França: del 17 d’octubre al 5 de novembre… Com guanyar?

Article publicat originalment en francès el 25 d’octubre a marxiste.org

El 17 d’octubre va marcar un punt d’inflexió en el desenvolupament de la lluita de classes. Aquell dia, una enorme multitud de treballadors es va unir als estudiants de secundària i universitaris que s’havien mobilitzat.

Tots els sectors de l’economia estaven representats. L’ambient era d’una radicalitat excepcional. Molts manifestants no tan sols exigien aquesta o aquella mesura, sinó també un canvi total de govern i de sistema; en poques paraules, una revolució.

En resposta, el govern s’esforça per sufocar el moviment sota una densa capa d’amenaces, mentides i violència estatal. Després de qualificar al moviment d’estudiants de secundària com «violència urbana», els polítics i periodistes burgesos no paren de cridar, dia i nit, contra la «violència sense precedents» de la «ultraesquerra» i dels «delinqüents», aquella «coalició» l’arquitecte i líder suprem de la qual seria Jean-Luc Mélenchon. Per salvar al país de les urpes del partit La França Insubmisa¹ (LFI), el govern intensifica la repressió policial i judicial, imposa tocs de queda, prohibeix les manifestacions i anuncia la mobilització de l’exèrcit, del GIGN i del RAID².

Les manifestacions del passat dissabte 24 d’octubre van ser tan massives i radicals com les del dissabte anterior. Aquesta nova demostració de força és encara més notable perquè Macron havia dit dijous: «El que es recomana és no manifestar-se». Per donar suport a aquesta «recomanació» el Govern va amenaçar als manifestants, va anunciar un enorme desplegament policial, va prohibir les manifestacions, va canviar els recorreguts a última hora, etc., etc. Es va fer de tot per reduir la magnitud de la mobilització, però va ser tot en va: va ser un fracàs total pel govern i un èxit rotund per la joventut i els treballadors mobilitzats.

Molts manifestants parlaven sobre el futur del moviment i, en particular, sobre la jornada del 5 de novembre. Dimecres, Sophie Binet (CGT) va llençar una crida al respecte per «donar una nova passa en la mobilització. La vaga ha de prendre el relleu. Per això, la CGT junt amb la coalició sindical, convoca a la mobilització més àmplia possible el 5 de novembre. Cridem els treballadors i treballadores a organitzar assemblees generals en tots els llocs de treball, amb tots els seus companys i companyes, en tots els departaments i en totes les fàbriques, per generalitzar la vaga el 5 de novembre i els dies posteriors. Això és el que cal posar a l’ordre del dia: la vaga. Quan els treballadors i les treballadores s’aturen, el país s’atura, l’economia es bloqueja, i això permetrà que, per fi, les nostres demandes siguin escoltades.»

Aquesta declaració marca un punt d’inflexió en l’actitud de les direccions confederades dels sindicats. Durant molt de temps havien ignorat deliberadament la crida – llençada a inicis de setembre – a mobilitzar-se el 17 d’octubre; però l’enorme èxit d’aquesta jornada i la radicalitat que allà es va expressar els ha empentat a donar una passa seriosa (almenys de paraula) cap a una clara intensificació de la lluita. Quan Sophie Binet parla de «generalitzar la vaga el 5 de novembre i els dies posteriors», assenyala amb molta precisió el camí que ha de seguir el moment per fer fracassar l’infame estratègia del govern.

Els militants polítics i sindicals més combatius han de fer seva la crida de Sophie Binet. Cal fer tot el possible per desenvolupar un ampli moviment de vagues renovables³ a partir del 5 de novembre. Com fer-ho i amb quin programa? Respondrem més endavant a aquesta pregunta, però primer hem d’analitzar la situació general en què es troben els nostres enemics de classe: la burgesia, el seu govern i tots els seus polítics.

