La tardor roja d’Europa

Article publicat originalment en anglès el 22 d’octubre a marxist.com.

En el seu punt àlgid, el moviment d’aquest cap de setmana ha portat les masses franceses a enfrontar-se a la policia a tan sols 300 metres de les escales del palau de l’Elisi. Tan sols podem imaginar la tensió que es viu en l’oficina del president. En tot el país s’han mobilitzat un milió, potser dos milions de persones. La classe dominant s’ha vist sacsejada fins a la medul·la.

Les imatges de l’ajuntament en flames a Limoges s’han repetit sense parar, i s’ha aixecat una gran cridòria en solidaritat pels seus maons carbonitzats i els seus vidres destrossats. Mentrestant, ni una paraula sobre com la policia va llençar gasos lacrimògens contra manifestants que es reunien pacíficament aquell mateix matí per provocar aquests resultats; ni sobre com, en les darreres setmanes, la policia militaritzada va destrossar les mandíbules, les dents, els ulls i les mans d’adolescents.

Hi ha hagut un intent d’avivar una guerra cultural, de culpar d’això als musulmans i als anomenats “acabats d’arribar”. Oh no, això no té res a veure amb els “acabats d’arribar”. Aquesta és la ràbia d’una classe local de sans-culottes moderns que han estat humiliats i degradats tota la seva vida.

Un grafiti recent a París plasma dècades de ressentiment acumulat en les infames paraules de presidents passats i presentes: «Chirac ens va dir “soroll i pudor”; Sarkozy va dir que necessitàvem una neteja amb una “rentadora a pressió” [és a dir, un canó d’aigua]; Hollande ens va dir “gent sense dents”; Macron ens diu “ningú”. Al diable amb el seu menyspreu!»

La classe dominant s’ha quedat totalment desconcertada per la magnitud de tot plegat. Mil policies antiavalots han resultat ferits. «Hem perdut el control», va admetre el ministre de l’Interior, Laurent Nuñez. En alguns llocs, els policies es van treure els cascs, esgotats, en senyal de derrota. Però això només és el començament.

Les revolucions de la generació Z arriben a Europa

Vam predir que les revolucions de la Generació Z arribarien a Europa més d’hora que tard. Ara ja són aquí. França està a l’avantguarda, fent honor a la seva tradició revolucionària. Potser li fa la competència Albània, on a Tirana s’han viscut enfrontaments durant dies entre enormes multituds de joves i la policia.

Però tota Europa està en flames, i molts països estan només una o dues passes enrere.

A l’Estat espanyol, les protestes massives han sacsejat el país setmana rere setmana. Així com l’Estat francès maltracta als nens; així també a Espanya es van utilitzar diversos furgons de la policia antiavalots i un helicòpter policial per desnonar i matar a una dona gran jubilada, la Maricarmen, de 87 anys, qui estava violant els drets de propietat d’un fons voltor que ara era amo de la casa en la qual ella havia viscut durant 70 anys.

Aquests són els valors liberals, «democràtics» i occidentals en defensa dels quals Europa s’està armant fins a les dents i està abocant armes en la massacre ucraïnesa.

A Espanya, s’ha convocat una vaga general per l’11 de novembre. A França, els sindicats han convocat, amb molts dubtes, una jornada d’acció pel 5 de novembre. A finals d’aquest mes, els estibadors es declararan en vaga contra el militarisme el 30 d’octubre. S’ha convocat una vaga juvenil paneuropea contra el militarisme pel 20 de novembre. A Itàlia, els dirigents de la CGIL han convocat una vaga general pel 20 de novembre.

Aquesta serà una tardor ben calenta, amb aires de 1968. A França, Espanya, Portugal, Bèlgica, Grècia, Itàlia, Irlanda, Sèrbia, Albània i altres llocs, ja han esclatat moviments. El mateix material inflamable existeix en abundància per tot arreu.

Arran de diverses qüestions, una confluència de factors s’està unint ara en una sola corrent: el cost de la vida, els preus de l’habitatge, el militarisme, Palestina, el medi ambient, l’austeritat, l’habitatge, l’educació, els bocs expiatoris racistes, l’odi cap a la dreta i el feixisme. Hi ha fúria contra la violència policial, que lluny de reprimir el moviment, ha despullat als sectors apolítics de les seves il·lusions en l’Estat «democràtic».

