En defensa de Trotski i del “Programa de Transició”. Resposta a Mario Aguiriano i Gabriel Miasni

Des de fa un temps venim observant una creixent atenció cap al trotskisme al si del Moviment Socialista (MS), que els companys de la direcció canalitzen en publicacions teòriques del seu entorn, com Marx XXI, i el lloc web contracultura.cc.

Sabem, concretament, que hi ha un interès particular per una de les principals obres de Lleó Trotski, El Programa de Transició – L’agonia del capitalisme i les tasques de la IV Internacional, que va ser escrit com a document polític per al congrés fundacional de la IV Internacional, celebrat a París el setembre de 1938, un any abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

En aquest sentit, hem tingut coneixement tardà de dos articles on els camarades aborden aquest important text polític, o hi fan alguna referència. Aquests són l’article “Acerca del esquematismo: un aporte al debate con nuestros críticos”, escrit pel company Gabriel Miasni, que va aparèixer a Marx XXI – Independència política (maig de 2024) i “Por dónde (no) empezar: del economicismo… ¿al Podemos 2.0?” (octubre de 2024), escrit pel company Mario Aguiriano. El primer article és, en part, una polèmica amb la nostra organització (en aquell moment, el Corrent Marxista Internacional, avui l’Organització Comunista Revolucionària), en què es tracta de respondre a la caracterització que vam fer al seu moment de la concepció del front únic i del poder obrer del MS (veure aquí, aquí i aquí). El segon article aborda una polèmica amb el partit Anticapitalistas, en relació amb les mobilitzacions per l’habitatge que impulsava a la tardor del 2024 el Sindicato de Inquilinas de Madrid, impulsat alhora per Anticapitalistas.

Una resposta necessària

La nostra resposta està motivada pel fet que tots dos companys plantegen tota una sèrie d’assumptes rellevants sobre Trotski i la seva obra sobre els quals volem donar la nostra opinió. Com que no hem vist des de llavors nous articles que revisin la posició mantinguda per ells en aquell moment ens sembla molt actual aquesta resposta.

Per començar, cal deixar per fet que la posició dels dos articles és obertament hostil a Trotski i la seva obra. Sens dubte, els camarades tenen tot el dret a adoptar aquesta posició. Però caldria esperar llavors que, en la seva crítica, els dos companys reproduïssin cites i paràgrafs d’escrits de Trotski, en particular d’El Programa de Transició, perquè el lector pogués comprovar per si mateix l’envergadura dels suposats errors de Trotski. Lamentablement, els companys no han fet això i, al seu lloc, han interpretat a la seva manera les posicions de Trotski i es demana al lector que se’ls cregui, tant se val l’arbitrari i equivocat de les seves conclusions, com ens proposem demostrar.

Ens sorprèn aquest mètode en camarades dirigents del Moviment Socialista, perquè no és la manera més adequada de procedir quan es critica altres corrents polítics o s’hi polemitza. Nosaltres, en particular, quan hem polemitzat amb les posicions del MS, o criticat alguns dels seus plantejaments, sempre hem reproduït paràgrafs i fins i tot fragments sencers dels seus articles per no deixar lloc a dubtes de quines eren les posicions del MS i en què es basava la nostra crítica cap a elles. Així, tothom pot aprendre d’una polèmica, s’acordi amb una posició o una altra. Aquest va ser sempre el mètode dels grans mestres del socialisme científic quan abordaven polèmiques amb els seus oponents, començant per Marx i Engels, continuant per Lenin; i acabant pel mateix Lleó Trotski.

La nostra resposta se centrarà en allò fonamental en la crítica que fa el company Aguiriano a Trotski i a El Programa de Transició, doncs concentra de manera més acabada les posicions plantejades pels dos companys, encara que també farem referències a alguns punts plantejats pel company Miasni.

Trotskisme i economicisme

La part de l’article del company Mario Aguiriano dedicada a Trotski i a El Programa de Transició es troba a l’apartat titulat: “Viejas raíces”. Aguiriano comença retraient a Anticapitalistas la defensa de posicions economicistes en el tema de l’habitatge; és a dir, la defensa de reivindicacions econòmiques deslligades de reivindicacions polítiques i revolucionàries. Mario Aguiriano escriu:

“Aquí, en cualquier caso, estamos no ante un error personal de los autores, sino ante un problema de fondo del trotskismo, rastreable hasta El Programa de Transición esbozado por Trotski en 1938. La premisa mayor de Trotski era que el capitalismo estaba a punto de colapsar. La perspectiva no era del todo descabellada en 1938, pero pocos años después el capitalismo tuvo la insolencia de experimentar el mayor periodo de expansión de su historia. En cualquier caso, partiendo de esta premisa Trotsky planteó la idea de que si se conseguía movilizar a los obreros en torno a una serie de demandas económicas relativamente radicales (esto es, de una serie de reformas), acabarían por sí mismos derribando un capitalismo del todo incapaz de satisfacerlas. Esto es una mala idea. Y lo es porque la revolución debe ser el acto consciente de una mayoría, no una trama en la que se empuja al proletariado mediante ardides hasta que alcance un objetivo que nunca se había llegado a proponer (…) Es creer que el proletariado va a hacer la revolución sin saberlo, radicalizándose no en base a sus necesidades económicas y sobre todo la consciencia de que puede y debe gobernar, sino exclusivamente por medio de lo primero. Es dejar de lado la tarea central de los marxistas: extender la conciencia socialista (la conciencia de la necesidad del socialismo y los medios para lograrlo). Si los trabajadores toman el poder debe ser porque quieren tomar el poder, porque han comprendido que es posible y necesario derribar el Estado de los explotadores e instaurar su gobierno. La tarea de un partido revolucionario es guiarlos en esta tarea. Por ello los bolcheviques no plantearon solamente “Paz, Pan y Tierra” sino que insertaron esta tríada dentro de la consigna “Todo el poder para los sóviets”. Si, por el contrario, los trabajadores derribaran inconscientemente al gobierno capitalista, quien tomaría el poder no sería el proletariado, mediado por su partido, sino una minoría conspirativa. La irrelevancia política de la Cuarta Internacional servía para dar impulso a este tipo de ideas. De ellas participa la pretensión de sustituir la expansión de la conciencia socialista por la mera radicalización de demandas económicas. No hay nada de “democrático” y ninguna “superación de la delegación” en pretender que la gente llegue a posiciones de tu gusto de forma inconsciente. En definitiva, la tentación economicista ya está en esa pieza fundacional del trotskismo que es El Programa de Transición. De aquellos barros, estos lodos”.

