França: El 17 d’octubre ha posat la revolució a l’ordre del dia

L’enorme onada de protestes que s’ha viscut aquest dissabte a França ha suposat una escalada militant d’un moviment que s’ha estès per tot el país que està sembrant la por al cor del Govern de Macron. Tot i la brutal repressió, els treballadors i els joves han continuat mobilitzant-se en nombres cada cop majors. Amb un programa audaç i revolucionari, aquestes protestes tenen el potencial d’enderrocar no tan sols l’odiat Govern, sinó tot el sistema podrit.

La premsa capitalista internacional ha fet molt soroll amb els “disturbis violents” que estan sacsejant França. Aquesta mateixa premsa no esmena la violència quotidiana de la classe dominant francesa, ni la repressió violenta amb la qual s’ha respost als joves pacífics que han sortit a protestar contra l’ensorrat sistema educatiu del país i el deteriorament de les condicions de vida.

El dissabte, un noi de 17 anys va perdre la mà dreta després que un agent de la policia li disparés una granada “antiavalots”. És el segon manifestant en dues setmanes que perd una mà. Això se suma a les innumerables lesions brutals, com casos de ceguera, mandíbules destrossades, etc.

La premsa de dretes tampoc esmena les provocacions: testimonis presencials han informat que es van llençar gasos lacrimògens i es van utilitzar canons d’aigua de forma inesperada mentre els manifestants es reunien pacíficament dissabte al matí. Estan circulant imatges en les quals es veu clarament com els manifestants es llencen sobre uns provocadors de la policia per llençar pedres als vehicles d’emergència. L’Estat francès ha muntat expressament les escenes que vam veure dissabte.

La classe dominant francesa està ara presa de l’ansietat. Ahir a la nit, Macron va aprofitar un discurs televisat per reconèixer cínicament les “queixes legítimes” d’alguns manifestants, al mateix temps que condemnava als “insurrectes de grups marginals d’extrema esquerra, als que s’han sumat nombrosos delinqüents”. Es tracta d’un intent desesperat per dividir el moviment i justificar una intensificació de la repressió policial.

A continuació publiquem l’anàlisi més recent de Jérôme Métellus, del Partit Comunista Revolucionari, que detalla els esdeveniments de dissabte i explica les tasques que tenim al davant.

 

Publicat originalment en francès el 18 d’octubre a marxiste.org

 

La mobilització del 17 d’octubre marca una etapa important en el desenvolupament d’un moviment que, sens dubte, està lluny d’haver esgotat les seves reserves d’energia, determinació i combativitat.

Estudiants de secundària, universitaris, joves treballadors i aturats: la “generació Z” dominava les manifestacions i les animava amb un radicalisme contagiós. També es van mobilitzar un gran nombre de treballadors de més edat. Tots els sectors de l’economia, totes les forces vives del país estaven representades.

Les xifres anunciades per la premsa – entre 500.000 i 800.000 persones en tot el país – subestimen la magnitud de la mobilització. A París, en particular, els carrers adjacents al recorregut oficial de la manifestació estaven atapeïts. Barris sencers vibraven al ritme de consignes i càntics. Els residents sortien de les seves cases o dels comerços per sumar-se a l’ambient electritzant d’un poble en rebel·lió. Ens agradaria conèixer el mètode utilitzat, a banda del càlcul a ull, per comptar amb precisió a tals multituds en plena efervescència!

Nombrosos manifestants, alguns amb jaquetes grogues, portaven pancartes que competien quant a humor i imaginació. Les reivindicacions, els jocs de paraules i les ocurrències convergien en un rebuig radical al Govern, als ultrarics, al seu Estat, a la seva policia i al seu sistema. Moltes pancartes feien referència a les grans tradicions revolucionàries del poble francès, en particular al Maig del ‘68 i a la Gran Revolució Francesa del 1789-94. La idea de guillotinar a Macron, per exemple, estava força estesa i comptava amb l’aprovació unànime.

La brutalitat policial de les darreres setmanes estava en la ment de tots. Els joves dels barris més pobres volien enfrontar-se a una policia de la qual pateixen diàriament, i des de fa massa temps; el racisme, l’assetjament i la brutalitat.

Tan aviat com es llençava la consigna “ACAB” (acrònim en anglès d’All Cops Are Bastards, “Tots els policies són uns bastards”) centenars de manifestants la corejaven, entre ells alguns que feia tan sols unes setmanes desconeixien la seva existència i el seu significat.