Europa expressa de manera aguda totes les contradiccions del sistema. Recomanem que llegiu aquest article. Com a bressol del capitalisme, probablement és aquí on el sistema ha avançat més en la seva degeneració senil, on la classe capitalista s’ha tornat més parasitària, on els límits de l’Estat nació són més asfixiants per les forces productives. La derrota a Ucraïna li està donant al continent l’empenta final cap al precipici.

Europa, però, només és l’expressió aguda d’un procés que es dona per tot arreu. És part d’una cadena d’esdeveniments revolucionaris que s’estén des de Sri Lanka fins a Bangladesh, Kènia, Indonèsia, Nepal i Madagascar.

En aquests moments, aquests esdeveniments revolucionaris que van començar al sud de l’Àsia han arribat a l’Índia, on el règim de Modi, en recórrer a la repressió, s’està tornant fràgil i està prenent el mateix camí que el règim de Hasina a Bangladesh.

Al Brasil, milions de joves s’estan mobilitzant contra l’extrema dreta. En aquests moments hi ha grans moviments a Xile i l’Argentina, i una vaga general a tan sols unes setmanes que un govern d’extrema dreta assumís el poder a Colòmbia.

Des de tots els racons del món veiem com esclates esdeveniments revolucionaris, que reflecteixen molts símptomes de la mateixa malaltia: l’agonia del capitalisme.

Un salt enorme

Mentre els joves tornen a ocupar la Puerta del Sol a Espanya i la plaça Syntagma a Atenes, se senten ecos dels moviments del 2011. Recordo haver vist per televisió com les masses egípcies lluitaven valentament contra els matons del règim de Mubarak a la plaça Tahrir durant el «Dia de la Ira», el 25 de gener del 2011. El moviment es va estendre ràpidament a Europa, en una onada massiva de vagues i ocupacions de places contra l’austeritat. Després es va estendre als Estats Units, amb el moviment Occupy Wall Street.

El moviment actual té algunes similituds amb aquell, però està en un grau qualitativament superior. Hi ha hagut un enorme salt en la consciència.

El 2011, l’ambient no era sols antipolític, sinó antipolític i confús. És natural. En la majoria dels llocs; amb l’excepció de les protestes contra la guerra d’Iraq, aquestes van ser les primeres mobilitzacions massives en dècades.

Aleshores es deia que no es tractava d’«esquerra contra dreta», sinó més aviat dels «de dalt i els de baix». Podemos, el partit que va donar expressió política a aquest estat d’ànim a Espanya, deia que nosaltres, «la gent» («el poble», no la classe treballadora), lluitàvem contra «la casta», fos qui fos.

Hi havia desconfiança no sols cap als partits polítics, sinó cap a la direcció en general. Recordo que la meva universitat va ser ocupada el 2011, i va ser una ocupació prou gran. Vaig portar a alguns treballadors joves a aquesta ocupació, i van marxar totalment desconcertats. «Què assoliran aquests estudiants si passen tot el temps debatent si és antidemocràtic votar o elegir dirigents?». Bona pregunta.

En canvi, avui veiem banderes roges per tot arreu. En tots els llocs, la joventut està clarament en l’esquerra radical, i les idees comunistes estan en auge. Estan posant conscientment la qüestió de classe en primer lloc.

Des del començament vèiem el lema «Cap a una vaga general», que va sorgir espontàniament entre la joventut a l’Estat espanyol molt abans que els sindicats adoptessin la idea. Quan els mestres en vaga van marxar cap a l’acampada de Puerta del Sol, els van rebre amb càntics com: «Esto es lucha de clases, no podemos hacer las paces».

A França passa el mateix. Circulen vídeos i fotos de joves francesos cridant consignes revolucionàries com: «Visca la Comuna!», «Farem un mou Maig del 68». A la Place de la Repúblique, van cantar l’himne dels treballadors, L’internacional en francès. En uns vídeos commovedors que van circular una setmana després, estudiants d’Atenes responien cantant L’internacional en grec. A Espanya, s’escolten als carrers les cançons revolucionàries de la Guerra Civil per primer cop des dels anys 70. A Itàlia, la cançó dels partisans comunistes, Bella Ciao. 