Abans de respondre a Aguiriano volem deixar clar que el grup Anticapitalistas, encara que té el seu origen a l’extinta Liga Comunista Revolucionaria i continua sent part de l’anomenat Secretariat Unificat de la Quarta Internacional, no és una organització trotskista, com tampoc no ho és la seva organització internacional; de fet, fa dècades que van renegar aquest terme per definir-se a si mateixos i, a la pràctica, les seves posicions estan més a prop del reformisme d’esquerres radical que del marxisme revolucionari. Així que el camarada Aguiriano parteix ja d’una premissa errònia, catalogar com a “trotskistes” les posicions d’Anticapitalistas.

Del que ha afirmat Aguiriano sobre El Programa de Transició, només cal concloure que, o bé Aguiriano no l’ha llegit i expressa simples prejudicis trets d’alguna altra banda, quelcom que no és una bona cosa; o bé, l’ha llegit i no ha comprès ni una sola paraula del que diu Trotski. No sabem què pot ser pitjor.

L’afirmació central d’Aguiriano és que l’economicisme que retreu a Anticapitalistas està, per dir-ho així, a l’ADN del trotskisme, i ja es pot rastrejar a El Programa de Transició. Estàs segur d’això, camarada Aguiriano? Si definim “l’economicisme” com un conjunt de reivindicacions econòmiques deslligades de la lluita revolucionària per la presa del poder, Aguiriano erra el tret quan es refereix a El Programa de Transició. A diferència del company Aguiriano, nosaltres sí que deixarem parlar el mateix Trotski a El Programa de Transició. Aclarim que totes les cursives en els textos que reproduirem són les nostres:

“Cal ajudar la massa, en el procés de la lluita, a trobar el pont entre les seves reivindicacions actuals i el programa de la revolució socialista. Aquest pont ha de consistir en un sistema de reivindicacions transitòries, partint de les condicions actuals i de la consciència actual d’àmplies capes de la classe obrera cap a una sola i mateixa conclusió: la conquesta del poder pel proletariat (Apartat: El programa mínim i el programa de transició).

I continua al mateix apartat:

“L’objectiu estratègic de la IV Internacional no consisteix a reformar el capitalisme, sinó a enderrocar-lo. La seva finalitat política és la conquesta del poder pel proletariat per fer l’expropiació de la burgesia”. (Ibídem)

Aquesta idea central que la resolució de les necessitats més importants i sentides per les masses explotades només es poden resoldre per mitjà de la presa del poder pel proletariat recorre cada línia del Programa de Transició.

Fer la revolució sense saber-ho?

Tot el sistema de consignes del Programa de Transició està imbuït de la necessitat de prendre el poder, no d’una manera camuflada o agafant d’improvís els treballadors, com afirma alegrement Aguiriano, sinó obertament, sense amagar els objectius finals. Això es pot comprovar a cada apartat del programa. Només seleccionarem unes quantes cites per no avorrir el lector:

“4) lliguem el problema de l’expropiació a la qüestió del poder obrer i camperol.” (Apartat: L’expropiació de certs grups de capitalistes).

“Només l’ascens revolucionari general del proletariat pot posar l’expropiació general de la burgesia a l’ordre del dia. L’objecte de les reivindicacions transitòries és preparar el proletariat a resoldre aquesta tasca.” (Ibídem)

Tot i això, l’estatització dels bancs només donarà resultats favorables si el poder estatal mateix passa de mans dels explotadors a mans dels treballadors.” (Apartat: L’expropiació dels bancs privats i l’estatització del sistema de crèdits).

“Nosaltres exigim de tots els partits i organitzacions que es recolzen en els obrers i camperols, que trenquin políticament amb la burgesia i prenguin el carro camperol. En aquest camí de la lluita pel poder obrer prometem un complet suport contra la reacció capitalista. Al mateix temps desenvolupem una agitació incansable al voltant de les reivindicacions que han de constituir, al nostre parer, el programa del ‘govern obrer i camperol’.” (Apartat: El govern obrer i camperol).

Cal destacar que El Programa de Transició no es redueix a formular reivindicacions econòmiques, com afirma el nostre amic Aguiriano. En una època de revolució i contrarevolució com la de finals dels anys 30, s’aborden qüestions tals, entre d’altres, com enfrontar les bandes feixistes i la guerra imperialista imminent:

“Només gràcies a un treball sistemàtic, constant, incansable valent en l’agitació i la propaganda, sempre en relació amb l’experiència de la massa mateixa, es poden extirpar de la seva consciència les tradicions de docilitat i passivitat: educar destacaments d’heroics combatents, capaços de donar l’exemple a tots els treballadors, infligir una sèrie de derrotes tàctiques a les bandes de la contrarevolució, augmentar la confiança en si mateixos dels explotats, desacreditar el feixisme als ulls de la petita burgesia i aclarir el camí per a la conquesta del poder per part del proletariat.” (Apartat: Piquets de vaga, destacament de combat, milícia obrera, l’armament del proletariat).

“Al principi de la guerra les seccions de la IV internacional se sentiran inevitablement aïllades: cada guerra pren d’improvís a les masses populars i les empeny del costat de l’aparell governamental. Els internacionalistes hauran de marxar contra el corrent. No obstant això, les devastacions i els mals de la nova guerra, que des dels primers mesos deixaran molt enrere els sagnants horrors de 1914-1918, desilusionaran aviat a les masses. El seu descontent i la seva rebel·lió creixeran a salts. Les seccions de la IV internacional es trobaran al capdavant del flux revolucionari. El problema de la conquesta del poder pel proletariat es plantejarà amb tota la seva amplitud.” (Apartat: La lluita contra l’imperialisme i la guerra).

