Auge reaccionari? El que ens ensenyen les mobilitzacions per l’habitatge

Les recents mobilitzacions per l’habitatge, amb manifestacions de centenars de milers de persones, el desenvolupament d’acampades començant a Madrid i estenent-se a altres ciutats, per culminar en la convocatòria de vaga general el pròxim 11N, representen un salt qualitatiu en la lluita de classes a l’Estat espanyol. Aquest inspirador moviment, encara en desenvolupament, ofereix a l’esquerra i al moviment comunista en particular lliçons importants sobre el caràcter del període actual i les perspectives per a les quals ens hem de preparar.

Un període reaccionari?

Els darrers anys hem presenciat en un país rere l’altre l’auge de nous partits o candidats, qualificats com “extrema dreta”, el principal cavall de batalla dels quals és el discurs antiimmigració. Aquest és el cas de Trump als EUA i, a Europa, el de Le Pen a França, l’AfD a Alemanya, Reform UK a la Gran Bretanya, Meloni a Itàlia, etc. A l’Estat espanyol, Vox es troba lluny de postular-se tan sols com a segona força, tot i que ha augmentat notablement les seves perspectives electorals, especialment entre la joventut. I a Catalunya, més recentment hem tingut l’ascens meteòric d’Aliança Catalana a les enquestes.

Per tot això, molts a l’esquerra, reformista i revolucionària per igual, han defensat que ens trobem en un període marcat per l’auge de la reacció o, inclús, del feixisme, plantejant aquest element com el centre de les seves perspectives i agitació.

De manera aparentment inesperada, però, en les darreres setmanes hem vist una explosió de combativitat, amb mobilitzacions massives de desenes i centenars de milers en les principals ciutats arran del desnonament de la Maricarmen, impulsades pel rebuig al Congrés dels decrets de mínims proposats pel govern davant la pressió dels carrers. Places de tot l’Estat han estat ocupades per acampades de joves de classe treballadora i activistes d’esquerres, que veuen com sota el sistema capitalista emancipar-se s’ha tornat impossible. Tal ha estat l’envergadura de la mobilització, que inclús CCOO i UGT s’han vist forçats a convocar una vaga general davant del risc de quedar desacreditats.

Sobretot, el nivell de radicalitat d’aquest moviment representa un salt en la consciència política de milers de persones com no es recorda en dècades. S’han generalitzat en les protestes i pancartes demandes socialistes com l’expropiació, així com la necessitat del socialisme, i en totes aquestes manifestacions i acampades hem vist onejar les banderes roges de la revolució. Cal preguntar-se: com encaixa tot això en la perspectiva d’un “període de reacció”?

Polarització i lluita de classes

Des de l’OCR, així com tota la Internacional Comunista Revolucionària, hem defensat que la perspectiva que enfrontem no és un període de reacció ni d’auge del feixisme, sinó d’auge de la lluita de classes i de grans oportunitats per fer avançar les idees del comunisme.

És cert que els partits de dretes radicals han augmentat el seu suport en les enquestes i es proposen a molts països com a primera força. També és cert que aquests partits (tot i que no només) han aconseguit propagar idees racistes, masclistes i homòfobes, que no estaven tan presents en el sentit comú de la societat fa uns anys.

Així i tot, hem explicat detalladament en altres articles que l’auge d’aquests demagogs de dretes com Trump, Le Pen i altres, no tenen res en comú amb el feixisme, que no és una perspectiva a curt ni mitjà termini. Sí que és cert que amb l’avenç d’aquests partits de dretes, grups realment feixistes com Núcleo Nacional se senten envalentits i també estan creixent relativament, dins la seva marginalitat.

Aquests representen una amenaça al moviment obrer i de la joventut i han de ser combatuts. Però encara així, com hem explicat, la correlació de forces és enormement favorable per a la classe treballadora i la joventut. Les imatges de Núcleo Nacional fugint com rates davant la joventut mobilitzada de Sol n’és el millor exemple.

