El Govern retorna a l’autonomisme: necessitem una nova direcció a l’alçada del moviment!

El judici contra els líders independentistes representa la culminació del ferotge procés repressiu de l’Estat contra el desafiament que va suposar l’1O. El règim del 78, amb tota la seva maquinaria de jutges, buròcrates i lleis heretades directament del franquisme, està determinat a mostrar el càstig exemplar que cau sobre qualsevol individu o organització que gosi tocar els seus pilars. I la repressió no s’atura només amb la causa contra el referèndum, com prova la detenció a mitjans de gener dels alcaldes de la CUP de Verges i Celrà i de tres activistes del CDR de Girona. L’1O i el 3O del 2017 van provocar un calfred a la classe dominant de l’Estat, precisament perquè les masses van ensenyar allò que poden fer quan entren directament a l’arena política, sense demanar el permís de ningú.  

La fallida del procés

Les jornades de l’octubre català i els fets successius van deixar clar que el dret a l’autodeterminació és, a l’Estat espanyol, una tasca revolucionària, que necessita de mètodes revolucionaris perquè es pugui dur a terme. Si per una banda l’Estat es mou fermament contra l’independentisme, per l’altra l’actual direcció del moviment republicà d’ERC i JxCat mostra cada vegada més la seva ineptitud. De fet, cada acció del Govern de la Generalitat després del 27O fins a ara mateix s’ha caracteritzat pel retorn a l’autonomisme, és a dir una clara traïció al mandat i esperit de l’1O. A una buida simbologia i fraseologia republicana segueixen fets en sentit oposat, la continua crida al diàleg amb el govern espanyol i l’acceptació de facto de solucions “dins del marc legal actual”, com diu el document conjunt firmat a la vigília del passat 21D entre els governs estatal i català. Un govern “efectiu” que busqui “solucions polítiques dins el marc legal” no significa res més que deixar de banda el desafiament al règim i per tant qualsevol aspiració a la plena autodeterminació del poble català.

La veritat és que aquests buròcrates es preocupen més de mantenir els seus càrrecs i privilegis que no pas de lliurar un combat decisiu contra el règim del 78, que suposaria un canvi d’ordre radical. Això no es deu a cap tret personal o accidental, sinó al seu caràcter de classe petitburgès i els seus nombrosos lligams amb el gran capital català. La fotografia del vicepresident Pere Aragonès somrient amb ministres del govern de l’Estat al sopar de Foment de Treball el 20 de desembre és la viva imatge d’això.

La burgesia catalana, amb el xantatge de traslladar les seus fiscals fora de Catalunya després de l’1O, va expressar clarament la seva oposició al dret a l’autodeterminació. Hi és contrària no per cultura o moralitat sinó perquè va entendre que suposaria un perill per als seus negocis, i perquè entenia que la mobilització de milions de persones per l’autodeterminació, i el tast de força i poder popular que això va suposar, encoratjaria reivindicacions de tipus social i econòmic. No es pot pensar en governar alhora per al poble treballador que va organitzar el referèndum desobedient i per als empresaris que el van sabotejar. No es poden conciliar els interessos de classes antagòniques, sobretot en aquesta època de crisi orgànica del sistema capitalista. Aquesta contradicció ha portat inevitablement al fracàs la línia de l’actual direcció.

Cap a una clarificació política i de classe

Tot això ha generat frustració, desorientació i ràbia a les files del moviment, on es multipliquen les veus que reclamen un canvi de rumb. El dia 21D desenes de milers d’independentistes es van mobilitzar explícitament contra el Govern processista, mostrant que s’està obrint una escletxa (tot i que encara sigui limitada) entre les bases del moviment, cada cop més frustrades i impacients, i la seva direcció, cada cop més sotmesa i compromesa amb l’Estat. Fins i tot la direcció de l’ANC, que fins fa poc seguia fidelment les directives dels partits de govern, es troba obligada a carregar contra el processisme per la pressió que rep des de les seves bases.

Quan encara s’havia d’organitzar el referèndum, era fàcil fer passar la línia de “primer l’autodeterminació i després les altres qüestions socials i econòmiques”. Ara que el rei és nu i l’estratègia dels dirigents d’ERC i el PDECAT queda desemmascarada, ja no tenen cap excusa per negar-se, per exemple, a recuperar totes les lleis socials suspeses amb el 155. La tragèdia esdevé farsa quan ara el Govern, en comptes de restituir les lleis socials en la seva totalitat, decideix rebaixar-les per no desobeir al Constitucional! Un altre cop una imatge inequívoca del retorn a l’autonomisme del grup dirigent del procés.