Per refutar definitivament Aguiriano, El Programa de Transició corona les seves reivindicacions transicionals amb la consigna dels soviets; és a dir, la instauració dels organismes de poder obrer que organitzin la classe obrera per a la presa del poder i siguin la base del futur Estat obrer:

“Cap de les reivindicacions transitòries pot ser completament realitzada amb el manteniment del règim burgès. És per això que la consigna dels soviets és el coronament del programa de reivindicacions transitòries.” (Apartat: Els soviets).

I més endavant:

“… els soviets obren un període de dualitat del poder al país. La dualitat del poder és al seu torn el punt culminant del període de transició. Dos règims, el burgès i el proletari, s’oposen, hostilment l’un a l’altre. El xoc entre ambdós és inevitable. De la sortida d’aquest depèn la sort de la societat. En cas de derrota de la revolució, la dictadura feixista de la burgesia. En cas de victòria, el poder dels soviets, és a dir, la dictadura del proletariat i la reconstrucció socialista de la societat“. (Ibídem).

No queda prou clar? La llista de reivindicacions transitòries que Trotski formula a El Programa de Transició, com la pujada automàtica dels salaris amb la inflació, el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial per enfrontar l’atur, l’expropiació sota control obrer de les empreses que tanquin per la crisi, l’expropiació de la banca i de determinades branques de la producció capitalista, el control obrer a les empreses, l’organització de piquets d’autodefensa front als patrons i les bandes feixistes, entre moltes altres, de cap manera s’esgoten ni es formulen com un fi en si mateixes, sinó que se les vincula clarament i obertament amb la lluita revolucionària de la classe obrera per la presa del poder i el socialisme, no de manera camuflada, sinó oberta. Quin “rastre” hi ha “economicisme” aquí? Absolutament cap. Tot és producte de la imaginació fecunda del camarada Aguiriano. Veiem aquí completament rebatuda la seva tesi central contra El Programa de Transició, quan diu:

“La revolución debe ser el acto consciente de una mayoría, no una trama en la que se empuja al proletariado mediante ardides hasta que alcance un objetivo que nunca se había llegado a proponer… Es creer que el proletariado va a hacer la revolución sin saberlo, radicalizándose no en base a sus necesidades económicas y sobre todo la consciencia de que puede y debe gobernar, sino exclusivamente por medio de lo primero”.

Acabem de demostrar amb una desena de cites que Aguiriano falta a la veritat, quan diu que el poder obrer i el socialisme “mai no s’havia arribat a proposar” a El Programa de Transició, o que aborda “exclusivament” reivindicacions econòmiques.

Tot l’argumentari d’Aguiriano contra El Programa de Transició i Trotski s’esfondra com un castell de cartes.

El Programa de Transició i la Revolució russa de 1917

La debilitat de la posició d’Aguiriano queda completament exposada quan intenta comparar el programa plantejat a El Programa de Transició amb la política del Partit bolxevic durant la Revolució russa de 1917.

Diu Aguiriano:

“Si los trabajadores toman el poder debe ser porque quieren tomar el poder, porque han comprendido que es posible y necesario derribar el Estado de los explotadores e instaurar su gobierno. La tarea de un partido revolucionario es guiarlos en esta tarea. Por ello los bolcheviques no plantearon solamente ‘Paz, Pan y Tierra’ sino que insertaron esta tríada dentro de la consigna ‘Todo el poder para los sóviets’.”

La primera afirmació és una tautologia que no ens fa avançar un pas: “Si els treballadors prenen el poder ha de ser perquè volen prendre el poder”. És impossible imaginar que els treballadors es decideixin a prendre el poder sense pretendre-ho. Ens interessa més la segona afirmació, quan diu: “Per això els bolxevics no van plantejar només ‘Pau, Pa i Terra’ sinó que van inserir aquesta tríada dins de la consigna ‘Tot el poder per als soviets’.” Això és molt cert, però ja hem vist que El Programa de Transició, a més de consignes de l’estil de “Pau, pa i terra”, també inclou les consignes de la formació de soviets i del poder obrer. Així que no hi ha aquí cap diferència entre la tàctica que proposa El Programa de Transició i la que van dur a terme els bolxevics el 1917 i que Aguiriano exalça. De passada, ens permetem informar al camarada Aguiriano que Trotski estava molt familiaritzat des de feia dècades amb els soviets, no a la propaganda sinó a l’acció. En primer lloc, amb només 26 anys va ser elegit president del Soviet de Sant Petersburg a la primera Revolució russa de 1905. En segon lloc, va correspondre a Trotski –sent membre dirigent del Partit Bolxevic i novament president del soviet més important de Rússia, el Soviet de Petrograd– l’honor d’organitzar el novembre de 1917 la insurrecció obrera que va establir el poder soviètic a Rússia.

El company Aguiriano s’enfronta a un dilema irresoluble. D’una banda, es veu obligat a admetre de mala gana que, durant la Revolució russa, els bolxevics van agitar consignes suposadament “economicistes” com ara “Pa, pau i terra”, juntament amb la consigna de “tot el poder als soviets”. Però, per altra banda, no admet les reivindicacions econòmiques que apareixen a El Programa de Transició, malgrat que la majoria té un caràcter socialista i revolucionari, i encara que El Programa de Transició també formula la consigna dels soviets i del poder obrer. A quin camarada Aguiriano hem de creure, al primer que accepta la inclusió de demandes econòmiques i socials supeditades per a la seva satisfacció a la presa del poder per la classe obrera, en el cas de la Rússia de 1917; o al segon camarada Aguiriano que rebutja això de pla quan ho planteja Trotski al seu Programa de Transició el 1938?

L’única cosa que això revela és la inconsistència política del company que, lluny d’observar El Programa de Transició i al mateix Trotski amb les lents del marxisme i del bolxevisme, el mira amb prejudicis, que és l’última cosa que ha de mostrar un militant revolucionari.

El paper de les consignes de transició

Hi ha alguna cosa que el company Aguiriano no s’ha parat a reflexionar. Si aquestes reivindicacions com “Pa, pau i terra”, van ser agitades llavors, i van jugar un paper central a la propaganda bolxevic, fins al punt que Aguiriano es veu obligat a admetre-les com a vàlides, per què seria? Aguiriano no es molesta a explicar quin paper van jugar aquestes consignes parcials que, preses aïlladament, no cridaven directament a la presa del poder, ni quina necessitat hi havia d’agitar-les. Nosaltres ho farem per ell.