Durant anys, la Internacional Comunista Revolucionària s’ha oposat a un corrent d’opinió dins l’anomenada «esquerra» que, en fixar-se sols en l’aparença superficial de les coses – el predomini dels demagogs de dretes, de la guerra i de la histèria antiimmigrant impulsada pels mitjans -, afirmava que vivíem en una era de reacció, inclús de feixisme imminent. Assenyalaven els patrons de vot de dreta i les baixes xifres de les vagues, i declaraven que la classe treballadora és inerta, endarrerida i racista.

Només nosaltres dèiem que no, que s’acumulava un enorme estat d’ànim d’enuig. Especialment, entre la joventut, aquest estat d’ànim està girant bruscament cap a l’esquerra, cap a conclusions revolucionàries. S’estava preparant el camí per esclats revolucionaris tempestuosos.

Els informes que rebem també suggereixen alguna cosa més que és bastant significativa en aquest salt endavant de la consciència. Els joves han vist com es desenvolupaven els esdeveniments revolucionaris a Sri Lanka, Bangladesh i Nepal. Els governs van ser enderrocats per multituds aclaparadores als carrers, i després van arribar al poder nous governs que van governar de la mateixa manera: amb polítiques dictades pels mercats.

En adonar-se que aquest moviment tindrà alts i baixos, que no serà un drama d’un sol acte, sectors importants han entès que això només es mantindrà si ens organitzem.

Els comunistes revolucionaris han d’obrir les portes de bat a bat per a aquests joves, tractar-los com a companys que tornen a casa i donar-los una organització, idees, una direcció i un paper a jugar.

Els sindicats corren per posar-se al dia

A tot arreu, el que més crida l’atenció és l’escletxa entre la consciència avançada i revolucionària de gran part de la joventut i el conservadorisme dels sindicats i els partits que diuen representar als treballadors. Espacialment, però no exclusivament, les seves cúpules directives.

La joventut està superant a aquestes organitzacions. Grups petits i espontanis, com el Sindicat de Llogateres a Espanya, són capaços de convocar manifestacions massives. Al Brasil, el Partit dels Treballadors (PT) va organitzar un míting electoral molt ombrívol el divendres just abans de la primera volta, fa unes setmanes. Després que els resultats donessin a Bolsonaro el 47% enfront del 45% de Lula, no va ser el PT, sinó els sindicats estudiantils qui van convocar protestes massives, a les que van respondre milions en una manifestació enfadada, vibrant i juvenil.

Els dirigents sindicals es troben atrapats en una situació molt incòmoda. Clarament, veuen que el seu paper és frenar i contenir el moviment. No tenen cap perspectiva revolucionària. Si no fan alguna cosa, però, corren el risc que els deixin enrere i perdin tota influència, especialment entre la joventut. I aleshores, com podrien complir el seu paper de frenar les coses?

Per això a Espanya, el dia que els joves van ocupar Puerta del Sol a Madrid, el petit sindicat radical, la CGT, es va reunir amb militants del Sindicat de Llogateres per discutir la possibilitat d’una vaga general. Això és el que va impulsar als dirigents de les grans federacions sindicals, la UGT i CCOO, a convocar ràpidament una vaga general per l’11 de novembre.

Van fixar una data llunyana i còmode per treure-li impuls al moviment, i des d’aleshores han fet molt poc per mobilitzar-se per la vaga. Van encendre la metxa amb mans tremoloses. Van fer tot el possible per esmorteir i contenir els resultats. Però van haver de fer la crida per por que algú més se’ls adelentés si no ho feien.

Així i tot, donat que a Espanya no hi ha hagut una vaga general en 15 anys, inclús aquest acte vacil·lant dels dirigents sindicals ha estat rebut amb entusiasme. Pot ser que acabin obtenint just el que temien: una enorme demostració de força de la classe treballadora.

Els esdeveniments turbulents també han arribat a Itàlia. El sud del país està bloquejat per protestes contra el preu del combustible. Al nord, joves de baixos recursos s’han organitzat a través de TikTok per enfrontar-se a la policia en ciutats com Milan, i s’han trencat els vidres d’algunes botigues de marques de luxe. Com ha respost la federació sindical CGIL a aquesta expressió de ràbia cega de la classe treballadora a Milan? Organitzant una contramanifestació per la “pau”!