La base econòmica de l’orgia repressiva

Lenin destacava que la política és «l’economia concentrada». La situació actual n’és un clar exemple. L’orgia repressiva del govern en les darreres setmanes no es pot entendre sense tenir en compte la profunda crisi de l’economia francesa i, en particular, el seu deute públic.

La taxa d’interès dels bons de l’Estat a 10 anys vorejava el 3.7% el juny passat; el 21 d’octubre va superar la barrera del 5%. Per l’Estat francès, això significa que, a la llarga, haurà de pagar desenes de milers de milions d’euros addicionals als seus creditors.

La segona economia de la zona euro està ficada en una dinàmica similar a la de Grècia els anys que van seguir a la crisi mundial del 2008. L’Estat grec s’endeutava al 4.5% el 2007 i després al 5% el 2009. El gener del 2010, la taxa d’interès era del 6%; el desembre d’aquell mateix any s’havia disparat al 12%. Aquest augment va continuar, però a partir del 2010 l’FMI i el BCE⁴ van prendre el relleu dels mercats financers. El suposat «rescat» de Grècia es va condicionar a retallades pressupostàries d’una magnitud sense precedents des del final de la Segona Guerra Mundial. En qüestió d’uns pocs anys, les masses gregues es van empobrir dràsticament.

«França no és Grècia», diuen els analistes burgesos. Descarten la possibilitat que els tipus d’interès es disparin així i, amb més raó, que calgui recórrer a l’FMI. El que no descarten en absolut, al contrari, fins i tot ho reclamen amb insistència, és una sèrie de contrareformes i retallades pressupostàries extremadament severes; «a la grega», precisament. Al final d’aquesta enorme purga d’austeritat, els serveis públics quedarien en runes i la majoria de la població dessagnada, però l’honor nacional estaria sa i estalvi, ja que l’FMI no hauria intervingut!

Aquest és el programa que els polítics burgesos volen imposar a l’aclaparadora majoria de la població francesa. Els únics que se’n beneficiarien serien el grapat d’explotadors multimilionaris que són amos dels bancs i dels grans mitjans de producció.

Davant d’aquesta perspectiva, i sota la creixent pressió dels mercats de bons, la burgesia i el seu govern prefereixen recórrer a una repressió sense precedents, acompanyada de mentides no menys escalabroses, abans que fer la més petita concessió substancial a les demandes legítimes dels estudiants de secundària, universitaris i treballadors mobilitzats.

Per aquest camí, l’Estat burgès es permet tota mena de trucs bruts, com també totes les formes d’infiltració i de provocació policial. Així, el «fracàs» de l’aparell estatal el 17 d’octubre no es devia tan sols a la força explosiva de la mobilització, sinó també a l’orquestració del «caos» per part d’un poder assedegat d’imatges sensacionalistes. Des d’aleshores, aquestes es repeteixen incessantment i serveixen de pretext per una ofensiva brutal contra els nostres drets democràtics més elementals, començant pel de manifestar-nos i circular lliurement⁵.

Si aquesta estratègia no funciona en les pròximes setmanes i la lluita pren encara més força, la burgesia preferirà sacrificar a Macron – és a dir, avançar alguns mesos les eleccions presidencials – abans que fer concessions significatives al moviment, ja que tals concessions serien exactament el contrari del que exigeixen els mercats financers.

El diari Le Monde, entre d’altres, destaca cada dia que l’opció que Macron renunciï està sobre la taula. Aquest vell diari de la burgesia «liberal» suggereix que, en cert punt, només unes eleccions presidencials anticipades podrien frenar l’auge de la lluita. A dir veritat, ni tan sols és segur: les masses mobilitzades podrien no conformar-se amb un lleuger canvi en el calendari estatal. Per la burgesia, però, hi ha un altre problema inherent a aquesta opció: la renúncia de Macron tindria efectes contradictoris – i no necessàriament positius, en el seu conjunt – en l’ànim i els càlculs dels especuladors que financen el deute públic francès. Per això la classe dominant, en aquests moments, s’aferra a l’esperança d’esclafar el moviment sota una allau d’amenaces, repressió i provocacions policials.