Qualsevol que estigui familiaritzat amb la Revolució russa de 1917, i amb qualsevol altre procés revolucionari en general –ja que les etapes en la formació de la consciència socialista del proletariat durant un procés revolucionari es repeteixen en un mateix patró– sap que als inicis de la revolució russa el març de 1917 (febrer, al vell calendari rus) la consciència política de la majoria de la classe obrera russa encara no havia assolit la maduresa socialista necessària per llançar-se immediatament a la presa del poder. Els treballadors tenien molt clar el que no volien: el tsar, la guerra, la fam; però no tenien una idea acabada de quina societat era a la què aspiraven. Només cal dir que, al principi de la Revolució russa de 1917, la immensa majoria dels obrers i camperols seguia els partits reformistes (menxevics i socialrevolucionaris) que van arribar a formar durant diversos mesos un govern de coalició de classes amb els representants de la burgesia liberal russa. Al I Congrés panrus dels Soviets, a l’abril de 1917, els bolxevics amb prou feines comptaven amb el 13% dels delegats.

A diferència del que semblen pensar alguns companys dirigents del MS, la consciència socialista no es forma gradualment a través de la simple propaganda, sinó a salts, com a reacció a les condicions materials urgents i als grans esdeveniments a què s’enfronten les masses. Això es desenvolupa més ràpidament i efectivament si hi ha un partit revolucionari arrelat en les masses que sap formular les consignes precises que connecten en cada moment amb la seva experiència i li amplien l’horitzó del seu camp de visió. A Rússia existia aquest partit el 1917, el Partit bolxevic. Els bolxevics comprenien perfectament que l’agitació abstracta del socialisme i del poder obrer, sense tenir en compte el nivell de consciència política de què partien la majoria dels obrers i camperols, era un exercici estèril i sectari. Les reivindicacions immediates i imperioses de les masses proletàries i camperoles a Rússia eren el pa, la pau i la terra per als camperols. Com es va explicar abans, el que van fer els bolxevics durant mesos va ser explicar pacientment i incansablement que només un govern dels obrers i camperols basat en els soviets (que ja existien) podria posar fi a la guerra, lliurar la terra als camperols i organitzar l’economia per assegurar el pa i el treball. Sense l’agitació audaç de consignes econòmiques (pa i terra) i polítiques (pau), que no qüestionaven en si mateixes l’ordre capitalista, els bolxevics no haurien guanyat mai el suport i la confiança de les masses obreres i camperoles per a la idea del poder obrer. Només va ser a mitjans de setembre de 1917, 6 mesos després d’iniciada la revolució, que els bolxevics van aconseguir conquerir la majoria als soviets de tota Rússia i la majoria de la classe obrera per a les seves posicions. Justament, amb la seva propaganda i explicació pacient, i la seva intervenció en totes les grans lluites que van poblar Rússia durant mesos, van demostrar que sota el feble capitalisme rus, compromès fins la medul·la amb els imperialistes anglesos i francesos i amb els terratinents, era impossible assolir el pa, la pau i la terra, i que només el poder obrer podria aconseguir tot això, assumint els soviets d’obrers i camperols tot el poder. S’atreviria el camarada Aguiriano a retreure als bolxevics haver organitzat “una trama [les reivindicacions econòmiques i polítiques] en què s’empeny el proletariat mitjançant ardits fins a assolir un objectiu que mai no s’havia arribat a proposar”?

En no destacar el paper que juguen consignes del tipus de “Pa, pau i terra”, entre d’altres, Aguiriano i Miasni semblen proposar que el centre de l’agitació per als comunistes revolucionaris ha de ser la propaganda abstracta: “estendre la consciència socialista (la consciència de la necessitat del socialisme i els mitjans per aconseguir-ho)”, ens diu Aguiriano, “la labor d’hegemonització i educació” ens diu Miasni. Això sona molt bé, però d’on pot sorgir als treballadors la convicció de “la necessitat del socialisme” sinó de la necessitat de superar les condicions materials i de vida insuportables d’aquest sistema injust i opressor? Més encara, d’on poden treure, no una minoria, sinó les més àmplies capes de la classe treballadora, la consciència del seu paper central en la vida econòmica de la societat, la convicció que ella pot i està en condicions de dirigir la societat, sinó durant el procés de la lluita mateixa, fent-se conscient de la seva força i de la incapacitat dels qui manen “a dalt” per resoldre aquest problema, no amb la simple propaganda sinó a través de les seves accions de masses? Això ens torna a portar a la importància d’agitar per les reivindicacions econòmiques, socials i polítiques que el capitalisme es mostra incapaç d’assegurar, com a manera d’ajudar a desenvolupar la consciència socialista de les masses treballadores a favor de la idea del poder obrer.

Un fil conductor: Des de Marx fins El Programa de Transició

Això ens porta a un altre punt important. És cert que un programa de transició, un programa de reivindicacions econòmiques i polítiques que vinculi la consciència actual dels treballadors que existeix a cada moment amb la necessitat del socialisme, és una invenció trotskista? Res d’això. En realitat, Lleó Trotski no va fer cap innovació en aquest sentit, ell va continuar el llegat i la tàctica de la Internacional Comunista, que ja al seu tercer congrés (1921) va formular per primera vegada la tàctica de les consignes de transició per a les lluites quotidianes de la classe treballadora com a eina per guanyar-les per al comunisme.

Així, a les Tesis sobre la tàctica, adoptades pel Tercer Congrés de la IC, a la secció cinquena titulada «Combats i reivindicacions parcials», es declarava:

“En lloc del programa mínim dels reformistes i centristes, la Internacional Comunista planteja la lluita per les necessitats concretes del proletariat, per un sistema de reivindicacions que en conjunt destrueixin el poder de la burgesia, organitzin el proletariat i constitueixin les etapes de la lluita per la dictadura proletària, cadascuna de les quals, en particular, sigui expressió d’una necessitat de les grans masses, encara si aquestes masses no s’ubiquen conscientment en el terreny de la dictadura del proletariat.”