Així i tot, en veure el que ha passat a Espanya i recordar com el petit i radical sindicat USB els va superar i va convocar una vaga general per Palestina l’octubre passat, la direcció sindical està en una situació complicada. Per això, el secretari general Landini va anunciar una vaga general pel 20 de novembre, vinculant-la explícitament a la vaga juvenil europea contra el militarisme que es farà aquell mateix dia.

La CGT juga amb foc

Un cop més, però, és a França on veiem amb més claredat com es desenvolupa el paper dels dirigents sindicals. Any rere any, els dirigents de la CGT han jugat el mateix paper cínic. No convoquen vagues generals, sinó «dies d’acció» en els que tots estan convidats a organitzar diverses protestes. Aquestes acostumen a ser entre setmana, quan els treballadors, com és natural, donat que no estan de vaga, treballen.

En lloc de buscar enfortir el moviment i realment desafiar al govern i a la classe dominant, van intentar interferir en les mobilitzacions del cap de setmana passat, el 17 d’octubre, al no convocar una vaga general, sinó un altre dia d’acció pel 5 de novembre!
Això ha generat enuig real contra els dirigents sindicals, i amb tota la raó. El moment no podia ser més cínic: el prou llunyà en el futur per a deixar que les coses es calmin una mica, per minar l’impuls, i just enmig de les vacances de meitat de període per mantenir allunyats als estudiants que van iniciar el moviment.

Però potser han calculat malament. L’amplitud del moviment significa que, hi hagi vacances de mig trimestre o no, la joventut sí que sortirà als carrers. L’èxit del 17 d’octubre significa que ara hi haurà una sèrie de mobilitzacions que conduiran al 5 de novembre.

En una situació en què qualsevol orador que no demani la caiguda immediata de Macron és esbroncat, la dirigent de la CGT, Sophie Binet, s’ha vist obligada a radicalitzar la seva retòrica per mantenir el control de la situació. En fer-ho, ha fet comentaris que li donen un caire completament nou a aquest «dia d’acció».

Sortint de les negociacions pressupostàries amb la premsa, va dir l’endemà (èmfasi nostre):

«Ha arribat el moment de portar la mobilització al següent nivell. La vaga ha de prendre el relleu. Per això la CGT, junt amb la coalició intersindical, convoca a la màxima mobilització possible el 5 de novembre. Instem a tots els treballadors a organitzar assemblees generals a tot arreu – a cada lloc de treball, amb tots els seus companys, a cada sector i cada fàbrica – per estendre i generalitzar la vaga, tant el 5 de novembre com és enllà. La vaga: això és el que ha d’estar en primer lloc a l’agenda. Quan els treballadors deixen de treballar, el país s’atura, l’economia es paralitza. Només així les nostres demandes seran escoltades d’una vegada per totes.»

Aquestes són paraules de què fàcilment podria penedir-se! Per seguir-li el pas al clima radical, ara es veu obligada a presentar el 5 de novembre com un dia de vaga, inclús a demanar als treballadors que organitzin assemblees, insinuant que això podria donar pas a una onada de vagues.

No oblidem que la vaga general revolucionària de Maig del 68 va començar com un sol dia de vaga el 13 de maig, que els treballadors van prendre com a senyal per una vaga general total, que només podia ser una lluita pel poder.

Aplaudim cada passa dels dirigents sindicals, per més vacil·lant que sigui, que realment impulsi el moviment endavant. Hem d’advertir als treballadors, però, que el seu historial demostra que no tenen una perspectiva clara. Van molt per darrere del moviment, al que estan tractant conscientment de frenar!

A més, aquest moviment està atraient diversos sectors: estudiants de secundària, universitaris, jaquetes grogues, jubilats, agricultors, no només militants de sindicats.

A mesura que aquests moviments arribin al seu punt àlgid a tota Europa, en la seva fase més avançada plantejaran naturalment la necessitat d’organitzacions més flexibles i ad hoc per donar expressió a l’estat d’ànim autèntic de les àmplies masses i a les seves demandes fonamentals, no només a les engrunes amb què els buròcrates sindicals es conformaran de bon grat.

Així és com es lluita contra la dreta!

El que realment sorprèn és com, a tota Europa, aquests moviments liderats per la joventut revolucionària han travessat l’ambient racista i de “guerra cultural” que la classe dominant ha cultivat. Així és com es lluita de veritat contra la dreta.