Arran de tot això, en els últims mesos hi ha hagut un procés de clarificació de classe en el si del moviment. Això ja ho vam poder veure gràficament amb l’actuació dels Mossos contra els manifestants antifeixistes que s’oposaven a les provocacions de Jusapol el Setembre 2018 i en les darreres setmanes amb la repressió contra els antifeixistes que rebutjaven Vox a Girona i a Terrassa. Amb l’impuls de la vaga dels metges de finals de novembre, de l’exemplar i victoriosa vaga dels treballadors de Cacaolat de principis d’any, d’altres lluites de diferents sectors de la classe treballadora com ara els bombers o els funcionaris, i de la lluita dels estudiants, s’ha obert una escletxa entre aquesta classe treballadora farta de pagar la crisi del capitalisme i els buròcrates petitburgesos d’ERC i el PDECAT. Diuen que cal ajornar les reivindicacions socials fins a que s’assoleixi la república. Però és palès que no “fan república”, i utilitzen l’estelada per amagar les seves retallades i les seves polítiques capitalistes.

Des de les pàgines de Revolució (ara L’Octubre) vàrem dir que la dialèctica dels esdeveniments tard o d’hora mostraria la veritat de classe, ajudant a aclarir el paper real dels actors del Procés, i l’absoluta incapacitat dels polítics petit burgesos d’assolir l’autodeterminació. El terreny s’està preparant per a una clarificació política i de classe; per al trencament d’un sector important de l’independentisme amb ERC i PDECAT, decebuts pel seu retorn a l’autonomisme i frustrats per la seva política continuista d’austeritat i repressió. Però per accelerar i solidificar aquesta clarificació, cal una direcció política alternativa que expliqui i mostri un nou camí, amb una militància que actuï de corretja de transmissió d’aquesta nova línia.  

La necessitat d’una direcció revolucionària

L’autodeterminació de Catalunya és una tasca doblement revolucionària. D’una banda, implica un enfrontament amb un Estat poderós i autoritari i amb el sistema capitalista i imperialista en què es sosté i al que està indestriablement lligat. D’altra banda, només un programa radical de transformació social pot entusiasmar i mobilitzar contra l’Estat al gruix de la classe treballadora catalana, un sector important de la qual és d’identitat nacional espanyola i és insensible (o hostil) a les apel·lacions en clau purament nacional. Una tasca revolucionària necessita d’una direcció revolucionària a l’alçada. Com a militants de la CUP, pensem que l’organització té davant seva l’oportunitat i responsabilitat històrica de disputar de manera decisiva la direcció del moviment republicà als traïdors processistes d’ERC i PDECAT.  

La unitat davant de la repressió de l’Estat és important a l’hora de denunciar el caràcter polític del judici de l’1O i de lluitar conjuntament per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Es pot però “colpejar units i marxar separats”, com diu la forma històrica del front únic del moviment obrer. Demanar l’alliberament dels presos no significa adoptar-ne cegament les postures polítiques. De fet, són contraproduents, car la línia de claudicació d’ERC i PDECAT, lluny d’aturar la repressió i ajudar els presos, l’únic que ha fet ha estat encoratjar l’Estat i desmobilitzar l’independentisme.

Totes les enquestes apunten a un creixement notable del vot de la CUP, l’únic partit conseqüent amb la lluita republicana, mentre la nostra militància creix arreu del territori. Però per disputar la direcció al bloc ERC-PDECAT cal una línia política clara, que comenci per explicar que la independència és una tasca revolucionària que els vells dirigents nacionalistes no poden dur a terme pel seu caràcter de classe, i que només movent l’eix polític del moviment vers l’esquerra i l’eix social vers la classe treballadora podrem assolir la República. Cal portar aquesta línia activament als barris, als CDR i a les manifestacions contra els judicis, amb una intervenció contundent i amb personalitat pròpia. La fantàstica militància de l’Esquerra Independentista s’ha implicat activament en totes les lluites socials i democràtiques arreu del país. Però per esdevenir una direcció revolucionària no n’hi ha prou amb dinamitzar i participar als moviments, cal posar-se’n al capdavant i fer una feina política entre les masses. S’han de proposar consignes i anàlisis clares, centrades en explicar la necessitat d’una nova direcció, que expliqui i elevi el nivell de comprensió, que es guanyi els millors elements del jovent i la classe treballadora, i que mobilitzi tota la militància sota les banderes de l’Esquerra Independentista.