“Violència”: el doble discurs del poder

Sense la més mínima intenció de respondre a les demandes bàsiques del poble, el Govern s’enfonsa en la condemna ritual de la “violència urbana”, qualificada d’“extrema”; “inaudita”, etc. En canvi, Macron, Lecornu, Núñez i companyia, consideren que la violència policial és meravellosament “proporcionada”. Quant a la violència econòmica i social que constitueix el fonament de la revolta popular, no diuen res ni volen saber res al respecte.

El 12 d’octubre, un informe d’Acció contra la Fam va revelar que a la França metropolitana set milions d’adults manquen de prou aliments. Aquesta situació afecta el 25% de la joventut entre 18 i 24 anys. Aquesta violència social “inaudita” i “extrema” deixa indiferents als rics i poderosos, que, a més, preparen noves retallades dràstiques en la despesa pública i les ajudes socials.

Amb la mà al cor, el govern jura que defensa el dret a manifestar-se “pacíficament”. A la vega, però, Macron, Lecornu i tota la seva banda organitzen una brutal repressió policial i anuncien que no poden satisfer cap demanda. En altres paraules, el poble ha d’acceptar “pacíficament” que el menyspreïn, l’explotin, l’empobreixin i el reprimeixin. No és això el que acostuma a passar? Sí, però aquest cop les masses ja no accepten i exigeixen respostes concretes, o, a falta d’aquestes, la caiguda del “govern dels rics”. Aquesta és l’essència de la situació actual.

I ara què?

Igual que va succeir amb la vaga general de 24 hores del 13 de maig del 1968, la joventut i els treballadors mobilitzats han enviat un poderós missatge a tota la classe obrera. El 1968, la demostració de força del 13 de maig va marcar el punt de partida d’un moviment de vagues indefinides que, en el transcurs d’una setmana, van paralitzar per complet l’economia i van deixar suspeses en l’aire totes les institucions de l’Estat burgès.

En els pròxims dies i setmanes, el moviment podria emprendre el mateix camí revolucionari que en la primavera del 1968. El 17 d’octubre va representar una passa molt clara en aquesta direcció. En un país saturat d’ira i combativitat, podria ser prou que els treballadors de les grans empreses donessin l’exemple i prenguessin la iniciativa per encendre la metxa d’un poderós moviment de vagues indefinides.

Una cosa és segura: quan les masses explotades i oprimides es posen en moviment, com ahir, no és per conformar-se amb marxes inofensives, a raó d’una o dues al mes, a les que es redueix l’habitual “estratègia” de les direccions confederals dels sindicats. Per cert, aquestes direccions no van participar de l’organització ni la direcció del 17 d’octubre, que van ignorar deliberadament durant moltes setmanes.

Aquestes mateixes direccions sindicals han convocat una jornada de mobilització pel 5 de novembre. En un principi, l’objectiu era desactivar la força explosiva del 17 d’octubre. Ara, però, la jornada del 5 de novembre podria escapar al control dels seus organitzadors. De mentre, sens dubte es prendran altres iniciatives i s’organitzaran noves manifestacions. L’explosió d’ira i combativitat no s’ajustarà a l’“estratègia” de les direccions sindicals, l’única ambició dels quals és canalitzar i contenir el moviment.

Els militants polítics i sindicals més combatius han de comprendre la magnitud de la situació i les enormes possibilitats que aquesta obre per al desenvolupament de la lluita de classes. Cal aprofitar l’impuls de la joventut per posar en l’ordre del dia un ampli moviment de vagues renovables.

Com escrivíem el dimarts 13 d’octubre, les organitzacions del moviment obrer han de construir un moviment de vagues basat en “un programa ofensiu que reculli totes les demandes de la joventut mobilitzada, i els sumi d’altres com un augment significatiu dels salaris, la seva indexació a la inflació, l’expropiació de TotalEnergies i la derogació de totes les contrareformes dels darreres deu anys.

“Sota la creixent pressió dels mercats financers, el Govern de Lecornu preferirà penjar-se abans que satisfer una sola d’aquestes reivindicacions. En conseqüència, el programa del moviment ha de culminar amb una reivindicació que sigui a la vegada general i, en el fons, molt concreta: A baix el govern dels rics! Per un govern dels treballadors!”
Si en les properes setmanes es desenvolupa en el país un poderós moviment de vagues renovables, demostrarà de manera concreta a la classe treballadora que ella és la que crea tota la riquesa, que és la força decisiva de la societat moderna, i que, per tant, li correspon a ella dirigir-la. Això significa expropiar a la gran burgesia, repudiar el deute públic i reorganitzar l’economia sobre bases socialistes.”