En fer-ho, corre el risc d’encendre encara més el foc de la revolta, en lloc d’apagar-lo, ja que milions d’explotats i oprimits estan indignats per la brutalitat policial i la restricció salvatge als drets democràtics. També estan farts del torrent de mentides i distorsions que vesen els mitjans burgesos les 24 hores del dia, en flagrant contradicció amb el que tot el poble veu amb els seus propis ulls – sigui directament o a través dels nombrosos vídeos publicats a les xarxes socials-. De la mateixa forma, el silenci entorn a les circumstàncies en què van morir dues persones, el 17 i el 18 d’octubre, alimenta la desconfiança cap a un poder l’autoritat del qual està reduïda a cendres.

Finalment, tots entenen la relació entre l’atemptat comès a Trappes⁶ divendres i la propaganda racista que, des de fa tants anys, no deixen de difondre tots els polítics i periodistes burgesos (tant de l’extrema dreta com del suposat «centre»). Macron intenta manipular aquesta tragèdia en el seu benefici, però aquesta maniobra cínica només augmentarà la ira de les masses.

La campanya contra LFI

En aquest context, la campanya permanent contra LFI assoleix nous nivells. A Mélenchon i als seus companys se’ls exigeix que «condemnin fermament» la «violència» de la que – precisament ells a ells mateixos – se’ls acusa de ser els instigadors. Amb tota lògica, se’ls demana aleshores que es «condemnin» a si mateixos molt «fermament», i fins i tot que s’entreguin a la justícia exigint, contra ells mateixos, les penes més exemplars!

Les declaracions de Retailleu i Larcher⁷ sobre la possibilitat de «prohibir» a LFI estan, òbviament, carregades de segones intencions electorals. Els Republicans i el seu sinistre candidat temen una altra desfeta a les eleccions presidencials. Atrapat entre Édouard Philippe i Marine Le Pen⁸, Bruno Retailleau busca un respir i vots a la dreta de RN⁹.

Ara que s’ha «plantejat» la qüestió de la prohibició de LFI, els grans mitjans dediquen debats a sospesar els «pros» i els «contres». En realitat, tot això no és més que una propaganda absurda i, en el fons, desesperada. És evident que l’Estat no prohibirà a LFI, ja que aleshores la reacció explosiva de les masses – molt més enllà dels votants habituals d’aquest moviment – podria arrossegar tot el règim polític.

En general, la burgesia no té interès a portar a França pel camí d’un règim «bonapartista», és a dir, una dictadura militar i policial, perquè en aquest punt tindria moltes possibilitats de perdre-ho tot. El que veiem no marca l’arribada d’un règim bonapartista, com se sent dir amb massa freqüència, sinó que ens recorda el que ja va demostrar la repressió dels Armilles Grogues el 2018 i el 2019: la brutalitat policial i la restricció dels drets democràtics són compatibles amb els mecanismes elementals d’una «democràcia» burgesa. Això no canvia en res l’essència de l’Estat, del qual Lenin subratllava que consisteix en «destacaments especials d’homes armats» que defensen el poder i els privilegis de la classe dominant.

En moments explosius de la lluita de classes, com ara, l’Estat «democràtic» burgès deixa anar els gossos. En resposta, hem de dur a terme una lluita de masses inflexible contra qualsevol atemptat contra els drets dels treballadors i dels oprimits en general. En lloc d’anunciar sense cessar l’arribada d’un règim feixista o bonapartista, els líders del moviment obrer han de lluitar seriosament contra tots els atacs actuals de la burgesia «democràtica», i, en particular contra l’escandalós empresonament de molts joves manifestants (divendres L’Humanité va publicar la xifra de 174 detencions des del 17 d’octubre). Tot el moviment obrer ha d’exigir el seu alliberament immediat i que es retirin tots els càrrecs!