També hem explicat que l’ascens dels demagogs de dretes en el darrer període no representa un gir profund cap a la dreta de la societat. Com avançàvem en el seu moment, aquest “gir a la dreta” és temporal i superficial, i no avança un període de reacció sinó que és el producte del descrèdit de tots els partits tradicionals i del fracàs de la “nova” esquerra en tot el període anterior, que en tots els països ha estat incapaç de resoldre cap dels problemes de la societat en mantenir-se dins dels límits del capitalisme. En la seva base, es troba un rebuig generalitzat a totes les institucions i a aquest sistema. Es tracta d’una ràbia de classe, que sense trobar una expressió per l’esquerra, troba una expressió distorsionada per la dreta.

Per això, pronosticàvem que, en cas d’arribar al poder, en la mesura que defensen aquest sistema i no poden resoldre els problemes de la societat, aquests demagogs d’extrema dreta quedarien ràpidament desacreditats, preparant un nou gir a l’esquerra en el futur. Els menys de 2 anys de mandat de Trump han confirmat clarament aquesta perspectiva, amb el col·lapse de la seva popularitat, la vaga general a Minneapolis que va doblegar la seva política migratòria reaccionària i la seva més que probable derrota electoral en les pròximes eleccions de mig mandat.

Per tot arreu, el que veiem és un procés de polarització, a dreta i a esquerra, independentment que existeixi o no una referència a l’esquerra capaç de reflectir aquesta radicalització en el front electoral. De fet, com vam assenyalar en el seu moment, allà on existeix una referència a l’esquerra, per molt limitada que sigui, troba un eco en milions de treballadors i joves. La recent victòria de Die Linke a les eleccions municipals de Berlin, l’auge de candidats “socialistes” en les primàries demòcrates i fins i tot els resultats d’Adelante Andalucía en les eleccions andaluses del maig han corroborat aquesta perspectiva.

La necessitat de la dialèctica

Bloquejat el front polític, sense una alternativa a l’esquerra, el desnonament de la Maricarmen ha servit de punt focal per canalitzar el vertader ambient i la correlació de forces a la societat que fins ara no tenia oportunitat d’emergir a la superfície. Veiem aquí aplicada una de les lleis de la dialèctica (la filosofia del marxisme), la transformació de la quantitat en qualitat, en què l’acumulació de cabreig, ràbia i ganes de lluitar en la classe treballadora i la joventut, que durant un període resultava aparentment imperceptible, ha emergit de cop.

Com afirmava Trotsky, la teoria representa la superioritat de la previsió sobre la sorpresa. El marxisme i la seva filosofia, la dialèctica, són una doctrina científica per comprendre els processos generals de la natura i la societat. El mètode del marxisme ens permet veure més enllà de la superfície i entendre els corrents profunds que donen forma a la situació política i social, separant allò secundari i accidental de la tendència general.

Sense una comprensió de la dialèctica, un fàcilment quedarà desorientat en la lluita de classes. En particular, donada la crisi històrica del factor subjectiu, això és, l’absència d’un partit comunista en un moment de crisi orgànica d’aquest sistema, la ira de classe pot expressar-se donant lloc a tota mena de fenòmens polítics dels més particulars. Trump n’és un exemple.

Amb una visió impressionista de la situació política, en lloc d’anticipar els esdeveniments, un pot anar reaccionant i quedar sorprès davant cada nou gir superficial a esquerra o dreta, passant de l’eufòria a la desesperació i viceversa. Hem vist recentment a molts a l’esquerra passar de lamentar l’“ascens del feixisme” a celebrar ara l’aixecament revolucionari de la joventut, també de declarar el fi de la democràcia burgesa als EUA a descobrir només uns mesos més tard el renaixement del comunisme en aquell país.

La perspectiva real no és un període de reacció, sinó de qüestionament d’aquest sistema, de creixent radicalització no només a la dreta sinó també a l’esquerra i l’extrema esquerra, i d’auge de la lluita de classes. L’inspirador moviment per l’habitatge demostra aquesta perspectiva i representa una nota per tots els comunistes d’estudiar la dialèctica per poder comprendre el període actual i les tasques que tenim al davant.

Com sí combatre a la dreta i el seu racisme

En aquest context de polarització, hi ha un sentiment ardent en milers de joves i treballadors per combatre a la dreta, a la que identifiquen correctament com la defensora més fidel dels nostres enemics de classe, i els seus discursos racistes amb els quals pretenen dividir a la classe treballadora.