El dia 21D, els CDR varen tornar a mostrar la seva força, bloquejant la majoria de carreteres del país i organitzant els blocs de la manifestació del dematí a Barcelona. És cert que en períodes de calma perden força, però, com mostren els fets del desembre, tornen a omplir-se ràpidament al caliu de la lluita, car són vistos, amb raó, com l’òrgan de combat més efectiu i democràtic que tenim. Són un potencial baluard revolucionari per a l’independentisme. Fins ara però han tingut un caràcter fonamentalment reactiu, com a palanca de mobilització. Cal enfortir-los i centralitzar-los, per tornar-los d’una eina de combat en una futura alternativa de poder. Pensem que el pas més adient per això seria la convocatòria d’un congrés nacional per debatre un programa de ruptura socialista amb l’Estat i el capitalisme, capaç d’atraure a la causa republicana la classe treballadora castellanoparlant del cinturó industrial, que desconfia de l’actual direcció d’ERC i PDECAT. En aquest sentit, la militància de l’Esquerra Independentista, que en molts indrets ha bastit els CDR i que s’hi ha guanyat una merescuda autoritat, té una important responsabilitat.

Aquest programa és encara més important ara que ens apropem a una sentència. És fàcilment previsible que els judicis portaran a una nova topada amb l’Estat i que, davant la sàdica voluntat de càstig del règim, noves persones s’uniran al moviment per primera vegada. Els CDR reviscolaran. Hi ha gent als barris obrers del país que encara no es creu que es pugui arribar a una sentència de condemna pels reats que els imputen i que, en cas que es confirmés, està disposada a baixar als carrers per defensar els drets democràtics del poble.

Davant dels judicis, l’internacionalisme adquireix una importància pràctica cabdal. Necessitem trobar aliats fora de Catalunya per soscavar el règim, per minvar la seva base social. Hem de postular-nos com la punta de llança d’una lluita generalitzada contra aquest règim corcat i reaccionari, trencant amb el cordó sanitari amb què l’Estat vol aïllar Catalunya. Les recents consultes republicanes a universitats, barris i pobles de tot l’Estat i les mobilitzacions espontànies contra l’entrada de Vox al parlament andalús mostren que en alguns sectors trobaríem un terreny abonat. Una manifestació conjunta impulsada per l’Esquerra Independentista amb l’esquerra radical estatal contra la repressió i pels drets democràtics a Madrid ajudaria a teixir aquestes aliances. Però això també enviaria el missatge als sectors de la classe treballadora catalana amb identitat nacional espanyola de que l’Esquerra Independentista rebutja el nacionalisme estret i cerca relacions fraternals amb la resta de pobles de l’Estat. Cal fer un esforç per implicar a l’esquerra combativa estatal a la manifestació convocada a Madrid per al 21 de març i fer-la el més massiva possible. 

En aquesta línia cal començar a proposar en cada lloc de treball, cada universitat i cada assemblea l’organització d’una vaga general per aturar els judicis de la vergonya. La convocatòria de vaga general de la I-CSC va en la direcció correcta. Però el fet de que s’hagi hagut d’ajornar, del 7 de febrer al 21 de febrer, mostra que les condicions són prematures per a una veritable vaga general, i que aquesta convocatòria no anirà més enllà d’una jornada de grans mobilitzacions al carrer, que però no aconseguirà paralitzar l’economia. Perquè una vaga general reïxi de debò s’ha de fer no només una curosa feina organitzava, sinó també política, d’agitació al voltant d’un programa atractiu i d’una anàlisi convincent que pugui mobilitzar el gruix de la classe treballadora. El dia 21 pot esdevenir un primer pas cap a una veritable vaga general. Els judicis sacsejaran moltes consciències i mostraran un altre cop el veritable caràcter del règim del 78. Hem d’estar preparats. Tornem a ensenyar a l’Estat allò que més li fa por: la força del poble treballador organitzat. Tombem el règim!