França: una situació explosiva

Article publicat originalment l’1 d’octubre a marxiste.org.

Des d’inicis de setembre, la tensió social ha anat en augment dia rere dia. Mentre escrivim aquestes línies, desenes de milers d’estudiants de secundària s’han mobilitzat a tot el país per a exigir condicions dignes per a estudiar. El govern ha respost amb insults i repressió policial.

El 29 de setembre, molts estudiants de secundària es van unir a la poderosa mobilització dels bombers i tots els treballadors de l’administració pública.

La CGT de l’empresa TotalEnergies –empresa els patrons de la qual s’emborsen milers de milions d’euros en superguanys a expenses del poble– ha convocat a tots els treballadors del sindicat a la vaga el 8 d’octubre. Hi ha altres moviments en marxa o en agenda al sector privat, especialment davant del pla d’acomiadaments massius anunciat per la multinacional Sodexo.

Darrerament, els crits a la mobilització el 17 d’octubre s’han difós àmpliament a les xarxes socials. La causa immediata d’aquesta iniciativa és el vertiginós augment dels preus dels combustibles, que afecten la gran majoria dels treballadors, artesans, petits comerciants i agricultors. És difícil saber què passarà el 17 d’octubre i els dies posteriors. El fet, però, que les convocatòries a TikTok hagin tingut tant d’èxit en tan pocs dies és una mostra de la immensa ira social.

En aquest context, el govern busca retallar 54.000 milions d’euros del pressupost a costa dels treballadors i les classes mitjanes. Des del punt de vista de la classe dominant, aquestes retallades són una necessitat absoluta per a tractar de contenir els dèficits públics i, al final, l’augment de les taxes d’interès del deute públic. Això no obstant, i des del punt de vista de la massa dels explotats i oprimits, són una provocació i una raó més per a mobilitzar-se.

“Ja n’hi ha prou!”

El retorn del període de vacances –potencialment explosiu– preocupa moltíssim als estrategs i polítics de la burgesia. Esperaven que les pròximes eleccions presidencials poguessin, almenys, garantir certa estabilitat social als set mesos vinents. Li deien a la gent: “No et mobilitzis; llegeix els programes, escolta els discursos (sobretot els nostres) i ves a votar quan arribi el moment (però no per Mélenchon); serà el guanyador de les eleccions qui, amb el teu suport, resoldrà tots els teus problemes (si no és Mélenchon).”

Aquests són, si fa no fa, els consells dels rics i poderosos als ciutadans del carrer. Però molts joves i treballadors no poden ni volen esperar pacientment a què arribin les eleccions presidencials i després les legislatives. És ara quan pateixen unes condicions laborals cada cop pitjors, els acomiadaments massius, l’estancament salarial, la pujada vertiginosa dels Ja han esperat prou. S’han estret el cinturó amb l’esperança que arribessin dies millors; alguns fins i tot van creure, en algun moment, en les promeses buides de Macron o en les seves excuses plenes de mentides (“la culpa és dels russos” i, ara, “la culpa és dels houthis”). Però tot té un límit, fins i tot la paciència de les masses. Una frase resumeix l’estat d’ànim que podria cristal·litzar-se en un ampli moviment en les pròximes setmanes: “Ja n’hi ha prou!”.

Quin programa?

Els líders del moviment obrer tenen la responsabilitat d’organitzar la creixent ira popular i, sobretot, de dotar-la d’un programa a l’altura del que està en joc.

La nacionalització de TotalEnergies, sota control dels treballadors, és una consigna que tindria un gran eco entre la classe treballadora i els sectors més pobres de la petita burgesia. Sense aquesta consigna, l’exigència d’un “control” o d’un “topall” als preus dels combustibles resultaria ineficient. Els executius de TotalEnergies ja han advertit que reaccionarien amb cinisme davant de qualsevol intent de retallar els seus beneficis: reducció del subministrament, suspensió o reassignació d’inversions, etc. S’ha d’expropiar a l’empresa: només així podrem controlar els preus i, al mateix temps, millorar els salaris i les condicions de treball en aquesta multinacional.

