línies revolucionàries que permetin una lluita seriosa contra el règim del 78, però cal preguntar-se després de l’acció si el proletariat en general i la base militant de CCOO es troba avui més a prop d’aquesta política que abans de l’ocupació de dilluns.

Des de l’OCR ens posicionem en contra d’aquests mètodes, els quals són aliens a la nostra classe. La irrupció d’ahir no permet a la capa avançada connectar amb la base militant d’aquests sindicats i lluitar contra la influència reformista dels seus dirigents. A dos dies vista de la vaga general de l’11, aquesta acció divideix el moviment juvenil i estudiantil del moviment obrer en un moment clau.

No només això, els militants de base de CCOO, els quals, a pesar de la dilatància reformista i conciliadora dels seus dirigents, han estat organitzant piquets i lluitant per organitzar la vaga, estaran avui més casats amb aquesta direcció del que ho estaven abans. La reacció instintiva i sana dels treballadors els portarà a tancar files contra el que serà percebut com una agressió directa.

Lluny de deixar les coses com abans, aquests mètodes dificulten la possibilitat de la joventut anticapitalista d’agitar entre els treballadors una política revolucionària de classe que podrà ser associada per les direccions amb l’ocupació de dilluns. D’aquesta manera, s’obre la porta a crítiques per part de la burocràcia cap a la joventut revolucionària que li permeten desviar l’atenció del contingut polític de la vaga.

Com hem arribat fins aquí?

Els comunistes hem estat molt crítics amb el paper de les direccions sindicals, que fins ara han aspirat a refredar el moviment ajornant la data de la vaga, han mirat de vincular-la amb la campanya electoral del 29N i han arrossegat els peus a l’hora d’iniciar l’agitació d’aquesta vaga.

Però diferim respecte de les conclusions a les quals porta aquest fet. Convertir aquest paper en l’única causa de la direcció que prenen els esdeveniments no permet explicar coses fonamentals, com l’origen dels grans sindicats i les causes de la seva degeneració i fusió amb l’aparell de l’Estat. En no poder explicar això, encara més confús resulta explicar-se com ha estat possible que, malgrat aquesta degeneració esmentada, s’hagi torçat el braç a les direccions reformistes per convocar una vaga general.

L’explosió que vivim s’ha produït pels embats de la crisi del capitalisme a través de les pressions econòmiques de la inflació i la precària situació de l’habitatge creada pel rendisme i el parasitisme dels grans tenidors. Si la influència dels dirigents reformistes de CCOO i UGT fos l’única variable monolítica, decisiva en tot moment, haurien pogut frenar sense més la ràbia acumulada com tants altres cops en el passat. Però la lluita de classes és una equació complexa, i com deia Trotsky, les direccions sindicals no són més fortes que les lleis de la història, que la mateixa dinàmica contradictòria de la lluita de classes.

Certament, la burocràcia sindical, per les seves condicions de vida separades de les condicions generals de vida de la nostra classe garantides pels seus vincles econòmics i polítics amb l’Estat burgès, busca una situació estable permanent, mira d’establir, com diuen els companys, una “pau social”, i per aquesta raó coses com les vagues generals són molt poc habituals. Per aquestes raons materials, aquests dirigents esdevenen els representants dels interessos de la classe dominant dins del moviment obrer.

Però la contradicció entre les condicions de vida de la nostra classe i la passivitat i traïcions de la direcció han portat a les masses a reivindicacions tan avançades que han forçat a les direccions dels grans sindicats de classe a convocar la vaga per por de veure’s desacreditades i perdre la seva influència dins del moviment. Aquesta és una tendència que hem vist desenvolupar-se al llarg dels últims anys amb les vagues del metall del 2025 a Cadis i Cartagena, o més recentment amb les vagues dels docents a Catalunya i el País Valencià i a la vaga dels treballadors d’Airbus a Getafe. L’enorme pressió dels esdeveniments està portant les masses a avançar a les seves direccions per l’esquerra.

L’autoritat dels grans sindicats i com disputar-la

Però precisament pel que s’ha exposat, veiem que, per molt que ens agradés sacsejar als treballadors i despertar-los a la vida política, els fets són tossuts. Els comunistes no tenim res d’utòpics, no romantitzem ni als treballadors ni ens limitem a recordar des dels marges del moviment que les seves direccions són traïdores. Ans al contrari, som realistes, anem a buscar a les masses treballadores allà on són, no ens separem d’elles i lluitem amb elles per educar-les a través de la seva pròpia experiència a desconfiar de la burocràcia i el reformisme.

