El desnonament de la Maricarmen provoca mobilitzacions per tot l’Estat. Per un programa socialista per l’habitatge!

El passat 27 de setembre del 2026, s’executava el desnonament de la Maricarmen, una dona gran de 87 anys amb un 50% de discapacitat, després de 3 intents anteriors frenats per la pressió del moviment per l’habitatge. A les 6 del matí, un aparell policial desproporcionat (15 furgons i desenes d’efectius) va dispersar amb violència als més de mig miler de persones concentrades de forma pacífica des de la nit anterior i, finalment, va treure en llitera a la Maricarmen de casa seva. Aquestes imatges han provocat una onada d’indignació tal que aquella mateixa tarda hi havia 10.000 persones davant l’àtic d’Ayuso a Madrid i concentracions en una dotzena de ciutats per tot l’Estat.

El problema de l’habitatge s’ha convertit en un punt central per la lluita de classes. Aquest desnonament ha estat per molts la gota que ha vessat el got, on la culpabilitat s’estén molt més enllà del capitalista de torn, en aquest cas el fons d’inversió Urbagestión S.L., volent pujar al lloguer a la Maricarmen més d’un 400%! (de 500 a 2.650 €). Aquest cop ha quedat destapada la passivitat i inutilitat dels diferents aparells de l’Estat per “protegir als ciutadans”, o directament la seva completa complicitat amb el capital: des de la policia a l’aparell judicial, des del govern autonòmic d’Ayuso al central del PSOE-Sumar. Milers de treballadors i joves a tot el país estan arribant a conclusions revolucionàries: per solucionar el problema de l’habitatge només podem confiar les nostres pròpies forces; però també hi ha una pregunta que cal respondre: com avancem la lluita?

L’habitatge hauria de ser un dret, no una mercaderia

El desnonament de la Maricarmen, després de 71 anys vivint a la seva casa del barri del Retiro, és només un dels milers que es produeixen anualment a l’Estat espanyol: aquesta mateixa setmana una dona de 54 anys es suïcidava cinc mesos després de ser desnonada a l’Hospitalet i aquell mateix matí tenia lloc el desnonament del David d’un dels llocs de l’antiga Obra Social La Caixa a Vallecas (Madrid). Tot això passa alhora que hi ha uns 4 milions d’habitatges buits (INE, 2021) i més de 350.000 pisos turístics, un 10% del mercat del lloguer (INE, 2024). El problema de l’habitatge és part intrínseca de la crisi del sistema capitalista i respon a la mateixa dinàmica general: els més rics estan acumulant quantitats obscenes de riquesa a expenses de la creixent explotació i patiment de la classe treballadora i la joventut. La qüestió de fons és que sota aquest sistema l’habitatge és una mercaderia, un objecte amb valor de canvi amb el qual generar beneficis mitjançant la seva compravenda.

És així que a la classe capitalista, enmig de la crisi orgànica provocada per la sobreproducció de mercaderies, li resulta molt més lucratiu especular en habitatge que invertir en les forces productives, d’on s’ha tornat molt més complicat treure rendibilitat. En conseqüència, el principal motiu de dificultat per l’accés a l’habitatge és l’increment de la diferència entre els salaris i el preu dels lloguers i de compravenda. A l’Estat espanyol, des del 2008 els salaris han augmentat un 10,8% enfront del 54% del preu de l’habitatge (CJE, 16/01/2025), amb el lloguer arribant al seu màxim històric de 1.176 € mensuals a finals del 2025, el que requereix el 98,7% del salari mitjà d’una persona jove (CJE, 26/05/2026).

Les forces de l’Estat, agents del capital

És clar que el govern d’Ayuso és el gos més fidel de la classe capitalista, especialment representada pels fons voltor i d’inversió estrangers (allà queda la prioritat nacional) com Blackrok, a qui va agrair amb gran il·lusió l’elecció de Madrid com el lloc on celebrar el seu fòrum d’inversió l’octubre de l’any passat; o Goldman Sachs-Azora, a qui va intentar vendre 3.000 habitatges socials per 201 milions d’euros, operació que el Tribunal Suprem va anul·lar el 2000 (Facua, 11/03/2020).