Una segona consigna que s’imposa és l’augment de tots els salaris i el seu indexament a la inflació. L’augment dels preus de moltes matèries primeres es reflectirà de manera significativa en els diferents sectors de l’economia. La inflació no baixarà als mesos vinents, sinó que, sense dubte, pujarà. Sota el capitalisme, només una recessió mundial –és a dir, una altra catàstrofe– podria aturar la inflació, a expenses d’un fort augment de l’atur i la misèria.

El paper dels dirigents sindicals

La crisi del capitalisme francès és tan profunda que res, als pròxims mesos, podrà alleugerar el patiment del poble: ni l’evolució de la situació econòmica ni la política del govern. Al contrari, el poder adquisitiu i les condicions de vida de la major part de la població continuaran deteriorant-se, amb major o menor rapidesa.

Per a posar fi a aquest deteriorament social, es necessitaria un canvi radical en la política econòmica i social. En altres paraules, seria necessari substituir al “govern dels rics” pel govern dels treballadors. Malauradament, aquesta no és –en absolut– l’orientació dels líders actuals del moviment sindical, incloent-hi la CGT.

La nit del 29 de setembre, la direcció de la CGT va publicar un comunicat titulat: “Serveis públics: davant la ira popular, el govern té 48 hores per revisar la seva proposta”. En aquest es precisava que “el govern té 48 hores” per “augmentar els salaris dels funcionaris, destinar recursos als nostres serveis públics i deixar d’arrasar les butxaques dels treballadors, les treballadores, els jubilats, els malalts, els llogaters i les famílies”. Però tothom sap –incloent, suposem, la secretaria general de la CGT, Sophie Binet– que el govern no farà res d’això.

Llavors, què pensa fer la direcció de la CGT? No se sap. El comunicat només reitera que hi ha diverses mobilitzacions socials programades pels dies 5, 6, 8 i 14 d’octubre. Això és tot. No es formula cap estratègia que valgui la pena. Ni tan sols s’esmenta el 17 d’octubre. Per què? Perquè la direcció de la CGT tem un moviment social explosiu que s’escapi del seu control.

Aquí està el quid del problema. Els militants més combatius de la CGT han d’emprendre la lluita dins la seva organització perquè la seva direcció reflecteixi tant la ira de les masses com les necessitats objectives del moviment obrer.

Com podem guanyar?

Les reivindicacions immediates –sobre salaris, ocupació i condicions laboral– han d’articular-se amb la perspectiva de derrocar al govern del primer ministre Lecornu i el sistema que ell defensa. Pel que respecta a les formes de lluita, han d’estar a l’altura de la tasca que tenim al davant.

Cap “jornada d’acció”, per gran que sigui, farà retrocedir ni un mil·límetre al govern ni a qui li dona les ordres: els patrons de TotalEnergies, d’altres multinacionals i dels bancs francesos. Els líders de l’esquerra i del moviment sindical –començant per la CGT i La França Insubmisa– han d’unir forces per a construir un moviment poderós de vagues renovables¹, sostingut per una àmplia campanya d’agitació. Hem de demostrar a tots els treballadors que, sense ells, la societat es paralitza, que són ells els que creen tota la riquesa i que, per tant, han de dirigir l’economia –la qual cosa implica arrencar-los les seves principals palanques als paràsits gegants que ara la controlen.

Per acabar, Jean-Luc Mélenchon i els seus companys no han de conformar-se a recolzar les distintes expressions de la ira social, mentre la desvien cap a les eleccions presidencials de l’abril i el maig del 2027. LFI ha de dedicar totes les seves forces a les lluites que han de venir. Com ho va fer abans del 10 de setembre de 2025, Mélenchon ha de demanar a les direccions del moviment sindical que incloguin en la seva agenda un bloqueig de l’economia nacional. Sigui quin sigui el resultat, reforçarà l’autoritat de LFI entre els joves, els pobres i els treballadors, mentre que Marine Le Pen i la seva trepa s’amagaran, com sempre fan quan el poble treballador s’aixeca en la lluita contra els explotadors i els especuladors.

1. Vaga indefinida que es vota i es renova periòdicament. A diferència d’una vaga convencional convocada per un període de temps fix (com un aturament de 24 hores), a una vaga renovable els treballadors d’un sector o empresa es reuneixen en assemblees generals (normalment cada dia o cada pocs dies) per a debatre i votar democràticament si continuar o no amb l’aturada.