Així i tot, per part de l’esquerra, també de la revolucionària, molts cops s’ha centrat la crítica a la dreta en la condemna moral del seu racisme i xenofòbia i a les acusacions de feixisme, oposat en el seu lloc consignes igualment moralistes com “cap ésser humà és il·legal”. Això, per si sol, no ha impedit l’avenç d’aquests partits.

La realitat és que en la mesura que les idees antiimmigració han calat en un sector de la classe treballadora, és perquè aquestes idees connecten amb una cosa real i objectiva en la societat. No es tracta de milers de treballadors tornant-se racistes o supremacistes, sinó de milions que experimenten una creixent misèria, degradació dels serveis públics, dificultats per accedir a un habitatge, etc.

És únicament per la incapacitat de l’esquerra per oferir una explicació a aquests problemes, d’assenyalar als vertaders culpables – la classe capitalista i el seu sistema – i oferir una sortida, que la dreta pot utilitzar als migrants com a explicació – falsa – dels problemes de la classe treballadora.

És per això que les simples condemnes morals al racisme de la dreta són impotents, ja que no adrecen ni donen resposta als problemes que serveixen de base material per al floriment d’aquestes idees. L’única manera de combatre a la dreta i el seu verí antiimmigració no és des de la crítica moral, sinó des d’una crítica de classe. Les últimes mobilitzacions per l’habitatge representen una valuosa lliçó en aquest sentit.

Cal recordar que fa poques setmanes, sí que s’estava aconseguint imposar un ambient social reaccionari per part de la dreta, aprofitant la crisi migratòria a Ceuta per expandir el seu racisme a un nivell qualitativament superior, amb mobilitzacions reaccionàries de desenes de milers a Madrid. Així i tot, en qüestió de 24 hores, aquest ambient va ser tallat de cop per la irrupció de la joventut i la classe treballadora en l’escena, donant la volta per complet al debat social i plantejant els seus propis problemes i reivindicacions.

S’ha escombrat d’un sol cop tot el fum antiimmigració i la societat ha quedat dividida en camps definits i oposats, en definitiva dues classes de persones: aquells que, tot i crear tota la riquesa de la societat amb el seu treball, no es poden permetre un lloguer, i un grapat de paràsits que acumulen fortunes a costa del treball aliè, gràcies al negoci de l’habitatge.

En aquesta situació, la dreta ha quedat totalment paralitzada i desorientada, sense tenir res a oferir en el moment en què la qüestió de la immigració desapareix del primer pla del debat, i en particular amb relació a la crisi de l’habitatge, on no pot evitar quedar exposada com la representant més oberta dels rendistes i especuladors, enfrontada així als interessos de la majoria social.

Això és una gran lliçó. Encara sense posar l’enfocament específicament en la qüestió racista i els discursos de la dreta, sense necessitat tan sols de posar com a principal prioritat la lluita contra l’“extrema dreta”, ha estat en el moment en què la classe treballadora i la joventut han marcat la seva pròpia agenda, portant al front les qüestions de classe, quan la demagògia racista ha estat tallada i la dreta ha hagut d’abaixar el cap.

En només un parell de setmanes, això s’ha demostrat més eficaç per fer retrocedir les idees racistes i antiimmigració més que mil condemnes morals sobre el racisme o mesos de “lluita cultural”.

Optimisme revolucionari!

Lluny d’una perspectiva pessimista, l’horitzó que s’obre davant nosaltres està impregnat d’una profunda confiança en la capacitat de la joventut i la classe treballadora de transformar la societat, per sobre de qualsevol divisió de raça, religió o gènere. La correlació real de forces no la marquen els parlaments odiats ni el soroll mediàtic de la reacció, sinó l’energia inesgotable dels milions que mouen el món amb les seves mans i que avui comencen a sacsejar-se. El moviment per l’habitatge, com les lluites estudiantils a França, anuncien els temps que estan per venir i que les idees del comunisme no són relíquies del passat sinó el futur de la humanitat. Amb aquest optimisme revolucionari i armats amb les idees del marxisme construirem el partit que ens garantirà la victòria.