És necessari un pla de batalla

En la mesura en què no vol fer cap concessió seriosa, el govern s’ha embarcat en una estratègia repressiva que, lluny de trencar la mobilització, l’ha ampliat a nous sectors socials.

En aquest context, Sophie Binet, en nom de la coalició sindical, ha cridat a «generalitzar la vaga el 5 de novembre» i els dies següents. Si aquesta convocatòria es fa realitat, si el 5 de novembre es posa en marxa un ampli moviment de vagues renovables, això posarà al govern contra la paret i l’obligarà a canviar d’estratègia. La millor forma d’obligar el poder a guardar les porres, els LBD¹⁰ i els gasos lacrimògens és una mobilització massiva de la classe treballadora en forma de vagues renovables. En altres paraules, és la paràlisi de l’economia.

Sophie Binet crida als treballadors «a organitzar assemblees generals per tot arreu, en tots els centres de treball, amb tots els companys, en tots els departaments, en totes les fàbriques», per incloure la vaga renovable en l’agenda. Això és exactament el que cal. Així i tot, sabem bé que no tots els «centres de treball» es troben en la mateixa situació, no compten amb el mateix pes econòmic ni poden jugar el mateix paper en la paralització de la producció. Sophie Binet té raó en cridar a tota la classe treballadora a mobilitzar-se, però aquesta crida general ha d’anar acompanyada, sense falta, d’un pla de batalla concret, precís i basat en l’estat real de les nostres forces; en particular, les de les organitzacions sindicals.

Primer, cal apuntar a la mobilització dels sectors de la classe treballadora que, per un cantó, compten amb organitzacions sòlides i tradicions de lluita i, per altre, ocupen llocs clau en la vida econòmica del país. Aquest és el cas, sobretot, dels treballadors del transport, l’energia i els ports. Si es llencen a una vaga renovable sòlida, poden donar un impuls decisiu a la mobilització d’altres sectors importants de la classe treballadora, com la metal·lúrgia, els bancs i tota l’administració pública.

No esmentem per casualitat als treballadors del transport, l’energia i els ports. En les últimes dues dècades, aquests tres sectors han dut a terme diverses vagues prorrogables. Així i tot, els governs de l’època no van cedir res perquè en cada ocasió la vaga renovable no es va estendre a altres sectors. Els treballadors de les empreses mobilitzades encara derroten aquestes derrotes. Cal tenir-ho en compte i extreure’n lliçons. La mobilització d’aquests bastions de la nostra classe s’han de basar, aquest cop, en un pla de batalla clar, conegut i discutit per tots, que prevegi una ràpida extensió de la vaga renovable a altres sectors clau de l’economia. En cas contrari, els treballadors dels ports, l’energia i el transport podrien dubtar a comprometre’s, un cop més, en una lluita de llarga durada.

No pretenem donar els detalls precisos del pla de batalla requerit. Les organitzacions sindicals i les seves diverses estructures – locals i federals – saben molt millor que nosaltres quin estat d’ànim hi ha entre els diferents sectors. Poden i han de jugar un paper central en l’organització i coordinació del moviment de vaga a partir del 5 de novembre.

Cal mobilitzar a totes les forces del moviment sindical, amb el suport de totes les forces de l’«esquerra radical» (inclòs LFI). Al mateix temps, la vaga ha d’estar fermament controlada pels mateixos vaguistes. Sophie Binet convoca a tots els treballadors a reunir-se en assemblees generals. Aquestes poden prendre la forma d’«assemblees generals interprofessionals», que reuneixin a treballadores de diferents sectors i facilitin l’expansió del moviment vaguista. També poden escollir delegats encarregats de coordinar la lluita i d’aplicar de manera concreta les decisions adoptades en les assemblees generals.