A Espanya, el moviment planteja demandes molt radicals, com la nacionalització dels grans propietaris immobiliaris, contractes de lloguer indefinits i una reducció del 50% del preu del lloguer. Les enquestes mostren que el 83% de la població dona suport, almenys en part, les demandes del moviment, inclòs el 65% dels votants tant del PP com de l’extrema dreta de Vox!

Mentrestant, enmig de tot això, l’extrema dreta de Vox s’està preparant per a les eleccions i s’ha pronunciat a favor de retallades en educació i salut, i de la privatització de les pensions. Les credencials antisistema que deien tenir estan esmicolades. Ara, en protesta contra Vox i el PP, la seva base tradicional, els jubilats, surten a manifestar-se en la seva contra!

Quin gir tan sorprenent! Tan sols unes setmanes abans del desnonament i assassinat de la Maricarmen, quina era la narrativa política dominant a Espanya? Era una narrativa reaccionària, basada en l’alarmisme i el racisme, després que desenes de milers de migrants creuessin a nat el territori espanyol de Ceuta des del costat marroquí de l’enclavament.

Ara, la joventut està aixecant l’excel·lent lema: «els invasors són els inversors». Els mètodes de lluita de classes de la joventut radical d’esquerres està acabant amb tota aquesta brossa de la guerra cultural.

A França també, on els joves als carrers estan plens d’odi cap a la dreta i l’extrema dreta, el 55% dels votants de Rassemblement National (RN) estan en contra de les protestes… això deixa un altre 45%. Així i tot, més de la meitat dona suport a les demandes dels estudiants. Estan dividits en parts iguals.

El partit de Mélenchon, La France Insoumisse, que cal reconèixer que recolzat fermament als estudiants i les protestes, està en ple auge. Mentrestant, en què s’enfoca Le Pen, que intenta demostrar la seva respectabilitat abans de les eleccions d’aquí a sis mesos? En demanar repressió en demostrar la seva «responsabilitat fiscal», amb la promesa de fer retallades per 150.000 milions d’euros – enmig del moviment més gran contra l’austeritat en una generació!

El fracàs del reformisme

Així és com es combat a l’extrema dreta. Quan sorgeix una direcció d’esquerres radical i combativa, com ha ocorregut entre la joventut, es pot atreure a les capes més endarrerides perquè la segueixin. Les qüestions de classe passen al primer pla, mentre que les de la «guerra cultural» passen a un segon pla. La dreta queda al descobert i trontolla.

Fins que la joventut no va començar a mobilitzar-se, aquesta direcció era el que faltava. Els partits reformistes establerts de l’anomenada «esquerra» tenien un historial lamentable a l’hora de dur a terme els atacs exigits pels capitalistes.

Així que ens trobàvem amb una situació irònica. Aquests moviments han fet que el pèndol es desplaci bruscament cap a l’esquerra a Europa i molt més enllà. Així i tot, què veiem en el front electoral? Vox a Espanya; l’AfD a Alemanya; Le Pen a França, Bolsonaro al Brasil; Reform UK a la Gran Bretanya; Chega al Portugal. Demagogs de drets en ascens, molts dels quals podrien arribar al poder en el pròxim període.

La crisi del capitalisme està sacsejant a tota la societat. Els treballadors políticament endarrerits i les capes de la classe mitjana també es veuen sacsejats. Mentre aquestes capes busquen una alternativa, la dreta està captant demagògicament part d’aquesta ira contra el sistema.

Això es deu precisament al fracàs de la dèbil i col·laboracionista «esquerra» i de les direccions sindicals, cosa que ha deixat un buit enorme. Però això no significa que aquestes capes siguin irremeiablement reaccionàries i racistes. Se les pot atreure cap a una alternativa vertaderament revolucionària.

Davant la seva absència, però, quan figures reformistes intenten treure profit de l’estat d’ànim de la societat, veiem quin mal fan. A Espanya, Pedro Sánchez, president del PSOE, ha intentat cínicament fer-se passar per amic del moviment per l’habitatge. Va presentar unes quantes reformes mínimes al Congrés, on van ser rebutjades, i ara ha convocat eleccions.

Però, com pot haver-hi entusiasme per Sánchez? El seu govern ha tingut 8 anys per fer alguna cosa respecte a la qüestió de l’habitatge i no ha fet res fins ara.