L’actuació més indignant als ulls de molts treballadors, però, és la protagonitzada pel govern progressista del PSOE-Sumar. Primer, alguns dels seus representants van acudir a fer-se fotos a la concentració davant del portal, tot i que van ser els seus mateixos departaments els que van mobilitzar a la Policia Nacional pel desnonament. A continuació, van arribar les primeres declaracions a través de la xarxa social X, llençant les primeres pilotes fora tot culpant al govern del PP a Madrid:

Això està passant tan sols una setmana després que el PSOE s’abstingués al Congrés, bloquejant la proposta de llei de Sumar que buscava prohibir a empreses i fons d’inversió comprar habitatges (El Confidencial, 15/09/2026). El debat sobre l’habitatge no arriba enlloc en un Congrés on dels 350 parlamentaris, el 85% dels diputats del Congrés són propietaris d’algun habitatge (entre els quals s’inclouen el mateix Pedro Sánchez i la seva ministra d’habitatge, Isabel Rogríguez) i el 20% en tenen tres o més, declarant ingressos dels seus lloguers (Público, 26/04/2026).

Les declaracions del president segueixen la mateixa línia que les de la seva oposició, exculpar-se sense oferir cap solució: “Si hi ha administracions competents en matèria de protecció social de persones vulnerables en l’àmbit de l’habitatge, són els ajuntaments i les comunitats autònomes i, desgraciadament, l’Ajuntament i la Comunitat Autònoma de Madrid estan més preocupats en comprar i vendre amb diners públics “aticazos” amb 200 metres de terrassa”. Aquell ball d’acusacions és fruit de la por que li tenen a l’enorme potencial que està demostrant la classe treballadora en la seva indignació i ganes de lluitar pel dret a un habitatge digne. I la realitat és que ni el govern autonòmic ni el central han fet res per frenar aquesta “tragèdia social que no podem acceptar”, en paraules de Sánchez. Les mesures, abonaments joves i ajudes que s’han aprovat en els darrers anys són engrunes completament ineficaces. Davant del dilema plantejat per la situació actual, entre l’habitatge digne i universal per tots o els beneficis privats d’un grapat de grans capitalistes, el govern del PSOE-Sumar, en acceptar i defensar els interessos del capitalisme espanyol i en estar al cap d’un Estat burgès, inevitablement es posiciona a favor dels segons.

Finalment, queda per destacar l’arbitrarietat de l’aparell judicial, una eina més al servei de la classe capitalista. Després de diversos operatius judicials i apel·lacions, el magistrat Francisco Marín Castán del Tribunal Suprem va sentenciar el passat març l’extinció del contracte de lloguer, al·legant que el 50% de discapacitat de la inquilina era insuficient per estar per sota del 65% legalment exigit per mantenir la protecció. L’execució del desnonament va ser ordenada per la jutgessa Elena Cortina Blanco, titular del jutjat de primera instància n 90° de Madrid, tractant a una persona vulnerable com un mer tràmit burocràtic i ignorant que va pagar el seu lloguer puntualment durant dècades. En qualificar la discapacitat com un percentatge, la llei burgesa deshumanitza a la Maricarmen, la situació de vulnerabilitat de la qual és innegable, i es renta les mans d’una decisió imperdonable.

Un programa revolucionari

Ha quedat demostrat que no podem confiar en cap de les institucions, ni acollir-nos a cap llei: quan t’enfrontes als interessos d’un fons multimilionari els seus beneficis sempre es prioritzen per sobre de la vida de les persones. Només podem confiar en les nostres pròpies forces i organitzar-nos: ens hem mobilitzat als carrers, hem alçat la veu i hem demanat als partits polítics que facin alguna cosa; però no hi ha esperança en què les coses canviïn així. Aleshores, com avancem en la lluita?