Els estudiants de secundària i els universitaris també poden jugar un paper molt important en aquesta nova etapa de la lluita. Durant el moviment de masses contra el CPE¹¹ (2006), les assemblees generals a les universitats organitzaven marxes d’estudiants universitaris i de secundària cap a les estacions de tren i les empreses per provocar aturades laborals, sovint amb èxit. Aquest va ser un element clau en la victòria d’aquest moviment.

Els estudiants universitaris i de secundària – que són molt conscients del paper decisiu dels treballadors – han de reprendre aquestes grans tradicions de la lluita. Per això, les organitzacions estudiantils no han de bloquejar les universitats de forma prematura, sinó, al contrari, organitzar allà assemblees generals massives, diàries i obertes als estudiants de secundària i als treballadors, amb l’objectiu de contribuir de manera concreta al desenvolupament de les vagues renovables. Aquesta ha de ser la prioritat del moviment estudiantil des que es reobrin les universitats, el 2 de novembre, en estreta coordinació amb el moviment de secundària i amb les organitzacions obreres.

El programa de la lluita

Una vaga renovable sòlida s’ha de basar en un programa ofensiu. Els treballadors no es llençaran a un moviment de tal magnitud amb l’esperança d’obtenir engrunes. Ha de valdre la pena; els objectius del moviment han d’estar a l’altura dels sacrificis que es fan.

En la seva declaració del 19 d’octubre, la junta confederal de la CGT va plantejar les següents reivindicacions:

«La fi de Parcoursup¹², recursos pels instituts de batxillerat i les universitats, l’augment dels salaris, del salari mínim (SMIC) i de l’índex salarial dels funcionaris, de les pensions, de les beques estudiantils i de totes les prestacions socials, la fi dels copagaments sanitaris i de les retallades en els serveis públics, començant pels hospitals, la congelació dels preus i el cessament dels acomiadaments.»

En conjunt, aquestes demandes – a les que cal afegir la nacionalització de TotalEnergies, si de veritat es vol «congelar els preus» – no són poca cosa. Avui dia, complir-les es consideraria fins i tot una victòria rotunda del moviment. Així i tot, el govern no només no té la més petita intenció de satisfer-les, sinó que s’esforça a preparar un pressupost que imposa 54.000 milions d’euros d’«esforços» addicionals per a l’aclaparadora majoria de la població.

Un cop més, el govern del primer ministre Lecornu només té una idea al cap: demostrar als mercats de bons que és capaç d’imposar un nou pressupost d’austeritat. Per això, si es desenvolupa un poderós moviment de vagues renovables, la burgesia preferirà jugar la carta de la dimissió de Macron, o sigui, unes eleccions presidencials anticipades, en lloc de fer la més petita concessió a les demandes del moviment.

Dit això, podria ser que la burgesia jugui aquesta carta massa tard. Si s’inicia un moviment de la magnitud de Maig del 68, com proposa Sophie Binet, la paràlisi de l’economia tindria un impacte enorme en la consciència dels treballadors. Com sempre, una vaga general indefinida plantejaria la qüestió del poder, és a dir, la pregunta: quina classe social ha de dirigir la societat? Els paràsits gegants que s’omplen de beneficis a costa del poble o la classe treballadora, que crea tota la riquesa i sabrà administrar l’economia en benefici de la majoria?

Per això, el nostre partit, el PCR, insisteix que el programa de la lluita es coroni amb una reivindicació senzilla: «Baix el govern dels rics! Per un govern dels treballadors!». Cal preparar des d’ara mateix a la nostra classe per la perspectiva de conquerir el poder. Siguin quins siguin els desenvolupaments concrets de la lluita en les pròximes setmanes, cal defensar sense parar aquesta idea i aquests objectius en tots els sectors de la classe obrera i de la joventut.

La mateixa Sophie Binet ho va destacar: «Quan els treballadors i les treballadores s’aturen, el país s’atura, l’economia es paralitza». Precisament per això els treballadors hem de prendre el control de l’economia i reorganitzar la societat sobre bases socialistes. Cal expropiar a la gran burgesia i substituir el caos del «lliure mercat» per una planificació racional i democràtica de la producció. La CGT ha de reprendre amb urgència aquesta idea fonamental, que durant molt de temps va constituir l’eix central del seu programa.