Comparem aquest paràgraf amb aquest altre de Trotski del Programa de Transició, que ja destacàvem abans:

“Cal ajudar la massa, en el procés de la lluita, a trobar el pont entre les seves reivindicacions actuals i el programa de la revolució socialista. Aquest pont ha de consistir en un sistema de reivindicacions transitòries, partint de les condicions actuals i de la consciència actual d’àmplies capes de la classe obrera cap a una sola i mateixa conclusió: la conquesta del poder pel proletariat”. (Apartat: El programa mínim i El Programa de Transició).

Qualsevol pot veure que no hi ha cap diferència substancial entre tots dos textos. En tots dos s’expressa la mateixa idea: la necessitat d’agitar per reivindicacions de transició al socialisme (transitòries), vinculant les necessitats concretes del proletariat amb la conquesta del poder pel proletariat.

Això està expressat fins i tot més explícitament a la Resolució sobre el programa de la Internacional Comunista, al IV Congrés de la IC (1922), l’últim celebrat en vida de Lenin:

“(…)

2.- El Congrés confirma que les seccions nacionals de la Internacional Comunista que encara no tenen programa nacional han d’iniciar immediatament la seva redacció per sotmetre’l al Comitè Executiu com a màxim tres mesos abans del V Congrés, de cara a la seva corresponent ratificació.

3.- Al programa de les seccions nacionals, la necessitat de la lluita per les reivindicacions transitòries ha de ser fonamentada amb exactitud i claredat. També seran esmentades les precisions sobre la vinculació d’aquestes reivindicacions amb les condicions concretes de temps i lloc.

4.- Els fonaments teòrics de les reivindicacions transitòries i parcials han de ser formulats íntegrament al programa general. El IV Congrés es pronuncia decididament contra la temptativa de considerar la introducció de reivindicacions transitòries al programa com una mesura oportunista alhora que contra tota temptativa d’atenuar o reemplaçar els objectius revolucionaris fonamentals per reivindicacions parcials…” (les cursives són les nostres).

Val a dir que ja en el manifest fundacional del nostre moviment, El Manifest Comunista, escrit per Marx i Engels a finals de 1847, s’inclou un programa de 10 punts, que combina reivindicacions econòmiques, democràtiques i polítiques diverses (Veure: Capítol II. Proletaris i comunistes, El Manifest Comunista). Algunes demandes són purament econòmiques (com impostos progressius, o educació pública gratuïta) i d’altres són consignes de transició al socialisme (nacionalització dels transports i dels bancs). Imaginem que el company Aguiriano ha llegit aquest important text. Quina opinió li mereix? Més enllà que alguns punts van quedar antiquats o sobrepassats poques dècades després, com va reconèixer Engels en un dels seus pròlegs, aquí hi ha el mateix esperit que va recollir la Internacional Comunista, abans de la seva degeneració estalinista, i el mateix Lleó Trotski: combinar reivindicacions bàsiques de la classe treballadora amb les demandes generals del socialisme, com la manera efectiva de connectar amb les masses vives i reals de la classe treballadora i desenvolupar la seva consciència comunista, començant per les capes més avançades. Aquesta és la tradició en què ens situem els seguidors genuïns de Lenin i de Lleó Trotski, aquesta és la tradició de què beu l’Organització Comunista Revolucionària, la secció a l’Estat espanyol de la Internacional Comunista Revolucionària. Aguiriano i Miasni sembla que rebutgen això, cosa que ens autoritza a preguntar-los quina és la tradició del moviment comunista que ells defensen i que és compatible amb les seves posicions.

Llençar El Programa de Transició per la porta per fer-lo entrar per la finestra

Arribats a aquest punt, té interès portar a col·lació les pròpies conclusions del company Miasni al seu article. Per descomptat, ell també rebutja furiosament El Programa de Transició, i li oposa l’enfocament, segons ell, del Moviment Socialista sobre la controvèrsia entre reforma i revolució. Ens diu:

“En la Propuesta Política: Para la lucha y por la vivienda del Sindicato de Vivienda Socialista de Euskal Herria tenemos el mejor ejemplo. Se combina la propaganda por el Estado So­cialista como objetivo estratégico del proceso revolucionario y única garantía de los intereses generales del proletariado; la defensa de las condiciones de vida de la clase mediante la lu­cha a pie de calle contra los desahucios y demandas concretas que atacan directamente a la ganancia capitalista; y la lucha por la extensión de los derechos políticos como expresión y base del poder del proletario organizado. Son demandas par­cialmente posibles bajo un gobierno obrero, si queremos usar esta terminología, o incluso bajo una coyuntura de acumu­lación capitalista que no es la nuestra, pero que no estarán garantizadas plenamente hasta la destrucción del Estado burgués y la construcción de un nuevo Estado socialista.” (Les cursives són les nostres).

Però, un moment? No és exactament això el que proposa Lleó Trotski a El Programa de Transició: combinar demandes concretes en defensa de les condicions de vida amb l’objectiu clarament expressat de fer caure el capitalisme, i que només sota el socialisme podran ser satisfetes plenament les demandes del proletariat?

Per això la cosa arriba a un nivell enutjós, quan Miasni afirma al paràgraf següent:

“Aquí no hay un maximalismo, ni una vuelta invertida a la separación rígida entre programa de máximos y programa de mínimos, pero tampoco hay una reivindicación del Programa de Transición, pues la articulación coherente de reformas y horizonte revolucionario no es patrimonio exclusivo de la IV Internacional y, sin embargo, es hoy tan necesaria como hace un siglo”.

Un no pot llegir aquestes línies sense sorpresa. Miasni ens diu: “Aquí no hi ha un maximalisme”. Estem d’acord, no podem reduir les nostres demandes a una propaganda abstracta de màxims a favor del socialisme. “Ni una tornada invertida a la separació rígida entre programa de màxims i programa de mínims”. Correctíssim, és precisament el mateix que planteja El Programa de Transició. I afegeix: “L’articulació coherent de reformes i horitzó revolucionari no és patrimoni exclusiu de la IV Internacional”. Molt cert, ja expliquem això abans, que El Programa de Transició prové de la tradició revolucionària de la Internacional Comunista i fins i tot dels mateixos Marx i Engels. I acaba: “[I aquesta articulació], però, avui és tan necessària com fa un segle”. Bravo, camarada Miasni! Això és exactament el mateix que defensem nosaltres a l’OCR i la ICR, la rabiosa actualitat d’aquesta tradició comunista i revolucionària de combinar demandes econòmiques, polítiques i democràtiques que les masses treballadores consideren inajornables amb la necessitat del socialisme; o sigui, això és: El Programa de Transició, de Lleó Trotski.