Les principals demandes fins ara plantejades des del moviment per l’habitatge són un punt de partida: baixada dels lloguers, contractes de lloguer indefinits, fi de la compra especulativa i fi als desnonaments. Tot això és necessari, però cal anar més enllà, necessitem atacar el problema d’arrel. Com diu el Manifest Comunista, el principal problema és “l’enriquiment d’una petita minoria rendista a expenses d’asfixiar econòmicament a una gran part de la societat”.

Necessitem un programa revolucionari amb demandes clares i fermes, la principal sent l’expropiació, sense indemnització, de tots els habitatges buits en mans de grans propietaris: bancs, fons d’inversió, immobiliàries, etc. També calen recursos per construir habitatges de qualitat i assequibles. Per això és imprescindible l’expropiació sense indemnització de la gran banca i empreses de la construcció, que han acumulat obscenes quantitats de beneficis, sota control obrer, per posar en marxa un pla públic estatal de construcció d’habitatges segons les necessitats socials.

El programa de l’Organització Comunista Revolucionària (OCR) defineix les següents mesures fonamentals:

1. Expropiació sense indemnització d’habitatges buits dels bancs, immobiliàries i grans tenidors (propietaris de més de 3 habitatges) per a lloguer social
2. Que cap hipoteca ni lloguer suposi més del 10% dels ingressos familiars
3. Escala mòbil de sous en línia amb la inflació
4. Prohibició de compra de pisos pel negoci del lloguer a fons d’inversió i particulars
5. Prohibició de pisos turístics
6. Expropiar bancs, constructores i fons voltor
7. Paralitzar els desnonaments
8. Per un pla estatal públic de construcció segons les necessitats socials
9. L’habitatge sota el control dels veïns i treballadors!
10. Coordinar i unificar la lluita per l’habitatge a tot l’Estat!

Els capitalistes i els seus aliats polítics no ens regalaran cap d’aquestes mesures, només podem conquerir-les mitjançant la lluita organitzada. La tasca consisteix a elevar la consciència de la nostra classe cap a l’organització, la mobilització i, sobretot, la vaga general. El moviment per l’habitatge té moltíssim potencial, milions de persones han sortit al carrer per això en el darrer any, però per estendre’s necessitem connectar amb les altres lluites que afecten la classe treballadora: les retallades en els serveis públics, la precarietat, sous baixos, crisi climàtica, militarisme, etc. Per això, és crucial que el Sindicat de Llogateres de Madrid, al cap d’aquest moviment, deixi d’apel·lar als partits polítics que clarament no tenen gens d’interés a canviar res, i torni els seus esforços en una crida persistent als sindicats, començant per CCOO i UGT. Les organitzacions de la classe treballadora, començant per les majoritàries, han de lluitar contra aquests atacs d’empresaris i governs; si els seus dirigents actuals no es mostren disposats a lluitar, haurem d’apel·lar directament a les seves bases, creant pressió des de sota que els obligui a prendre alguna acció si volen mantenir la seva posició, com va succeir en la vaga en solidaritat per Palestina a Itàlia i a l’Estat espanyol fa menys d’un any.

Els que diguin que això és utòpic no s’adonen (encara) que la crisi orgànica del capitalisme que hem arrossegat des del 2008 és cada cop més aguda i que les mesures “realistes i pràctiques” no són aplicables dins d’aquest sistema, on la qüestió de l’habitatge xoca de front amb la de la propietat privada. A més, aquest procés no s’aturarà per si sol, sinó que continuarà augmentat la desigualtat i la misèria, la qual cosa ja està provocant esclats de la lluita de classes cada cop majors aquí i arreu del món. Davant d’aquesta perspectiva queda clara la necessitat d’un partit revolucionari que pugui canalitzar aquests esclats cap a la superació mateixa d’aquest sistema podrit.

Si tu també vols lluitar contra aquestes injustícies, si vols fer que l’habitatge esdevingui un dret ferm i deixi de ser una mercaderia que beneficiï a uns pocs, uneix-te avui mateix a l’Organització Comunista Revolucionària per la lluita conjunta contra el capital i per un habitatge digne per tots.

Per poder viure, el capitalisme ha de morir.