Al Brasil, és encara més clar. El moviment de milions de persones als carrers està en contra de Bolsonaro i, per tant, de facto estan a favor de Lula. Però, sota el mandat de qui han empitjorat les condicions de vida fins al punt que Bolsonaro ara podria guanyar? Sota el de Lula.

Així, el moviment contra Lula s’ha desenvolupat tot i el paper de Lula i del PT. Com li va dir un adolescent als mitjans en una manifestació: «Lluitem pel Brasil, no per Lula». Entre milions de persones, això es veu com un moviment per la democràcia, contra l’agressió de l’imperialisme estatunidenc en tot el continent, contra la dreta obertament reaccionària i vinculada als militars.

Una gran part d’aquesta joventut, però, veu molt més enllà de Lula, a qui simplement volen utilitzar per derrotar a la dreta. Estan temptejant el terreny cap a idees molt més radicals, inclús comunistes.

Lluita pel comunisme

Estem lluny d’haver vist el punt àlgid de l’actual onada de lluita. Mentrestant, la crisi del capitalisme europeu s’agreuja cada dia.

Just aquesta setmana, el rendiment dels bons francesos ha assolit el 5% per primer cop en 23 anys. La diferència entre els rendiments dels bons francesos i alemanys ens recorda la crisi de l’eurozona del 2011-2015. Sols que aquest cop no estem parlant només d’economies petites com Grècia en l’ull de l’huracà, sinó d’economies clau com França, Itàlia i la mateixa Alemanya. Això és un perill existencial per tot el projecte de la Unió Europea.

Per què es disparen els rendiments dels bons? Hi ha un deute impagable, i ara els mercats de bons miren amb temor a aquests governs dèbils i odiats, i no creuen que puguin fer el que és «necessari» des del punt de vista dels capitalistes: fer que els treballadors paguin a través de l’austeritat.

En paraules del Financial Times, França està atrapada «entre el mercat de bons i les barricades». Els governs estan atrapats entra piles de deute i la ira revolucionària de les masses.

En la seva editorial anterior al 17 d’octubre, Le Monde advertia al govern de Lecornu que no fes concessions a la joventut, cosa que no es pot permetre: «Cal establir prioritats, encara que això signifiqui prendre decisions impopulars».

Després del 17 d’octubre, la seva editorial advertia al govern que tingués compte de no recórrer massa a la repressió. Acusava el govern d’una «escalada desastrosa: cada cop més força, cada cop menys moderació i control en el seu ús».

Té raó en ambdós casos. Ni les concessions ni la repressió el trauran d’aquesta crisi.

El que s’apropa és un període d’intensa lluita de classes. La classe dominant està massa dèbil per assestar un cop decisiu contra la classe treballadora. Està suspesa en l’aire, aterrada. Amb fatalisme, sap que ha d’atacar a la classe treballadora per «calmar els mercats», però, què pot fer contra milions de treballadors un cop es mobilitzin?

Els treballadors i la joventut, però, també tenen un problema. Els seus dirigents sindicals, sense dubte, no van demanar aquest moviment i estan fent tot el que poden per apaivagar-lo. La mateixa joventut ha presentat l’embrió de l’alternativa: una direcció revolucionària i militant. Però no estan organitzats.

Sense organització, fins i tot el moviment més poderós no aconseguirà una avenç decisiu. En les eleccions que van seguir al Maig del 68 a França, és De Gaulle qui va guanyar – no per la manca d’esperit de lluita entre els treballadors, sinó perquè els seus partits tradicionals, el Partit Socialista i el Partit Comunista, no estaven preparats pel que exigia el moment: prendre el poder i dur a terme una revolució socialista.

En la situació actual, només hi ha una sortida: que els treballadors i la joventut prengui el poder en les seves mans, formin un govern obrer, duguin a terme la nacionalització de les principals indústries i institucions financeres, i posin la riquesa en mans de la classe treballadora. Per iniciar la transformació socialista de la societat. Aquesta és la tasca de la nostra època.

L’única altra opció, la que segueixen els líders reformistes, és “administrar” el sistema capitalista, i una vegada i una altra això li ha tornat la iniciativa a la dreta.

Per això, en mig de la creixent onada de lluita, el nostre missatge per la joventut revolucionària és: Organitza’t! Et convidem a unir-te a la Internacional Comunista Revolucionària.