En conclusió, els companys Miasni i Aguiriano tiren a puntades de peu a El Programa de Transició per la porta, però només per tornar a fer-lo entrar per la finestra. Com diu el refrany: “Per aquest viatge, no calien alforges”.

El boom econòmic de la postguerra

Seguim. Com si res, Aguiriano ens “informa” amb un to de burla:

“La premisa mayor de Trotski era que el capitalismo estaba a punto de colapsar. La perspectiva no era del todo descabellada en 1938, pero pocos años después el capitalismo tuvo la insolencia de experimentar el mayor periodo de expansión de su historia.”

Si per “col·lapse” es té la idea que el capitalisme cauria pel seu propi pes, fruit de les insuportables condicions catastròfiques en què es trobava a finals dels anys 30 del segle passat, sense el seu enderrocament conscient pel proletariat, mai Trotski va afirmar aquest disbarat. Lenin ja va afirmar que si el capitalisme no és enderrocat per l’acció conscient de la classe obrera sempre trobarà una manera de sobreviure. De fet, tot El Programa de Transició està penetrat per la idea de mobilitzar la classe obrera per reivindicacions econòmiques i polítiques per enderrocar de manera conscient el capitalisme. Aguiriano, de manera sarcàstica, afegeix que, davant de la perspectiva del seu “col·lapse”, el capitalisme “va tenir la insolència” de desmentir aquesta perspectiva. La idea que es transmet és que Trotski era un llunàtic ultraesquerrà desconnectat de la realitat, que desconeixia el suposat (suposat, per a Aguiriano) potencial regenerador que encara albergava l’economia capitalista enmig de la crisi econòmica i social més gran de la seva existència fins aquell moment. En realitat, el to burleta del company Mario està fora de lloc. Aquesta era la situació impossible en què es trobava el capitalisme –com Trotski descriu a El Programa de Transició: “Sense revolució social en un proper període històric, la civilització humana està sota l’amenaça de ser arrasada per una catàstrofe”– a què les classes dominants d’Europa, Amèrica del Nord i Àsia només van poder trobar una sortida amb dictadures feixistes i amb la Segona Guerra Mundial, que va estar a punt de conduir a l’enfonsament de la civilització humana; és a dir, per mitjà “d’una catàstrofe” com va anticipar correctament Trotski, amb els seus 50 milions de morts, les seves 2 bombes atòmiques, i la devastació d’Europa i parcialment d’Àsia.

Igualment, el company Miasni, rebutja al seu article la “concepción problemática [de Trotski] del desarrollo capitalista, que habría alcanzado su límite hace ya un siglo y se encontraría en su fase decadente”. I afirma: “Sin embargo, tras la Segunda Guerra Mundial, el modelo de acumulación keynesiano-fordista dio lugar a la Edad de oro del capitalismo, un periodo de crecimiento sostenido sin precedentes.” Miasni no aclareix si aquest suposat “model d’acumulació keynesià-fordista” ja estava operatiu abans de la Segona Guerra Mundial i en aquest cas per què no funcionava llavors; i, si no era així, per mitjà de quin automatisme inherent a l’estructura capitalista existent va poder començar a operar després de la Segona Guerra Mundial? No ens diu res sobre això. Al final, aquest “model d’acumulació keynesià-fordista” és només una frase abstracta i convenient treta en retrospectiva d’un fenomen, l’expansió global del capitalisme després de la Segona Guerra Mundial, que els companys no es molesten a explicar.

Aquestes posicions no sorprenen d’Aguiriano i Miasni. Ells accepten de manera fatalista la inevitabilitat del “període més gran d’expansió” de la història del capitalisme després de la Segona Guerra Mundial, sense que cap intervenció de la classe obrera ho hagués pogut evitar.

I això no és una casualitat, perquè el document fundacional del Moviment Socialista: «Nueva Estrategia Socialista: Bases estratégicas para la composición internacional del comunismo», escrit a finals del 2023, afirma sense cap rubor que des del 1914 i fins al final del segle XX “las revoluciones socialistas no llegaron en ninguna de sus variantes a completar una civilización de orden superior, ni tampoco a superar la forma económica del capitalismo. La razón fundamental es la inmadurez de las fuerzas productivas sociales en las que el trabajo vivo aún tenía un papel central y era el fundamento del desarrollo de la productividad social del propio trabajo (tanto en el fordismo como en el toyotismo, por decirlo de forma más simple). De modo que la forma social privada del trabajo y la organización de la producción mediante la ley del valor no habían agotado su validez histórica.” (Les cursives són les nostres).

Aquí ho tenim. Per als companys no existien les condicions objectives per a la revolució socialista a tot el segle XX, ni tan sols als països capitalistes desenvolupats d’Europa i Amèrica, perquè el capitalisme encara no havia esgotat el seu paper històric progressista. No es poden llegir aquestes línies sorprenents sense fregar-se els ulls amb incredulitat. L’adveniment de l’imperialisme modern, les dues guerres mundials que van portar la destrucció i la desolació a una escala mai vista fins aleshores, les dictadures feixistes que van destruir fins als fonaments l’organització física del proletariat, entre d’altres “gentileses” de la civilització capitalista del període d’entreguerres, i la resposta revolucionària contra això durant prop de 30 anys a Rússia, Hongria, Itàlia, Alemanya, França, Espanya, Xina, Grècia, etc. –per parlar només del període de 1917-1945– no van ser prou mostres per als companys de l’esgotament del sistema capitalista com a formació social progressista ni de la maduresa de les condicions objectives per a la revolució socialista a escala internacional. D’altra banda, què és això que “el treball viu encara tenia un paper central i era el fonament del desenvolupament de la productivitat social del propi treball”? És que avui dia la producció capitalista no continua basant-se en el treball de la classe obrera (treball viu), no segueix proporcionant la classe obrera plusvàlua a la burgesia, malgrat la fase de declivi capitalista en què estem immersos? A totes aquestes idees absurdes ja vam respondre al seu moment, de manera que no repetirem aquí els nostres arguments.