La raó per la qual mètodes com els de dilluns no funcionen és que CCOO i l’UGT són els sindicats de masses. Els treballadors han hagut de recórrer a ells per lluitar contra l’explotació dels capitalistes als llocs de treball, i han experimentat històricament millores en les seves condicions de vida gràcies a aquests. Per la seva pròpia experiència, davant la crisi actual, els treballadors recorren a l’eina que els ha funcionat amb anterioritat, i que, objectivament, és la més poderosa per agrupar 2 milions de treballadors sindicats.

Però el procés contradictori de crisi capitalista ja ho disposa gairebé tot per convertir aquesta experiència en el seu contrari. La crisi mostra a salts cada cop més la naturalesa explotadora del capitalisme, que crea misèria per la immensa majoria pel benefici d’una minoria cada cop més ínfima. Per tant, els comunistes, en l’època de crisi del sistema, ens sabem nadar a favor del corrent.

Però això no vol dir que els treballadors arribin automàticament a confiar en una direcció revolucionària només perquè les seves direccions siguin traïdores. Els comunistes s’han de guanyar la confiança de la classe obrera treballant des de dins del moviment, mostrant-se com els companys d’armes més aguerrits i determinats a assolir els objectius del moviment.

És des d’aquesta posició que aleshores, com els elements més conscients de la classe, poden plantejar un programa que connecti les demandes immediates del moviment amb demandes més avançades que els mostrin que només una política revolucionària pot acabar amb l’opressió que pateixen. A la vegada, demostrant així en la pràctica la defensa de la màxima unió de la classe en la lluita concreta per posar fi a la crisi de l’habitatge, avançar la crítica revolucionària als dirigents buròcrates i els seus objectius reformistes i de pau social. Només des d’aquesta posició, l’experiència de la insuficiència, covardia i fins i tot traïció es pot canalitzar cap a una autoritat més elevada dels revolucionaris dins del moviment.

Construïm l’alternativa revolucionària

Els revolucionaris no ens podem permetre el luxe d’eximir-nos de pensar en el nostre propi paper dins dels esdeveniments explosius que es donen. Els companys d’Arran i SEPC, juntament amb la resta d’organitzacions estudiantils a Catalunya i la resta de l’Estat Espanyol, organitzen a una capa de joves estudiants i treballadors que han crescut dins d’un capitalisme que no ofereix cap futur i que, per tant, no tenen gens d’il·lusió en les direccions reformistes.

Aquest conjunt d’organitzacions tenen el deure d’unir aquesta joventut i les seves reivindicacions al moviment obrer i, sobre la base d’una discussió fraternal amb els treballadors, marcar el camí a seguir. Els estudiants poden jugar un paper veritablement revolucionari si s’atenen als mètodes veritablement revolucionaris i participen dins del moviment obrer com la seva punta de llança contra els capitalistes i l’Estat burgès. Aquesta és l’experiència del maig del 68 a França o els últims dos anys a Sèrbia.

Cal tenir sempre present que la consciència tendeix a ser conservadora, i que són els grans esdeveniments històrics com ara els processos revolucionaris, les guerres i també dies de lluita com una vaga general, que sacsegen la consciència de milions de persones. Del que es tracta doncs és d’orientar-se en tot moment cap a les masses en moviment, esforçar-se per connectar amb elles, però sempre avançar un programa que apunti més enllà, i que connecti el concret amb el general, la lluita contra el capitalisme. Explicar pacientment, confiar en la classe treballadora i el seu potencial, i basar-se en la comprensió que la consciència es pot transformar en qüestió de dies sobre la base de grans convulsions polítiques i socials. Aquest és el mètode a seguir.

Des de l’OCR instem fraternalment a la militància d’aquestes organitzacions a fer un gir cap als veritables mètodes de lluita de classes. La nostra classe respon als embats de la crisi orgànica d’aquest sistema amb mètodes cada cop més revolucionaris com els que veiem arreu d’Europa. Només aquesta aproximació tàctica pot contribuir al fet que aquests moviments es facin amb un programa comunista revolucionari, l’únic que els ofereix una sortida que acabi amb la barbàrie d’aquest sistema destruint l’Estat burgès, expropiant el poder econòmic dels capitalistes, i construint una societat socialista que desplegui tot el potencial ofegat pels interessos capitalistes que existeix dins la nostra societat.

Però aquests mètodes no poden ser integrats sense tenir una base ferma en les idees del marxisme. Per aquesta raó, des de l’OCR, secció a l’Estat espanyol de la Internacional Comunista Revolucionària, lluitem amb aquests mètodes per construir una organització ferma sobre aquestes idees i que pugui en el futur jugar un paper decisiu sobre el moviment obrer en el seu camí cap a la revolució socialista. Convidem a tothom que vulgui construir aquesta alternativa revolucionària avui a unir-se a nosaltres.