1. (La France Insoumisse en francès) Partit polític d’esquerres a França, dirigit per Jean-Luc Mélenchon

2. GIGN i el RAID són les forces d’elit i d’operacions especials més letals i selectes de l’Estat francès. No són agents antidisturbis comuns, sinó unitats tàctiques antiterroristes i de rescat d’ostatges

3. La vaga renovable, també coneguda com a vaga prorrogable, és un tipus de vaga indefinida que es vota i es renova periòdicament. A diferència d’una vaga convencional convocada per un període de temps fix (com una aturada de 24 hores), en una vaga renovable els treballadors d’un sector o empresa es reuneixen en assemblees generals (normalment cada dia o cada pocs dies) per debatre i votar democràticament si continuen o no amb l’aturada
4. Fons Monetari Internacional i Banc Central Europeu
5. Citarem aquí les paraules de Marx durant la sanguinària repressió de la Comuna de París, el maig del 1871: «El París obrer, en dur a terme el seu propi i heroic holocaust, va arrossegar a les flames edificis i monuments. (…) El govern de Versalles crida: Incendiaris!, i els dona aquesta consigna a tots els seus agents, fins en el poble més remot: perseguir per tot arreu als seus enemics, sota sospita que són professionals de l’incendi. La burgesia de tot el món, que contempla complaguda la massacre en massa després de la batalla, s’estremeix d’horror davant la profanació del maó i el morter!». En igualtat de condicions, els periodistes i polítics burgesos que donen suport «amb complaença» la repressió policial i judicial també fan contorsions hipòcritament davant la «profanació del maó i el morter».
6. L’atemptat comès a Trappes va ser un atac terrorista de caràcter racista i d’extrema dreta perpetrat el divendres 23 d’octubre del 2026. En aquest succés, un home de 39 anys va obrir foc de forma indiscriminada en les localitats de Trappes i La Verrière, en la perifèria sud-oest de París. Els trets van provocar un mort (un jove de 26 anys d’origen africà) i cinc ferits.
7. Bruno Retailleu, president dels Republicans i Gérard Larcher, membre dels Republicans i president del Senat de França, càrrec que ocupa ininterrompudament des del 2014
8. Edouard Philippe – president del partit de dretes Horitzons (Horizons) i alcalde de la ciutat portuària de Le Havre. Marine Le Pen – candidata presidencial d’Agrupació Nacional (Rassemblement National, RN), l’històric partit d’extrema dreta fundat originalment pel seu pare, Jean-Marie Le Pen
9. Agrupació Nacional (Rassemblement National, RN)
10. Lanceur de Balles de Défense (Llançador de bales de defensa) és una escopeta o llançador que dispara projectils de suro, considerada “no letal”, utilitzada per les forces de seguretat franceses per la dispersió de multituds
11. CPE (2006) Contracte de Primera Feina. Proposta legislativa d’un contracte dissenyat exclusivament per joves treballadors menors de 26 anys, l’objectiu principal de la qual era abaratir i facilitar l’acomiadament, ja que establia un període de prova de dos anys i acomiadaments sense justificació ni indemnització. L’aprovació parlamentària del CPE va provocar una de les onades de protestes estudiantils i obreres més potents en la història del país des del maig del 1968. Durant prop de deu setmanes, es va viure una paràlisi generalitzada. L’abril del 2006, acorralat pel bloqueig econòmic i el descontentament popular, el president Chirac va retirar i substituir el text legal, anotant-se la joventut treballadora una victòria històrica
12. Parcoursup és el portal per la preinscripció el primer any de l’educació superior, denunciat pel seu procés de selecció, descrit com una forma de selecció social que afavoreix a qui prové d’escoles d’elit i de zones acomodades