No tenim prou espai per explicar detalladament les causes que van provocar aquesta expansió capitalista després de la Segona Guerra Mundial, el grup antecessor del nostre corrent internacional ja ho va explicar fa dècades (Veure Hi haurà una recessió?, Ted Grant, 1960). Només direm el següent. Com Trotski va preveure correctament a El Programa de Transició, la Segona Guerra Mundial va conduir a una situació revolucionària a la major part d’Europa. Lamentablement, però, els dirigents reformistes i estalinistes de la socialdemocràcia i dels partits comunistes d’Europa Occidental van trair aquesta onada revolucionària i van ajudar la feble burgesia europea a restaurar el seu domini a la societat, formant governs de conciliació de classes en el cas de França, Itàlia i altres països. D’aquesta manera, es van crear premisses polítiques per a la restauració de l’equilibri capitalista i la represa de l’explotació de la classe obrera. L’enorme destrucció causada per la guerra a Europa i Àsia va conduir a una crisi de subproducció que va poder superar-se amb les ajudes del Pla Marshall, l’impuls del comerç i del mercat mundial (eliminant les traves al mateix imposada en la dècada de 1930), la introducció d’elements de planificació econòmica per mitjà de la nacionalització de sectors significatius de l’economia capitalista, el sorgiment de nous camps productius per a la producció civil (plàstic, nuclear, electrònica), que havien estat utilitzats per primer cop amb fins bèl·lics durant la guerra, el saqueig accelerat del món colonial, polítiques keynesianes de despesa pública, la introducció de l’anomenat “Estat del benestar” per la por a l’expansió soviètica, etc. Tot plegat combinat entre si, va donar lloc a aquella època daurada del capitalisme que fa ja molt de temps va quedar enrere. És a dir, “l’insolent” auge perllongat que va experimentar l’economia capitalista des del 1948 al 1973, no es va deure al potencial productiu que encara albergava al seu si l’economia capitalista a finals de la dècada de 1930 i que Trotski (ni ningú més) no va saber preveure sinó a la concatenació de circumstàncies úniques (polítiques i econòmiques) que van donar-se des de fora de la dinàmica interna de l’estructura econòmica capitalista després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, particularment a Europa i Àsia, i que és molt improbable que es tornin a repetir. No és la primera vegada en la història del capitalisme que, en determinades condicions, factors externs o fortuïts canvien la dinàmica de la corba del desenvolupament capitalista durant un període històric. Trotski va abordar aquest interessantíssim tema al seu article clàssic La corba del desenvolupament capitalista. Una actualització d’aquesta important qüestió, a càrrec d’Alan Woods, també es pot llegir a la nostra pàgina web: El marxisme i la teoria de les “ones llargues”.

L’important a assenyalar és que el que tenim davant nostre és un període prolongat de declivi capitalista, de crisis, guerres i desastres socials, que situen el Programa de Transició de Trotski com el document més actual i útil que es pot trobar per enfrontar-nos, com a comunistes, a aquesta situació.

De tota manera, com a epíleg en aquest apartat, hem conegut recentment un article editorial de la revista teòrica del Moviment Socialista a Euskal Herria, Arteka núm. 59 (1/3/2025), titulat La revolución sí es posible, on la direcció del MS sembla haver revisat radicalment la seva posició sobre aquest punt en termes molt enèrgics, fins al grau de refutar completament les seves pròpies tesis fundacionals sobre aquest aspecte i, de passada, la posició dels camarades Aguiriano i Miasni que aquí hem criticat.

Així, podem llegir:

“Según los traidores a la revolución, esta no era posible [las revoluciones socialistas en el siglo XX] porque no existían condiciones para la misma: de lo que se trataba era de esperar a que maduraran, en lo que sería una etapa previa a la revolución donde las condiciones actuarían por sí mismas, abriendo las puertas a una sociedad futura”.  (Les cursives són les nostres).

Però, un moment, no és aquesta la mateixa posició que defensaven els camarades Aguiriano i Miasni als seus articles contra Trotski i El Programa de Transició, burlant-se de les pretensions del revolucionari rus d’agitar a favor de la revolució socialista a finals dels anys 30 del segle passat? Sí, és exactament la mateixa posició que l’article de Arteka combat sense concessions.

L’article continua dient:

“(…) si en el siglo XX estalló la revolución, lo hizo porque sí existían condiciones para la misma y que si hoy nos planteamos reactivar el movimiento revolucionario, alcanzar el objetivo del comunismo, eso es porque esos objetivos ‘ya se dan o, por lo menos, se están gestando, las condiciones materiales para su realización’.” (Les negretes són les nostres. Les cursives són a l’original).

Però no és això, exactament, el que Trotski defensava ja a El Programa de Transició? Sí, ho és. I ens congratula sincerament que els companys, utilitzant el mètode d’anàlisi marxista, hagin arribat a les mateixes conclusions que nosaltres sobre això.

També ens alegra que els camarades del MS a Euskal Herria assenyalin l’absència del factor subjectiu (l’absència d’un partit i d’una direcció revolucionaris al capdavant del proletariat) com la causa del fracàs de la revolució socialista al llarg del segle XX:

“La derrota del sujeto revolucionario del siglo XX se consuma cuando se cierran las puertas a la revolución internacional y se acepta el orden de estados existentes. Cuando se acepta que no se dan las condiciones necesarias para el socialismo y que ello se requiere de una etapa previa, de profundización de la democracia” (Les cursives són les nostres).

Justament, per tot un seguit de raons històriques, al capdavant del proletariat europeu i internacional s’han situat durant gran part del segle XX els partits que preconitzaven la conciliació de classes, la Tercera Internacional estalinitzada i la socialdemocràcia reformista. Per això, Lleó Trotski, testimoni de les traïcions de l’estalinisme i de la socialdemocràcia a la seva època, afirmava a El Programa de Transició que “la crisi de la humanitat es redueix a la crisi de la direcció del proletariat”.

Aquestes posicions contradictòries dins del Moviment Socialista, en què en el lapse d’uns quants mesos s’afirmen i neguen posicions que resulten ser antagòniques en temes centrals de la tàctica i l’estratègia comunista, han d’actuar com una crida urgent, no per revisar la doctrina marxista, que roman tan vàlida ara com fa 100 anys, sinó per reexaminar les posicions i debats que van donar-se al moviment comunista dècades enrere, en què el corrent comunista internacionalista, representat per Lleó Trotski després de la mort de Lenin, va ser l’únic que va defensar la bandera de la revolució socialista internacional i va rescatar les tradicions proletàries i democràtiques del bolxevisme i la revolució russa.

L’esdevenir de la Quarta Internacional

Una darrera puntualització. El company Mario Aguiriano afirma al seu article que: “La irrellevància política de la Quarta Internacional servia per donar impuls a aquest tipus d’idees”, les contingudes a El Programa de Transició. Però aquestes idees de què es burla Aguiriano enfonsen les seves arrels a la Internacional Comunista en el seu període d’ascens, i poden ser rastrejades fins a Marx i Engels, com hem demostrat. I fins i tot sembla que dins del Moviment Socialista comencen a ser acceptades, com vam veure al final de l’apartat anterior. No va ser la debilitat numèrica de la Quarta Internacional sinó la defensa de la continuïtat del programa i de les tradicions del marxisme i de la Internacional Comunista abans de la seva degeneració estalinista les que van impulsar Trotski i els seus partidaris defensar aquestes idees, les úniques que podien obrir el camí per a una revolució socialista exitosa en aquella època. Per contra, les “grans” i “rellevants” organitzacions del proletariat als anys 30 (estalinistes, socialdemòcrates i anarquistes) mancades de les idees i del programa correcte, van trair totes elles els processos revolucionaris que es van donar en aquells anys i en les dècades posteriors. Per descomptat, la mida de les organitzacions comunistes és decisiva per assolir la presència i influència necessàries per tal de dur a terme la transformació socialista de la societat, però sense les idees, els principis i el programa correctes fracassaran en el moment decisiu. Ho hem vist tantes vegades al llarg del darrer segle!

És cert que la petitesa de la Quarta Internacional no va poder ser superada després de la Segona Guerra Mundial, que va coincidir amb l’assassinat de Lleó Trotski per un sicari estalinista a Mèxic el 1940. La Quarta Internacional va tenir la desgràcia d’emergir en un període de terribles derrotes del proletariat i en vigílies de la guerra, i va mancar de temps per a formar i desenvolupar quadres dirigents provats a les seves seccions nacionals i arrelar-se a les masses de la classe treballadora. El resultat de la guerra, que de manera imprevista va enfortir l’estalinisme per una banda, i la socialdemocràcia per una altra, va aïllar encara més les febles forces del trotskisme, ja sense la guia del seu fundador i dirigent més experimentat. Això va portar a la dispersió de les seves forces i a tota mena de desviacions, ultraesquerranes i oportunistes, que van conduir a la seva desintegració final. No és aquest el lloc per aprofundir en les raons que van portar a la degeneració i col·lapse de l’anomenada Quarta Internacional els anys posteriors de la Segona Guerra Mundial. El lector pot trobar una explicació a això en un document recent de la Internacional Comunista Revolucionària. Només direm que la ICR enfonsa les seves arrels al llegat de Trotski i de la Quarta Internacional en el moment de la seva fundació, i n’està orgullosa. Ni Trotski ni les idees que van conduir a la fundació de la Quarta Internacional són responsables de les accions i idees defensades posteriorment pels grups que s’autodenominen “trotskistes”, la gran majoria dels quals amb les seves posicions sectàries i oportunistes han embrutat el nom del “trotskisme”, abandonant el mètode, els principis i el programa, com va ser el cas de la tendència “mandelista” (Anticapitalistas), entre moltes altres.

Cal tornar a Trotski

La persecució implacable i les calúmnies propagades durant dècades contra Trotski per part de l’estalinisme, sumat a les pallassades de la varietat de sectes “trotskistes” al llarg dels anys, han allunyat de Trotski diverses generacions de lluitadors comunistes de tot el món i han creat prejudicis comprensibles cap a les seves idees. Però ja és hora de restablir la veritat històrica i l’enorme contribució de Lleó Trotski al marxisme i al moviment revolucionari. Sense un estudi atent de les accions i del pensament de Trotski és impossible comprendre cabal i científicament, entre molts altres aspectes, el procés de degeneració burocràtica de la URSS i de la Internacional Comunista, la dinàmica de la revolució als països capitalistes insuficientment desenvolupats (la teoria de la revolució permanent), la naturalesa del feixisme i com lluitar contra ell i com s’aplica això a la nostra època, processos revolucionaris com la revolució espanyola dels anys 30, la tàctica del front únic, i per descomptat el text que ens ocupa, El Programa de Transició. És una veritable tragèdia que la nova generació de comunistes revolucionaris no hagi tingut l’oportunitat d’accedir al tresor de les seves idees. L’animem a trencar el cadenat dels prejudicis i capbussar-s’hi de ple.

El Moviment Socialista és, sens dubte, la força organitzada de comunistes revolucionaris més rellevant de l’Estat espanyol actualment, i des de l’OCR sempre hem fet un reconeixement públic sincer a l’esforç i la dedicació dels seus militants a la causa del comunisme, però estarem d’acord que encara li queda un llarg tros per ser una organització de masses i una referència clara per a la classe obrera. Si el MS vol servir el propòsit pel qual diu lluitar ha d’esforçar-se per abraçar les idees més correctes i per això res millor que tornar a les grans tradicions del bolxevisme, de la Internacional Comunista del període 1919-1922 i d’aquells que, com Trotski, van continuar i van defensar el seu llegat davant de totes les adversitats de la repressió estalinista i capitalista i del seu aïllament durant tot un període històric. El nou període que s’ha obert ara posa les idees del comunisme i de la revolució socialista d’una ardent actualitat. El gran desenvolupament del Moviment Socialista de llarg a llarg de l’Estat espanyol n’és una mostra eloqüent. En aquest sentit, les contribucions de Trotski al moviment del proletariat comunista, com El Programa de Transició, són una arma principal en el nostre combat comú, i estem convençuts que arribaran a les orelles i les ments de milions de treballadors i joves de tot el món.